Les coses, no per sabudes o previsibles, deixen de sorprendre’ns. El calendari ha portat, després d’un 9 d’Octubre ben diferent i ple d’aires nous, un 12 d’octubre tan ranci com sempre i –si això és possible- més espanyol que mai. Aquest dia té sempre dues cares de la mateixa moneda: la desfilada militar institucional i les manifestacions de l’espanyolisme més pur i dur als carrers de certes ciutats.

Sé que Espanya no és, ni molt menys, l’únic estat del món que celebra el seu dia patriòtic amb una marxa de tancs, metralladores, avions de matar  i uniformes de tota mena ben engalonats. Certament, hi ha molts estats amb aires  o deliris de grandesa  de regust colonial o  totalitari que treuen amb tota mena de luxe i emoció els homes i els estris que tenen com a missió matar suposats enemics. L’estat francès, Corea del Nord, la Xina i força països llatinoamericans en són bons exemples. I l’estat espanyol s’hi apunta amb entusiasme i amb la cabra legionària com a màxima representació de l’orgull patri. Potser perquè la meva convicció obertament antimilitarista em situa molt lluny de tots els valors ètics i polítics –i fins i tot també podríem dir que estètics- d’aquesta exhibició de nacionalisme, de força, de “pebrots”, que aquests tipus d’acte em generen un rebuig molt frontal. I si hi afegim que en aquest cas el discurs militarista s’entrellaça ben estretament amb un plantejament netament nacionalista espanyol –l’exèrcit com a últim garant de la indissoluble unitat d’Espanya-,  el meu rebuig és –si és possible- encara més profund. Es pot parlar realment de pau, de concòrdia, de llibertats, de democràcia quan allò que es venera i s’exalta és la intel•ligència posada al servei de la mort i de la disciplina entesa com a jerarquia autoritària? Jo, amb franquesa, no ho entenc.

La segona expressió de l’espanyolisme el trobem als carrers en forma de manifestacions o concentracions. A Barcelona, per exemple, són pocs, molts pocs, els qui surten fent brandar banderes espanyoles –i unes quantes amb elements d’això que en diuen preconstitucionals. Evidentment és bo que tothom es manifesti perquè això vol dir que el carrer és important a l’hora de definir i defensar idees polítiques. I també és bo perquè ens permet establir comparacions en coses com el nombre d’assistents a les convocatòries, la manera d’organitzar la posada en escena i, especialment, el to i el contingut dels discursos. En aquest darrer sentit, em sorprèn –bé, en realitat no és veritat que em sorprengui- malauradament- sentir declaracions de capitostos de la Falange, per exemple, fent apologia del terrorisme –quan afirmen que faran servir, com han fet servir en altres ocasions, les armes per defensar Espanya- o quan inciten a la violència –tot demanant que es donin hòsties a la rata (és a dir, al fotoperiodista Jordi Borràs que està especialitzat en el món dels ultres i que constantment l’amenacen). Suposo que el Ministre de l’Interior del govern  espanyol encara està massa commogut i emocionat per l’excitant espectacle militar que va veure pels carrers de Madrid que no li ha permès començar a activar les denúncies d’aquests individus. O potser és que no els vol denunciar perquè pensen una cosa molt i molt similar a la seva?