En el llibre “Què és el treball social?” d’Ezequiel Ander-Egg, s'assegura que “l’asistencialisme és infame. Gastròfils ventres i cors buits, únicament preocupats per tranquil•litzar les seues consciències, o evitar el tedi, s'ocupen dels pobres. Aqueixes dames de societat, esposes d'honrats propietaris o de prestigiosos professionals, gaudeixen de la vida gràcies a l'abstinència i la fam dels pobres. Avui les accions benèfic-assistencials són un refet d'altres èpoques en les quals els rics complien amb el seu deure-consciència repartint engrunes i restes dels seus festins”. Per sort no som tots iguals, ni les coses són tan extremes com les pinta Egg. Però el que està passant, pot derivar de nou en la beneficència pública. I passarà per no saber gestionar els recursos públics correctament. Estem arribant a l'extrem de donar sense ensenyar, sense explicar com eixir de la situació. I això és perillós… tant o més que les nostres institucions públiques pidolen. A Benicarló, està mal vist que no compres un calendari solidari, i te miraran malament -segur- si no portes la polsera solidària de la carxofa. Poc importa que cada dia li passes un plat de calent al veí, o li compres els llibres d’escola al xiquet, o eres soci de diverses associacions socials aconfessionals,… estem per què ens vegen i ser vistos.
...
+ info La Veu en paper