Fa hores que plou. No és una pluja torrencial però tampoc és la pluja mandrosa de tardor. Els homes i dones del temps diuen que la cosa va per llarg, que seguirà plovent tot el dia. Feia molts dies que no plovia i encara en feia més que no plovia d’aquesta manera, amb la persistència de qui vol deixar ben clar que avui és el protagonista de la jornada. Redueixo les sortides al carrer als pocs encàrrecs que són imprescindibles perla supervivència diària i deixo per un altra dia totes les coses que poden esperar. Acompanyo l’ambient tardoral amb el bellíssim,inquietant, a voltes difícil i a voltes apassionant Rèquiem de Fouré,una de les darreres descobertes que em tenen captivat. I per algun racó de la pluja i de la música, recordo –infantesa endins- la mare en un dia sense data concreta de llargues hores de pluja aturant-se un moment en el seu feinejar constant i, tot mirant per la finestra, dir a mitja veu: “A veure si hi tornarem amb els aiguats del 62”.
L’escenari d’aquest retall de record l’hem de situar a Terrassa, potser una desena d’anys després de la tragèdia. L’any 1962 jo encara no era ni tan sols un projecte, però els que hem nascut i viscut al Vallès Occidental portem inscrita la riuada del 62 en el nostre bagatge personal. En l’atmosfera familiar aquell 25 de setembre d’ara fa cinquanta anys sempre hi ha ocupat un lloc. L’angoixa per una aigua ferotge que ho anava arrossegant tot; el pare creuant la Rambla agafat a una corda i amb l’aigua fins els genolls; les rieres eixutes esdevenint un riu potentíssim que s’emporta sense contemplacions arbres, cotxes, cases construïdes de qualsevol manera en els seus marges ... I la tragèdia esdevenint una realitat inevitable, inexplicable però terriblement certa. I la mort fent festa grossa. D’entre el miler de morts de la tragèdia del setembre del 62 penso en el fill de la nostra veïna, en el germà de la meva amiga d’infantesa que no va conèixer mai –la tendra amiga d’infantesa amb qui vaig compartir jocs i la nostra entrada, força traumàtica per a mi i ben feliç per a ella, al sistema educatiu tot anant junts al parvulari de la senyoreta Lourdes. La mare de la meva amiga va veure, impotent, horroritzada, comuna maleïda i poderosa glopada d’aigua s’enduia el seu fillet del terrat de la casa on vivien, construïda massa terriblement a prop d’una riera per la que normalment baixava, amb sort, mig pam d’aigua.
No sé amb què o amb qui pensava Fouré mentre escrivia el seu apassionant, bellíssim, inquietant i a voltes estrany Rèquiem. Però estic segur que no pensava en la mare a qui l’aigua li pren la vida del seu fillet, ni de la dona que plora perquè l’home no ha tornat a casa i que al cap d’un o dos dies haurà de reconèixer-lo en aquell cadàver desfigurat per l’ofec i els cops. Però és ben segur que avui, cinquanta anys després de la tragèdia, les mares que van perdre els seus fills, les dones que van perdre els marits i els marits que van perdre les dones i tots els qui van veure com l’aigua s’emportava éssers estimats, retroben en la música d’aquesta pluja que no deixa de caure amb insistència el record d’aquells que la massa pluja els va fer aturar sobtadament el batec del seu temps. Potser alguns preguen per les seves ànimes o ploren secretament i es lamenten per la injustícia d’unes morts i d’una tristesa absurda. Però tots ressegueixen el contorn precís de la ferida –potser una mica desdibuixada pel pas del temps- que té un tacte ben viu i precís de dolorosa pluja, massa pluja, i de llàgrimes.
Ressegueixo, a poc a poc, el batec del Rèquiem, de la pluja i dels records. Cinquanta anys després de la tragèdia de les riuades en aquesta tarda lenta de dissabte de tardor.
