FRONTERES 1095 | Trens de tarda i trens de nit Imprimeix Correu electrònic
Escrit per Joan Heras   

La tarda passa lenta i  xafogosa. Des d’aquest petit mirador, construït  damunt d’unes roques que separen l’estesa de dues llargues platges, ens deixem endur -ben arrecerats a l’ombra-  per  l’acompassat batec de les onades –esquitxat pels crits enjogassats dels nens que desafien la inclemència d’un sol que encara  talla com una daga fina. Només de tant en tant el batec d’un tren –ara direcció nord, ara direcció sud- crea una harmonia diferent damunt el ritme de les onades i ens recorda que hi ha una vida, moltes vides, més enllà d’aquesta agradable i ben comfortable  sensació d’irrealitat, de temps aturat,  que ara ens agombola. Tota la gent que ara passa en aquests trens –uns trens que potser ja van força plens perquè la tarda del diumenge avança- saben d’on vénen i a on van, saben que –si no passa res de nou- arribaran al seu destí a tal hora i encara tindran una mica de temps per aprofitar les acaballes del diumenge. A dins el tren, un espai també  de certa irrealitat perquè sembla que la vida de veritat  passa just  a l’altra banda de les finestres, hi ha qui aprofita aquesta estona per dormir o per avançar en la lectura d’aquella novel·la que el té atrapat, hi ha qui pensa en totes les coses que ha de fer aquesta setmana o qui parla per telèfon amb veu massa forta i maleeix la poca cobertura que té quan la trucada es perd, hi ha qui ressegueix les ferides que encara no han cicatritzat perquè l’ànima sovint necessita molt de temps per cosir els dolors  o qui pensa en què soparé avui perquè la nevera està terriblement buida, hi ha qui mira per la finestra i enveja a tota la gent que omple la platja o qui enyora aquells estius de la  llunyana joventut –el gust d’uns cossos, d’uns dies plens de sol i de vida esclatant. Aquests no són els trens que van o vénen de Paterna o de Montcada i que creuen la tarda lenta del diumenge d’un Estellés que vessa en els versos tota la força tendra i brutal de la vida –la vida i la mort, el desig, tota la  quotidianitat, les paraules com petits grills que neixen en el cor de la infantesa. O potser sí que ho són, perquè com aquells trens que sent l’Estellés des de casa seva,  mentre escriu i escriu versos, en aquests vagons que creuen la nostra tarda  també hi viatgen dolors, renúncies, enyors, esperances... I perquè aquets trens també creuen la tarda lenta del diumenge, camí d’un crepuscle tranquil.

El xiulet del tren i el tremolor del seu pas proper em fa pensar en certs viatges llargs en tren, de nit. Penso en Gil de Biedma i en el seu Vals de aniversario  quan ens parla de la lleugera i plàcida dolçor de la sensació d’irrealitat d’una habitació d’hotel –quan l’amor ja ha perdut la força dels primers anys-, una sensació suau d’irrealitat només comparable al record d’aquell estiu, al camp, a casa els pares o en els llargs viatges en tren de nit. Des d’una butaca o des de la llitera, dins un tren de nit,  les hores passen lentament a cops de sotracs, d’aturades en estacions silencioses i tristament il·luminades, entre l’anar i venir de viatgers que pugen o baixen o que intenten matar el llarg parèntesi que els separa del seu destí passejant per estrets passadissos o a la recerca del vagó-bar que ja ha tancat fa força estona. La nit, en el tren, busca el seu espai de silenci damunt un paisatge de ferros que grinyolen, de xiulets enmig el no-res, de retalls de converses que es perden en la foscor o en un mar de llums, finestra enllà. Un tren que corre cap a un nou dia, cap a una matinada que tindrà gust d’estació de destí, d’arribada o de retorn –sens dubte, els viatges tenen un gust diferent si són viatges d’anada o de tornada.

I penso en alguns dels meus viatges en tren de nit i em deixo arrossegar sense oposar cap resistència, com un plaer suau i lleuger, cap a la nostàlgia. Aquesta lleugera i dolça sensació d’irrealitat d’aquesta tarda xafogosa, d’un sol inclement que crema el batec de les onades i del càlid tremolor dels trens que passen, m’empeny quasi sense adonar-me’n cap als plecs dels records i ressegueixo aquell primer llarg viatge en tren de nit cap a terres gallegues –amb unes darreres hores de matí ple de verd esclatant per tot arreu-, l’arribada a l’estació de Santa Apolonia de Lisboa –després d’una nit tot endinsant-nos a  Portugal des del nord-, una nit de sant Joan camí de Madrid –sense petards ni fogueres ni cava-, Torí com a destí final i punt d’arrencada de la  descoberta d’uns carrers i uns porxos i un riu  amb gust de Pavese, una anada a París per celebrar els quinze anys de reflexió i de lluita de la nostra associació  amb l’objectiu d’anar a conèixer la casa-museu de Louis Braille...

D’aquí una estona deixarem el mirador, aquest espai de tranquil·la quietud suaument irreal, el batec de les ones, el passeig ple de gent que busca sense pressa la conversa serena, la quietud de l’estiu. I d’aquí una estona nosaltres també serem uns viatgers d’un tren de rodalies que, encara que sigui ja de nit, ens portarà massa de pressa cap a la ciutat coneguda que ens rebrà, sens dubte, plena de xafogor. D’aquí a una estona també serem uns viatgers que resseguirem, durant el viatge, en el gust dolç d’allò viscut durant aquest diumenge d’agost ple d’amistat i potser també  ens perdrem en el repàs de les coses que ens toca fer aquets propers dies, en l’enyor del viatge en tren de nit que aquest estiu segur que no farem, en el dubte sobre què soparem avui perquè la nevera de casa, certament, està ben buida.

<TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1095