Si volem analitzar el Grau de fractura social d’una societat determinada podem fixar-nos –sense la voluntat d’establir veritats sociològiques definitives però sí amb les ganes de trobar algunes claus que ens ajudin a entendre realitats-  en els nivells o graus  que es fan evidents en  la relació d’una persona amb l’engranatge de drets de qè pot gaudir i de deures que ha de complir en funció  de qui és , de la seva aparença, del seu cognom, del gruix dels seus comptes bancaris o de les coneixences amb influències que té a l’abast,. No penso en una dimensió estrictament personal de les relacions humanes ni de la lògica influència de la proximitat afectiva, familiar o de qualsevol tipus que genera un matís diferent en el tracte entre persones. Penso, més aviat, en el  Grau d’influència d’aquest tot depèn quan parlem de serveis públics, de necessitats bàsiques, de drets fonamentals. Centrem-nos, per exemple, en el cas de la sanitat.

Un primer exemple ben clar ens el regala la frase lapidària, com una sentència inapel•lable, que tanca la novel•la Amb l’aigua al coll de Petros Márkaris. Si encara no heu descobert aquest interessantíssim escriptor grec  de novel•la policíaca, no deixeu passar més temps i aneu a buscar els seus títols. La novel•la que aquí cito és el primer títol d’una trilogia que parla de la crisi econòmica que pateix Grècia des de l’any 2010. com sempre, el comissari Kostas Jaritos intenta resoldre un seguit d’assassinats que ens ajuden a entendre el paisatge d’un país curiós i fuetejat sense compassió per una crisi que fa pagar en forma d’austeritat salvatge a les classes populars el preu dels beneficis també salvatges de les classes extractives gregues i dels bancs alemanys o francesos. La trama d’aquesta primera entrega de la sèrie sobre la crisi s’articula a propòsit del dopatge i de la desvergonyida actitud dels bancs i dels qui remenen les cireres. Quan, finalment, Kostas Jaritos descobreix el culpable de tot plegat, un home ben situat econòmicament però de salut molt i molt precaritzada, la dona del comissari –ben afectada per la manca de perspectives laborals de la filla, pel sou cada vegada més retallat  del gendre que fa de metge en un hospital públic, pel suïcidi d’un veí que no ha pogut fer front als deutes...- sentencia amb contundència que, digui el que digui la Troika, a Grècia si no tens influències –en la versió castellana en diu un “enchufe”- segurament et pots morir en qualsevol passadís d’urgències. D’aquesta manera, senzilla i clara, s’expliquen moltes coses d’una realitat social i s’evidencia la profunda fractura social que esquerda la societat grega.

Aquest retrat dur i cru d’una realitat –que la gent de Tsiryza té la responsabilitat de començar a capgirar amb urgència- ens fa pensar en la mort del nostre Antoni Gaudí. No fa massa rellegia alguns detalls sobre la seva mort –el 10 de juny de 1926- i l’articulista no tenia cap problema en reconèixer que l’aspecte físic, la pobra vestimenta del ja famosíssim arquitecte i el fet de no portar cap document identificatiu al damunt van tenir com a conseqüència que es donés atenció mèdica a  aquell home atropellat per un tramvia com si d’un rodamón es tractés. L’endemà de l’accident, el mossèn Gil Parés –el mossèn de la Sagrada Família- el va identificar però aleshores ja era massa tard i, malgrat els esforços, ja no hi van ser a temps. Gaudí, doncs, va morir perquè el seu aspecte era de pobre i, per tant, no calia dedicar-li massa atencions. Què hauria passat si, des d’un bon començament, el personal sanitari que el va atendre hagués sabut que aquell home era el genial arquitecte?

A la Barcelona del 1926 o a la d’avui, a la Grècia d’aquests dies o en qualsevol altre punt del món, si constatem que el sistema sanitari no respon de manera igual a una mateixa necessitat d’atenció, ens trobem davant de la certesa de la fractura social. I aquest mateix fet el podem constatar en molts altres àmbits de la vida social. Sens dubte, les polítiques de l’austeritat no han pretès res més que fer fonda aquesta fractura social i, per tant, foragitar d’un sistema de drets més o menys iguals per a tothom un bon grapat de població amb l’objectiu que els qui tenen molt encara puguin tenir més. Parlem seriosament d’austeritat i fem servir aquest noble valor per a determinar una guia de la vida que camini pels viaranys de la responsabilitat, de l’estalvi, del no malbaratament de recursos, de la consciència que allò públic és un bé molt preuat. Però no parlem d’austeritat quan en realitat el que pretenen és fer encara més profunda l’esquerda.

Sigui com sigui, de veritat, no deixeu passar de llarg de les vostres mans les novel•les de Petros Márkaris. Probablement ja us n’he parlat en algun altre moment, però segur que no us en penedireu.