ELS DEL FÚTBOL 804 | València 9 d'octubre |
![]() |
![]() |
Escrit per Els del fútbol |
A la vida tot té una explicació. Hi ha coses que en tenen, fins i tot, més d’una. I aquest és el meu cas. Diversos van ser, per tant, els motius pels quals diumenge passat -9 d’Octubre- no vaig poder assistir en matèria a contemplar el partit que van disputar el CDB i l’Alcalà. Sí que hi vaig estar en esperit, bé que ho sé jo. Així que vaig pagar i pixar, per aquest ordre, me’n vaig anar directe a vore com anava la festa. Em feia una mica de mal la panxa i em rodava el cap també. Devia ser el canvi de pressió atmosfèrica, no? Ja hi havia més moviment, molt més. Sense dificultat vaig aconseguir posar-me a primera fila. El meu estat em permetia empatitzar amb tot allò que m’envoltava i els meus visques a València i a la senyora Rita eren els que més se sentien. Va arribar el moment crucial. Del balcó de l’ajuntament, amb una corda, van fer baixar una blavera mig descosida i jo vinga el palmateo i vinga el crit. Tan emocionat estava que vaig notar com pels camals em baixava una pixerada digna d’un burro que em va deixar xopes les espardenyes. No se’n va adonar ningú, per sort. La meua desgràcia però va ser quan vaig vore la majestuosa alcaldessa de la capital del regne. Quin estil, quin porte, amb una banda roja com si fóra la reina de les festes, elegant, guapa, sexy fins i tot diria. Pres pels meus ímpetus vaig amollar-li algunes floretes que em penso que va haver qui no se les va agarrar bé del tot. Quin mal feia jo dient-li tía buena i massissa a la senyora Rita? En aquells moments d’efusió m’ho pareixia, de veritat, de tia buena i massissa. La meua desgràcia va ser que més d’un es pensava que me’n fotia. A vore per què! De sobte vaig notar com els peus deixaven de fer-me xop-xop i començava a levitar. No era cert, dos agents de l’autoritat se m’enduien un de cada braç entre els aplaudiments d’uns quants i els insults d’uns altres –borratxo, sinvergüenza, catalanista, catalanista! I jo que m’havia fet el pensament d’arribar al poble a l’hora del futbol! No em van fer pagar res, em van fitxar i em van amollar. Massa tard. Amb una pudor nauseabunda, assegut en un regional, sense que se m’apropara ningú i suportant contínues mirades de fàstic, vaig arribar al poble que ja eren les vuit passades. No quedava res ja de futbol!
|