FRONTERES 861 | Ressaca electoral Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge, com totes les jornades electorals, presenten un llistat de formacions que han guanyat –poc o molt- i poques que han perdut. Fins aquí, tot és absolutament normal i previsible: forma part del joc, de la posada en escena  del ritual de les eleccions,amb la seva campanya oficial de quinze dies i la ressaca d’uns dies o setmanes posteriors. Pel que fa als resultats, tothom ja n’ha fet les valoracions i les anàlisis corresponents i ja queda molt poc per a dir. Però sí que voldria comentar un parell de coses que em semblen importants.

En primer lloc, tothom es va quedar amb una cara de sorpresa –més alegre o més trista, això ja depèn de cadascú- quan es van donar a conèixer les enquestes a l’hora de tancar els col•legis electorals i, encara més, quan l’escrutini va anar confirmant a la baixa els resultats de l’enquesta a peu d’urna que evidenciaven que allò que havien previst totes les enquestes anteriors era senzillament molt diferent de la realitat. Convergència i Unió i, molt especialment, el seu líder, van fer una aposta arriscada que només –creien- els podia enfortir electoralment. L’interrogant de les eleccions era, bàsicament, si CiU arribaria a tenir la majoria absoluta o es quedarien arran. Ni les enquestes ni ningú preveia el que de fet va passar: una pèrdua de cent mil vots i de dotze diputats. Quina credibilitat tenen, doncs, les enquestes que omplen pàgines de diaris i espais informatius  setmanes i dies abans de la jornada electoral? Diuen que hi ha bosses de vot ocult i franges importants d’indecisos que fins a l’hora de la veritat –quan posen la papereta dins de l’urna- no se sap què votaran. Si la seva predicció s’allunya tant de la realitat, ¿quina finalitat tenen? Caldrà pensar-hi i, potser, replantejar seriosament la seva funció, la seva existència.

En segon lloc, i aquest em sembla un fet terriblement preocupant, la campanya electoral catalana  ha estat marcada per la publicació en el diari “El Mundo” d’unes acusacions molt greus de delictes fiscals. El fet terrible és que una suposició, un document anònim,sigui la base d’una acusació que es presenta com a certa, com a indiscutible. La pràctica diguem-ne infecta d’aquest diari es fonamenta en el seu irrefrenable afany ultraespanyolista d’omplir de merda a un polític que comet el greu delicte de  defensar  idees que qüestionen la indissoluble unitat d’Espanya –com a destí en allò universal, és clar. El fi justifica els mitjans. Aquest dies els responsables d’aquest diari i del govern espanyol ens han fet evident una vegada més que no cal cenyir-se a la veritat demostrable per llançar una acusació, que la presumpció d’innocència és un dret estúpid –encara que ho determini la Declaració Universal dels Drets Humans-, que si es vol embrutar a algú només cal acusar-lo de qualsevol cosa i, després, ja es veurà si es confirma o no. Davant d’aquest fet no puc deixar de pensar en allò que els nostres alumnes dels instituts aprenen d’aquestes educatives lliçons.

Potser perquè tot això és molt trist, m’agafo a l’esperança i celebro que una opció que defensa la radicalitat democràtica com la CUP hagi entrat al Parlament de Catalunya. Si no trenquem amb dinàmiques poc transparents o amb pràctiques que utilitzen la mentida com a arma política no podrem avançar cap a una democràcia que no sigui només un nom, un procediment formal, una suposada eina de participació.


< torna a la portada