Li hauria agradat més que aquesta tranquil•la tarda de diumenge tingués un aire, un ambient, més clarament tardoral. Encara fa massa calor quan el calendari ja s’ha menjat un terç llarg dels dies de l’octubre. . Però encara que la fresca no omple aquest espai de tarda de diumenge, el Carles està content perquè feia dies –massa dies- que no podia gaudir amb plenitud d’una tarda sencera de diumenge per fer allò que en aquell moment considerés oportú i, també, perquè aquest plàcid espai de temps sense pressa  que vol dedicar  a ordenar una bona pila de papers i a veure alguns programes per Internet té com a paisatge plaent la presència de la Clara, aquesta filla meva que s’està fent gran i que no podem cantar victòria   –l’experiència acumulada exigeix prudència- però sembla que aquest any ha començat el curs d’una altra manera. La Clara, asseguda al seu racó preferit del sofà,  passeja  –perfectament  aliena a la mirada del seu pare que l’explora amb tendresa des de la taula, davant del seu portàtil que s’està engegant mandrosament- per vés a saber quins camins que s’obren pantalla endins del mòbil que la té  ben atrapada. Sembla que aquest curs ha començat amb més ganes i amb un interès que mai havia demostrat pels estudis. Sembla que la Clara comença a transitar per una adolescència menys estrident, més serena. Ara, asseguda al sofà, té un aire ja de dona jove.

El primer capítol de la sèrie Blanc sobre blanc de TV3 comença a córrer per la seva pantalla.

Els dos germans bessons ens ensenyen, sense pretensió i amb claredat,els eixos fonamentals de la seva concepció de l’art i de la manera com van  donant vida i realitat a les seves pintures. El seu interès per la realitat,pel detall,per allò quotidià, els empeny a buscar, esponjor endins de la necessària llum que dóna vida a tota realitat pictòrica, la bellesa en allò que pren força, dimensió i relleu especial dins de la realitat propera. S’atura en el quadre de la model –la model de tots els quadres- que està fent alguna cosa amb el seu mòbil i, quasi instintivament, retroba la figura de la seva filla que, força més jove que la model del quadre, també passeja per la realitat que es dibuixa dins la pantalla. Si parlem de pintura emmarcada dins el realisme –fins i tot es podria dir l’hiperrealisme- cal donar per bona i necessària la presència d’aquests petits estris que marquen la manera contemporània d’accedir a la informació i de ser l’espai de contacte social. Després d’una pausa, una escultora ens ensenya i ens parla dels seus caps de fusta, a la manera de tòtems una mica passats pel sedàs del cubisme, i de la importància de fer de l’escultura una manera física de parlar de les paradoxes de la vida, dels records emmagatzemats ben  dins de capses de vidre o de les cordes flexibles que ens lliguen de múltiples maneres a la nostra pròpia realitat.

El Carles es perd en certes consideracions estètiques sobre les raons que porten a un artista a caminar i anar configurant el seu propi estil, la seva pròpia veu. Però la veu de la seva filla –com un fil que el retorna del seu univers a la terra del menjador de casa- li diu:

Pare, em pots explicar quin sentit té tot això que han fet avui a Madrid amb això de les desfilades militars, amb la cabra i el rei?

- si vols que et digui la veritat....

Estan molt sonats, no?

I el Carles pensa que tot plegat podria ser un quadre perfecte, una pintura d’un realisme precís però d’una època ja molt llunyana. I sense gens de bellesa.