TEXT: JOAN HERAS

Si fa tres setmanes vaig comentar en aquest racó de La Veu com unes paraules d’un cantautor van ser motiu de picabaralla entre líders polítics espanyols, avui vull dedicar aquest espai a celebrar els cinquanta anys de camí artístic i els setanta de vida d’una de les veus que, gràcies a un bon grapat de cançons molt boniques, forma part del meu paisatge i que m’ajuda a sentir d’una manera molt especial el batec de la vida -una vida que sovint se’ns mostra com a tramposa però que, al capdavall, la gaudim tan preciosa com és. A finals de novembre, Joan Isaacc, amb un memorable concert al Palau de la música de Barcelona, va celebrar els seus cinquanta anys de cantautor i els seus setanta de vida. I ho va fer d’una manera exquisida, intensa, emotiva, tot repassant cançons emblemàtiques del seu extens repertori -des d’aquelles peces dels primers discos fins a les més noves- i molt ben acompanyat de veus de diverses generacions.

Hi ha artistes -cantautors, escriptors, cineastes, pintors... - que ens han regalat una obra que ens a trasbalsat i que tenim ben tatuada a l’ànima. Però hi ha artistes que, no sé perquè, ens entren ben endins i corren per les nostres venes. Són aquells artistes -cadascú en pot confegir el seu llistat íntim i intransferible- que ens ajuden a entendre millor qui som perquè ens ensenyen a resseguir els plecs -a voltes plàcids, a voltes aspres- de la pell del temps, perquè en certes cançons retrobem aquell jo que érem quan van entrar-nos ben endins, perquè des d’una benvinguda melancolia ens empenyen a donar de nou gràcies a la vida.

Les manifestacions artístiques -en aquest cas les cançons- tenen la màgia d’atrapar-nos en la seva teranyina. Aquest fet és sorprenent i força inexplicable perquè podem assajar raons a posteriori -el nostre moment vital, un atzar- però és molt complicat saber perquè una cançó ens ha colpit i forma part de nosaltres. I encara és més difícil intentar explicar com és possible que l’obra d’un artista entri a formar part del nostre equipatge i ens vagi fent companyia i ens faci sentir vius des d’anys enllà i vida endins.

Ressegueixo ara el record d’aquells primers discos de Joan Isaac que els meus germans -més grans que jo- van portar a casa, els acords d’aquelles cançons que gràcies a uns cançoners o a l’assaig i error vaig anar fent sonar amb la meva guitarra, el seu llarg silenci quan els manaires de l’autonomia catalana van veure els cantautors com una molèstia, el seu retorn als escenaris i diversos concerts i, sobretot, aquelles cançons que, potser inesperadament, passegen pels meus dies.

De totes les seves cançons, sens dubte A Margalida és la més coneguda. Aquesta cançó dedicada a la companya de Salvador Puig Antich és un cant d’amor , de record i de ràbia. I va ser aquesta peça -primer amb una bellíssima versió coral i després només amb veu i piano- la que va tancar la part oficial del concert al palau de la Música de Barcelona. Una cançó que és bo tenir-la sempre present, com una bandera negra al cor.

Vas marxar no sé on.
Ni els cims ni les aus
no et saben les passes.
Vas volar sens dir res
deixant-nos només
el cant del teu riure.
 
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
 
I potser no sabràs
que el seu cos sovint
ens creix a les venes
en llegir el seu gest
escrit per parets
que ploren la història.
 
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.
 
I que amb aquesta cançó
reneixi el seu crit
per camps, mars i boscos,
i que sigui el seu nom
com l'ombra fidel
que és nostra tothora.
 
No sé on ets, Margalida,
però el cant, si t'arriba,
pren-lo com un bes.
Crida el nom
del teu amant,
bandera negra al cor.

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1411 | 15 DE DESEMBRE DE 2023