FRONTERES 869 | Laberint Espriu. Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

L’Ariadna, sempre sol•lícita, no acaba d’entendre perquè de cop i volta hi ha tantes persones que parlen de Salvador Espriu i que  volen conèixer –o retrobar- el meravellós, estrany i a voltes grotesc laberint del que en coneix com ningú els topans, tots els revolts. Ella està acostumada a donar les indicacions precises a uns quants curiosos –alguns reincidents i uns pocs fins i tot  un pèl massa  obsessius- i a deixar-los el seu fil perquè vagin descobrint tot allò que el laberint amaga i que el seu creador li va fer  aprendre meticulosament de memòria, racó a racó, mot a mot. Perquè, qui ho sap, potser algun dia el seu estimat Teseu hi torna. Però ara, de cop i volta, la tranquil•litat d’Ariadna s’ha esquinçat i tothom parla de l’home que li va ensenyar a estimar aquell petit racó de món de Sinera, ben a prop del mar. L’Ariadna, mediterrània i una mica innocent com és , no entén els mecanismes que canvien l’oblit i el poc reconeixement per una  encesa de mots com si fossin focs artificials de festa major. Però l’Ariadna, intuïtiva i intel•ligent com és, sap que si això passa a lavínia i per les terres de cunilòsia més val aprofitar-ho que fer-ne escarafalls.

I ara, seductora, l’Ariadna em convida a repassar el laberint. I ho fa tot oferint-me el fil que farà de rella dels records, dels meus records que parlen d’aquest exquisit laberint. Penso un diumenge d’estiu, ple de sol,coneixent les escales de la plaça de Sinera per retrobar-hi el pas –alegre, de dama, trist o envellit- de la Teresa i buscant en la pau del cementiri el modest nínxol del gran poeta i narrador i les barques que allà sota, llunyanes i tranquil•les, creuaven la tarda lenta. Retrobo la sensació estranya de sorpresa que omplia aquella classe de nens que assajaven una adolescència plena de descobertes deixant-nos emportar pel pas del temps, a cops de pas del dia, i de la mà de la veu de Raimon i d’una portada de Miró. Busco, en cada mot, una clau que em permeti entendre perquè de vegades l’aigua baixa desbocada pels rials, perquè la pell de brau està massa tacada de sang, perquè aquesta pàtria és massa sovint bruta,   trista i dissortada. Ressegueixo la fascinació,encara en l’adolescència, davant de la tercera versió de la ronda de mort a Sinera en què Ricar Salvat, d’una manera magistral i punyent,   ens feia passejar per tants racons d’aquest laberint –sempre , és clar, de la mà de la bella Ariadna. I repasso la pulcritud i el valor de cada mot que construeix aquesta nostra llengua, l’implacable pas del temps, el mar i  la por de morir.

Benvinguda sigui, doncs, una celebració com aquesta. Si parlar de Salvador Espriu ara que tot just fa cent anys que va néixer  serveix perquè el recordem, el retrobem o el descobrim, benvinguda sigui la celebració. I si algú encara no ha entrat mai al laberint del món d’Espriu, si algú no ha trepitjat el fascinant laberint de Sinera, ara és un bon moment perquè la sempre sol•lícita Ariadna us acompanyi a passejar-hi. Hi trobareu de tot i força, perquè a Sinera –aquest petit retall de món que és en realitat tot el món- hi ha dolor i alegria, hi ha misèria i solidaritat, hi ha humor i tristeses infinites, hi ha la por a la mort. I encara que no siguem el bell i enyorat Teseu, l’Ariadna ens ajudarà a saber allò que cal descobrir en aquest laberint per fer-nos-el nostre, per aprendre a dibuixar-hi el nostre propi itinerari , perquè sapiguem trobar els mots precisos en cada moment. I és que,  en realitat,  aquesta bonica i educada Ariadna sap que en el centre del laberint no hi ha cap minotaure sinó un bellíssim grapat de mots que, ben ordenats, ben trets de les capses que els guarden del fred dels hiverns, ens parlen de nosaltres mateixos, de la nostra vida, d’aquest país, de la nostra  llengua és a dir, , d’allò que configura els límits precisos de la nostra autèntica pàtria.

 

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 869