La noia, d’una joventut i d’un aire de confiança en si mateixa que a ella li semblen quasi insultants, s’asseu discreta al sofà i treu una petita llibreta i un bolígraf. I encara que mai ha estat gaire bona en la cosa de les matemàtiques, li resulta fàcil –i força terrible- establir en un quart de segle l’abisme de temps que les separa. Però no només són els anys els que marquen diferències: ella no es reconeix, en els seus divuit anys, en la força que transmet aquesta noia, en la bellesa d’uns ulls que volen conèixer,  descobrir i seduir. Ella, quan va acabar amb dificultats el COU –aleshores en deien així- vivia arrelada als dubtes i a les incerteses. I ara pensa que potser aquells dubtes, que ella va creure que va esvair quan es va casar i quan va començar a treballar ala sabateria, van romandre latents en algun lloc i són els responsables de no haver sabut fer bé les coses amb el Marc i ara, mira, està ben perdut i li hem de buscar un reforç durant l’estiu perquè no descarrili de l’ESO. El tutor del Marc els ho va dir ben clar: “Si no es posa les piles el proper curs descarrilarà i no es traurà l’ESO. El Marc té capacitats però no treballa gens i en matemàtiques i anglès va molt peix”.

Va ser el propi tutor que els va recomanar, si ho volien, és clar,aquesta noia de mirada intensa i de cabells negríssims per on es perden els primers  rajos ja intensos  del sol que entren al menjador i que ara espera que ella comenci a parlar del Marc i de com volen fer-ho, això de les classes de repàs d’aquest estiu.

El tutor del Marc ens va parlar molt bé de tu. Ets una bona estudiant.

 Faig el que puc. M’interessa estudiar i treure bones notes.

Què vols estudiar, ara?

Medicina. Si tot va bé aniré a Barcelona a fer la carrera.

I ja has pensat l’especialitat?

Psiquiatria.

I la Rosa ja s’imagina aquella noia una mica més madura, potser més atractiva encara, caminant amb seguretat per un passadís d’un hospital. Amb aquesta mateixa llibreteta a la mà i amb el bolígraf apuntant algunes dades d’un pacient que ha descarrilat massa de la vida i que responsabilitza de la boira que l’embolcalla a les incerteses d’una mare que no li va saber donar seguretats i a la figura quasi inexistent d’un pare que deia sense convicció el que tocava dir en cada moment. I ara apunta al seu petit quadern: “Continua present el fantasma de la noia de mirada intensa que el va enamorar aquell estiu”.

  - Caram. Molt interessant. Bé, però vols prendre alguna cosa? Un refresc? Un cafè?

  - Un cafè amb gel, si us plau.

  -  ona idea. Jo també en prendré un. Ara torno.

Mentre prepara el cafè, la Rosa `pensa que sí, que aquesta noia ens el posarà una mica a rotllo. Davant d’una noia guapa i intel•ligent el Marc no s’atrevirà a fer el burro. A veure si aquest nen es desperta i deixa de comportar-se com una criatura mimada. I és que, és clar, el seu pare no li diu res –o només li diu que això no pot ser però no fa res de res- i jo sola m’ho he de menjar tot. Ai, a veure si ara no tindré gels... Sí, sí que en tinc. Bé, potser amb un parell de dies a la setmana n’hi haurà prou. A veure què em demana per cada hora de classe, perquè això ja és una altra cosa i anem ben escurats.

La Rosa deixa damunt la tauleta la safata amb els dos cafès, les dues copes amb els glaçons i la sucrera.

Moltes gràcies. I com han anat les notes finals d’en Marc?

Un desastre. La veritat és que són un desastre. A veure si tu ens pots ajudar una mica a arreglar-ho.

Bé, ho intentaré.