Sense pressa i a cop de sacsejades, l’ascensor t’allunya lentament de les converses dels ara ja pocs veïns que queden al vestíbul. Penses que sí, que la senyora Teresa del 3r 2ª té raó quan es queixa que aquest ascensor fa un soroll estrany i que cada dia es mou més i a veure si algun dia encara tindrem una desgràcia. El president de la comunitat de veïns l’ha volgut tranquil•litzar però ella no s’ho ha acabat d’empassar –la cara que posava ho deia tot- perquè ella desconfia d’aquestes companyies que prometen l’oro i el moro i després fan tot el que poden per estirar  les coses i qui dia passa any empeny. Però les consideracions més aviat escèptiques i obertament pessimistes de la senyora Teresa també es van perdent buit enllà i no saps perquè però et retorna a la memòria l’Estellés escrivint i patint quan la nit és profunda i la quietud de la casa i de tota l’escala fan que  sigui ben present, ben clara, ben viva  l’angoixa que puja ben arrapada als grinyols dels ferregots de l’ascensor que , potser ara sí, porta  la mort que ve a buscar-lo i ell no té més remei que sentir-se simplement a punt per l’ocasió. Mentre tanques la porta de l’ascensor i esperes que passin els segons reglamentaris perquè el mecanisme moderníssim que té incorporat li ordeni que se’n torni cap a la planta baixa, te n’adones que la relació amb l’Estellés no és només per l’ascensor, ni per l’admiració eterna que te’l fa tenir present sovint, sinó que la reunió de veïns t’ha remogut en algun lloc de l’inconscient lel record de l’escala qualsevol que l’Estellés magistralment i brutalment descriu i de com l’Ovidi t’ho va fer arribar de manera colpidora ara fa molts anys, molts més anys que els que fa que assisteixes obedientment a aquesta reunió de veïns, molts anys abans que ni tan sols t’haguessis pogut imaginar que algun dia series un modest propietari d’un pis que, entre altres coses,t’obliga a participar en les reunions un cop cada any.  Ara et costa saber si va ser precisament aquest el primer poema de l’Estellés que vas conèixer o ja havies llegit abans el Llibre de meravelles. Ben mirat, la reunió anual dels veïns de l’escala qualsevol de l’Estellés seria una d’aquelles reunions d’antologia, de traca i mocador. La teva reunió no ha estat tan espectacular però, com sempre, no t’ha deixat de sorprendre.

Efectivament, un dels rituals del primer trimestre de cada nou any  és la reunió de l’escala. Com cada any –i d’això ja en fa un bon grapat: el pas del temps t’ha permès capgirar una pila de vegades el rellotge de sol dels anys que han passat inexorablement- has baixat a la reunió amb la mandra d’assistir a un nou guirigall i amb l’esperança que la cosa no s’allargui massa i no se’t refredin els peus i, en fi, amb la por que algú de la junta decideixi dimitir i que algun veí malintencionat et proposi a tu com a bon substitut. Afortunadament, però, aquesta tercera consideració no s’ha vist complerta perquè l’actual junta ha decidit –sense entusiasme, és cert- seguirtirant endavant un altre any. I com cada any, la reunió et deixa un gust estrany de rutina, de record d’aquells que ja no hi són i  de les  esquerdes que  es fan grosses  en la teva convicció assembleària perquè penses –i t’ho confesses amb el pensament mig amagat- que en el fons seria millor que uns quants decidissin el que els sembla millor i llestos. Sigui  com sigui, però, mentre comences a preparar el sopar repasses els tres punts que t’han semblat m´més interessants: la bona manera de fer de la nova administradora –eficaç, que va per feina-, la nova veïna del 4art3ª que has pogut observar amb més atenció i la constatació que, malgrat tot,encara existeixen mecanismes de solidaritat entre el veïnat i que ara, en temps difícils, es fan més evidents. Pel celobert t’arriba la poderosa veu del veí de sota que explica a la dona com ha anat la reunió. Estàs força convençut que no li dirà res de la nova veïna del 4art 3ª que ell també ha observat amb atenció. Potser l’any que ve l’atzar us portarà a tots tres –el veí de sota, la nova veïna  del 4art 3ª i a tu- a formar la nova junta per intentar regir de la millor manera possible els destins quotidians d’aquesta escala que ja et sents ben teva, ben pròpia.