FÚTBOL 859 | No hi ha manera. Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Els del Futbol   

Si, diumenge passat varem tornar a perdre. Ja no vull mirar la classificació ni als diaris, ni a la pàgina de la federació. Tampoc no vull llegir les cròniques on sé que tornaré a llegir allò de “el Benicarló va arribar amb escandalosa claredat a la porteria rival, però els seus davanters no van ser capaços fotre ni un puto baló al fons de la xarxa malgrat les quatre mil ocasions de les que van disposar”. Ja estic fart de que després de poder resoldre el partit en els primers vint o vint-i-cinc minuts acabem perdent amb un marcador d’escàndol. Però malgrat tot, estic segur que en algun moment la cosa canviarà i la sort es posarà de la nostra part. No tinc cap dubte al respecte.

Però això no atenua la meua emprenyamenta. No pot ser. Mentre escrivia això de la classificació, m’ha vingut al pensament una de les coses curioses que hi havia al camp del Camí la Mar. Recordo amb una claredat meridiana, que tots els diumenges, un dels treballadors del club era l’encarregat de posar al seu lloc les banderes del equips que composaven el nostre grup. L’ordre de les mateixes venia marcat per la classificació, així d’una ullada sabíem quin lloc ocupàvem. Cosa més complicada era esbrinar a quins equips corresponien les altres banderes. Per coses que marca el destí ara, al nostre camp, ens trobem amb una cosa pareguda. Tan em fa que algú pense que soc un pesat per tornar al mateix tema.

Efectivament, si la setmana passada feia recompte de les banderes que hi ha al nostre camp, i que són les mateixes que fa una anys ens donaven la benvinguda als estancs, ara puc constatar que aquest cap de setmana no ha variat el nombre de les mateixes. Allà segueixen elles, impassibles, ertes, cofoies, llustroses i coentes. Però he arribat a una altra conclusió. És a dir, he anat més enllà. Aquestes cinc banderes, cinc, que tenim permanentment al nostre camp municipal, no només ens indiquen la nostra inequívoca comunió espiritual amb la nostra indissoluble “unidad de destino en lo universal”. No, això va molt més enllà.

Segurament els xinesos se n’hauran fet un fart de vendre banderes que ells mateixos han fabricat i que els d’ací s’han llançat a comprar com a bojos enmig dels orgiàstics crits de “yo soy español, español, español”. Si, vista comercial, però... què té a veure tot plegat amb nosaltres, amb el CDB? Aparentment no res, però si enllacem tot això des del principi, si que te molt a veure. Si fa més de trenta anys es feia una classificació amb vint banderes, ara es fa amb quatre mòbils i una fixa. O siga, que a la fi, aquestes banderes ens venen a dir que allò que representen és que són els primers i únics de la classificació. Els campions de tot, els que han guanyat totes les coses que es fan i es desfan. Els del “hola, soy español, a qué quieres que te gane?”. Si, eixos som nosaltres, que som campions de tot: de crisi, d’atur, de retallades, de fracàs escolar, de polítics incompetents, de corruptes, de politics que viuen a costelles de tots... A ver, a qué quieres que te gane, eh?.

Però nosaltres contents i orgullosos de vore com els nostres fills han de picar sola i anar-se’n ben lluny per tal de guanyar-se les garrofes. Això si, sempre tenen l’opció de dedicar-se a la política i encertar amb el partit guanyador, que tindran el caviar garantit per a la resta de la seua vida, perquè sempre hi haurà votants als qui enganyar. En fi, que em sembla molt bé tot això dels draps aquests perquè no fan més que recordar-nos qui som, on estem i com hem segut –i seguim sent- d’imbècils.

Com no em vull desviar del tema, que és el futbol -perquè a aquesta pàgina només es parla de futbol- no vull acabar sense recordar que el proper diumenge juguem a casa davant d’un equip que, si no m’equivoco, és la primera vegada que juga al nostre camp. Es diu Atlético Museros i no va a ratlles com cabria esperar de qui s’autoanomena “atlético”, sinó que porta els mateixos colors a la samarreta que nosaltres. Una vegada més, no tinc cap dubte de la inapel•lable victòria dels nostres, que començaran una nova ratxa de victòries que ens portaran a la zona tranquil•la de la classificació. He dit.

< torna a la portada