És divendres. A escassos mil•límetres de la meua retina, un píxel parpelleja passant del color blanc, al negre, al verd poma descolorit i un altre cop al blanc en un cicle infinit. S'acaba de descarregar l'últim número de La Veu. Li comunico al Mòdul d'Intel•ligència Artificial que em dono per assabentat i que pot apagar l'indicador. Em dona l'opció de crear un recordatori per a més endavant. Li dic que no. No sóc un xiqüelo. Tinc prou edat com per reconèixer un acudit en la sèrie Hiroshima 45, Txernòbil 86, Windows 95. No em cal l'ajuda del mòdul per executar una rutina (un ritual, si vols) que porto fent des de ben jove i que s'ha quedat profundament enregistrada en ves a saber quina circumvolució del meu cervell animal.

Acabo la jornada laboral, una activitat alimentosa que sovint em dona disgustos i, de tard en tard, alguna satisfacció. Me'n vaig cap a casa. L'edifici, en detectar la meua presència, dilata la porta d'entrada. Comprovo la bústia. Un acte reflex inútil: fa anys que el correu postal només el fa servir l'Administració de Justícia. M'enfilo cap a l'ascensor. Intento controlar-me. No puc. Dono l'ordre al Sistema Personal de Missatgeria i, abans d'entrar a casa, ja estic fullejant La Veu al visor de les ulleres. Dispositiu de Realitat Augmentada, l'anomena l'omnipresent indústria de l'infoware. Romanços. Són unes ulleres amb projector d'imatges incorporat.

...

+info La Veu en paper