ELS DEL FÚTBOL 811 | No passa res, a que no? Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Els del Fútbol   

Això que ve ara és un dejavú que es diu. No li ha passat mai, pacientíssim lector, que un dia s’alça de bon matí i sent, nota, toca que el millor que podria fer seria tornar-se’n al llit perquè sap de cert que tot li sortirà malament? És més, segur que vosté, com jo, s’ha alçat –de mala gana, això sí- i, efectivament, tot li ha anat fins i tot pitjor del que s’imaginava. Aquesta és la trista, dramàtica, tràgica història del meu cap de setmana passat. Com cada dissabte em vaig alçar abans del que ho faig els dies de cada dia, per allò d’estar més hores sense fer res. El cor em va pujar a la gola només posar els peus a terra. Sempre primer l’esquerre, és clar. Avui  la tindrem, avui la tindrem, xi torna-te’n al llit i el cos ho guanyarà. Tapa’t, em deia, tapat cap i tot i dilluns serà un altre dia. I no, vaig fer-li cas a allò tan ensopit i fastigós que és la racionalitat i no al meu seté o vuité sentit i la catàstrofe va ser, com era previsible, total.

Al rebost no hi havia res per esmorzar. La nevera era només habitada per un iogurt la data de caducitat del qual havia estat superada feia més d’un any; m’hi he encarinyat i em sap mal llençar-lo i si me’l menjo tindré la sensació d’estar fent un horrible crim, a més, una vaca que hi ha dibuixada és molt simpàtica i sempre la trobo amb un agradable somriure que li fa sonar l’esquella. Vaja, que per ser tan sentimental ja vaig començar per quedar-me sense desdejunar-me que diuen els valencians.

Tot va seguir igual. No me’n vaig recordar de posar-li sal al dinar, el telèfon que va tocar allò que fa riure un parell de vegades a l’hora de a migdiada, el veí del costat amb la música com si estiguera sord i tot calamitats semblants. Des del punt de vista futbolístic (quina expressió més estúpida: “des del punt de vista futbolístic”) la cosa no podia anar pitjor.

Sí, passa poques vegades al llarg de la temporada, però quan passa entro en una espiral de negativitat que me n’he d’anar corrents a escoltar Gaspar Hernàndez a Catalunya Ràdio per si hi ha alguna possibilitat en les seues teràpies d’autoajuda. Buf. Dissabte va guanyar el Madrit i va perdre el Barcelona. I diumenge va perdre el Benicarló i va guanyar el Vinaròs. Tempesta perfecta, veritat? El que passa és que ara m’estic rumiant de canviar-me un d’aquests quatre elements. Després del que vaig vore fa un parell de setmanes amb efusives besades a samarretes d’exjugadors del Benicarló, em penso que en el meu rànquing igual canvio els del poble del costat per uns altres d’aquest poble. Ja vorem, ja vorem.

El meu CDB, cada dia me’l vull més perquè cada dia el veig més dèbil, va perdre –sí- al camp del cuer, que no era un altre que el Peníscola. Després de la derrota contra el Càlig (com em cou encara) i ara contra els de la ciudat en el mar, haurem de donar gràcies que ni a Santa Magdalena  ni a Cervera tenen equip de futbol. Vam perdre només per un a zero. Val que va ser la primera derrota fora de casa, val que vam tindre més ocasions que els locals i que ens mereixíem la victòria. Però vam perdre. Se’ns està complicant la cosa per estar dels de davant. Tres o quatre lesionats (el porter entre ells), un expulsat i dos jugadors que van emigrar al San Jorge/Sant Jordi. Per entendre’ns, que vam jugar amb només quatre o cinc teòrics titulars. Així, el més lògic serà canviar d’aspiracions. No passa res. La temporada que ve, si Déu vol, seguiré anant al camp del Benicarló per vore’l jugar, contra qui siga.

Ara anem, directament, els sisens de la taula classificatòria. A tir de pedra dels segons i a una infinitud de punts dels primers (de qui?, dels primers). Diumenge ens visita el Traiguera, segon o tercer classificat. Ens hi juguem molt. O millor encara, ens hi juguem molt? Reflexionem-ho.

Confio alçar-me bé i trobar melmelada i torrades al rebost i sobretot, que la meua vaca continue tan amorosa com sempre.

 

<torna a la portada