FRONTERES 836 | Una cançó per aquests temps Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

Des de ja fa uns quants anys, Gerard Quintana, la característica veu dels Sopa de Cabra, va teixint la seva nova etapa amb un aire més específic de cantautor. En el compacte Treu banya (2007) hi ha una bona combinació de cançons escrites pel propi cantant i d’altres que posa música a poemes de veus importants de la poesia catalana d’avui com Perejaume, Dolors Miquel, David  Castillo i Jordi Cornudella. Precisament d’aquest darrer em permeto transcriure el text d’un poema fet cançó que, sens dubte, és de rabiosa actualitat.

El poema fet cançó que us recomano molt sincerament porta per títol De Mataró a Llavaneres  i intenta reflectir els sentiments d’algú que –com ara diem- se sent profundament indignat davant la gestió lamentable i molt sovint obertament  corrupta que fan molts responsables  de serveis públics. Pel que explica el propi cantant, el poeta va trobar la inspiració en els escandalosos retards a REVFE que aconseguien allò que semblava quasi impossible: fer de trajectes breus –de rodalies- veritables epopeies, viatges quasi tan llargs com el d’Ulisses tot retornant a la seva Ítaca estimada i enyorada. Davant de la incompetència i de la barra més descarada dels responsables –directes o indirectes, ideològics o de fet- d’uns retards quotidians i monumentals, el poeta sent la necessitat de dir el que pensa.

Avui aquest poema fet cançó pren una significació més general i encara més autèntica. No el llegim pensant només en els responsables i gestors d’un servei públic en concret sinó pensant en l’exèrcit de barruts de tots colors i de diverses condicions que ens han portat a la crisi actual i que se n’aprofiten sense vergonya o que continuen vivint còmodament i vivint de tots nosaltres  en  la seva torre d’ivori dels despatxos oficials o d’alts manaires d’empreses privades. No us costarà gens anar posant noms i rostres a les consideracions emocionals del poeta. Poema fet cançó que, de fet, enllaça amb el clàssic de Pi de la Serra que deia a la seva tornada: “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. A veure si us agrada.

MATARÓ-LLAVANERES
Fills de la Gran Puta
d'ombra allargada i petja diminuta: 
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diurètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics, 
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben acoflats al tou dels vostres fems,
anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps! 
 Així doncs, us ha agradat? Poesia pura,cançó necessària per aquests temps.

<TORNA A LA PORTADA