A la vida tot té una explicació. Hi ha coses que en tenen, fins i tot, més d’una. I aquest és el meu cas. Diversos van ser, per tant, els motius pels quals diumenge passat -9 d’Octubre- no vaig poder assistir en matèria a contemplar el partit que van disputar el CDB i l’Alcalà. Sí que hi vaig estar en esperit, bé que ho sé jo.

El dia de tots els valencians i valencianes, valencianos y valencianas, vaig decidir comportar-me com un patriota. Així que, ben de matinet vaig pujar a l’estació i vaig agarrar lo ligero per anar-me’n al cap i casal per commemorar tan assenyalada data de la manera que ho fan els valencians  valencians. Encara no eren ni les deu quan, sense adonar-me’n, ja estava jo en plena plaça de l’Ajuntament, antes País Valencià, antes Caudillo. Res, no vaig vore gens de moviment. Sí, quatre senyors grans i quatre iaies que duien alguna gloriosa señera coronada, però vaig pensar que encara era massa aviat per a tot. Què havia de fer? Tenia fam i sobretot  set. Les cames, sense dir-los res jo, em van portar directes a un conegut  bar d’un conegut carrer cèntric amb nom de pintor. Vaig demanar per esmorzar. Primer em vaig fer una cervesa –valencià com em sentia vaig demanar una Túria i em van dir que no en tenien- i d’un sol glop la vaig fer anar garganxó avall. Quin goig. Fresqueta, ben fresqueta, vaig notar com em gelava l’estómac. Em van treure unes olives mentre em preparaven l’all i pebre (tot ben valencià, tot) i tira, amb les olives un altre terciet. Ja en duia dos i ja començava a vore les coses d’una altra manera i a fer-me amic del simpàtic cambrer equatorià. Va arribar l’all i pebre. Com coïa. I quant de pa hi vaig sucar. Tant, tant que van caure em penso que van ser tres Estrelles més. I clar, un esmorzar sense carajillo no podia ser. Me’l vaig fer d’anís Tenis, d’Alacant, ben valenciano tot.

Així que vaig pagar i pixar, per aquest ordre, me’n vaig anar directe a vore com anava la festa. Em feia una mica de mal la panxa i em rodava el cap també. Devia ser el canvi de pressió atmosfèrica, no? Ja hi havia més moviment, molt més. Sense dificultat vaig aconseguir posar-me a primera fila. El meu estat em permetia empatitzar amb tot allò que m’envoltava i els meus visques a València i a la senyora Rita eren els que més se sentien. Va arribar el moment crucial. Del balcó de l’ajuntament, amb una corda, van fer baixar una blavera mig descosida i jo vinga el palmateo i vinga el crit. Tan emocionat estava que vaig notar com pels camals em  baixava una  pixerada digna d’un burro que em va deixar xopes les espardenyes. No se’n va adonar ningú, per sort. La meua desgràcia però va ser quan vaig vore la majestuosa alcaldessa de la capital del regne. Quin estil, quin porte, amb una banda roja com si fóra la reina de les festes, elegant, guapa, sexy fins i tot diria. Pres pels meus ímpetus vaig amollar-li algunes floretes que em penso que va haver qui no se les va agarrar bé del tot. Quin mal feia jo dient-li tía buena i massissa a la senyora Rita? En aquells moments d’efusió m’ho pareixia, de veritat, de tia buena i massissa. La meua desgràcia va ser que més d’un es pensava que me’n fotia. A vore per què! De sobte vaig notar com els peus deixaven de fer-me xop-xop i començava a levitar. No era cert, dos agents de l’autoritat se m’enduien un de cada braç entre els aplaudiments d’uns quants i els insults d’uns altres –borratxo, sinvergüenza, catalanista, catalanista!

A la comissaria vaig va passar el matí i la mona. Els agents, molt amables i catxondos, em van dir que no estava bé això de fotre-se’n de la primera autoritat valenciana. Ja després d’haver arrojat tot el que havia d’arrojar els vaig contestar que no, que encara que no haguera anat calent, per a mi donya Rita és un referent rubensnià, que m’agraden les senyores que tinguen corbes i que la seua veu em posa, sí, em posa molt. No comprenc encara quin va ser el motiu pel qual no em van acabar de creure.

I jo que m’havia fet el pensament d’arribar al poble a l’hora del futbol! No em van fer pagar res, em van fitxar i em van amollar. Massa tard. Amb una pudor nauseabunda, assegut en un regional, sense que se m’apropara ningú i suportant contínues mirades de fàstic, vaig arribar al poble que ja eren les vuit passades. No quedava res ja de futbol!

Paseo avall em vaig trobar un aficionat. Em va preguntar si m’havia passat alguna cosa, que tenia mal aspecte i fins i tot que diràs que feia pudor i que no m’havia vist al futbol. Un a un, vam quedar un a un contra l’Alcalà. Encara som colíders. Visca València, visca, visca. Visca!

<torna a la portada