Si no us fa res, amables lectors i lectores, em fa gràcia explicar-vos una petita anècdota d’institut. Cada classe, cada grup, és un món, una mena d’ecosistema irrepetible, que ens regala experiències i moments de tots colors i gustos. Durant aquest curs escolar,  els vertiginosos i absolutament incomprensibles –sempre manifestament erràtics-  canvis curriculars als quals ens sotmeten permanentment els nostres dirigents educatius  m’ha permès fer a 4t d’ESO una hora de classe setmanal dedicada a reforçar l’expressió oral. La novetat de la matèria m’ha empès a pensar i dissenyar unes activitats  que permetin als meus alumnes perdre la por a parlar en públic i desplegar unes habilitats per lligar un petit discurs a partir d’un guió ben pensat. En aquest context, la setmana passada els vaig presentar la nova activitat. En aquesta ocasió, els proposo fer una petita exposició sobre un cantant o grup que els agradi. Cal parlar-ne una mica, durant cinc minuts, a partir d’un guió establert –repassar una mica la vida i la discografia del cantant, situar-lo en  un gènere o estil, explicar quan el va descobrir i quines sensacions li transmet- i, després,   escoltar i comentar una cançó d’aquest cantant o grup.

En la sessió de presentació de l’activitat vaig decidir explicar de manera pràctica i directa què els demano que facin. Dit i fet, doncs, vaig fer jo mateix la primera sessió d’aquesta activitat i els vaig parlar de Luis Eduardo Aute –seguint els punts de l’esquema proposat- i tot seguit vam escoltar i comentar Las cuatro y diez.    Aquesta cançó d l’any 1973 és, per a mi, una petita meravella. Transcric el text per si ara  no la teniu present o per si no la coneixeu.

 

Fue en ese cine, ¿te acuerdas?

En una mañana al este del Edén

James Dean tiraba piedras

a una casa blanca, entonces te besé.

Aquélla fue la primera vez.

Tus labios parecían de papel

y a la salida en la puerta

nos pidió un triste inspector nuestros carnets.

Luego volví a la academia

para no faltar a clase de francés.

Tú me esperaste hora y media

en esta misma mesa, yo me retrasé

 

¿Quieres helado de fresa

o prefieres que te pida ya el café?

Cuéntame como te encuentras

aunque sé que me responderás: muy bien.

Ten, esta foto es muy fea

el más pequeño acababa de nacer.

Oiga,¿me trae la cuenta?

Calla, que fui yo quien te invitó a comer,

no te demores, no sea

que no llegues a la hora al almacén;

llámame el día que puedas

date prisa que ya son las cuatro y diez

 

Abans d’escoltar-la per primera vegada els vaig situar un parell  d’elements de context –el títol de la pel·lícula, l’època franquista en què la policia demanava els carnets a la sortida de determinats espectacles, la diferència temporal evident entre la primera i la segona estrofa- i, una vegada escoltada, amb la lletra projectada, vaig comentar alguns altres elements –la cançó és com un petit diàleg on només parla un dels dos protagonistes, el fet que la trobada té un evident caràcter de record d’un moment feliç, la força dels inicis d’una relació amorosa, etc.- i, entre tots plegats, vam intentar definir quant de temps ha passat entre el dia de la matinal de cinema i del primer petó i la trobada del present –tot analitzant el sentit de la fotografia que ell li dóna. Sense cap mena de retòrica fàcil, amb un parell d’estrofes breus i una melodia bellíssima, l’Aute ens explica el naixement d’una història d’amor, el valor especial que adquireixen certs llocs –aquell cinema, aquesta mateixa taula d’un bar- en el nostre paisatge personal i ens dibuixa un retrobament que ens arrossega cap a un final obert –una relació que reconstruirà ponts trencats?

I ara arribo a l’anècdota. Acabada la meva exposició, el Diego –un noi que té interessos molt diversos- em va preguntar: “T’identifiques amb la història de la cançó perquè has viscut alguna cosa similar?” Li vaig dir que no però la seva pregunta em va fer pensar, d’entrada, en la necessitat de trobar una justificació directa a l’entusiasme i, per altra banda, la necessitat de relacionar l’experiència estètica amb allò més biogràfic. Amb el pas dels anys anem prenent consciència que allò que ens commou no ha d’estar lligat necessàriament a la pròpia experiència personal sinó que pot tenir molt a veure amb l’emoció d’allò que ens  fa pensar, d’allò que  ens interpel·la emocionalment i intel·lectualment, amb allò que  ens convida a moure’ns pels paisatges d’allò que podria haver estat, pels camins recorreguts de les vides no viscudes, per la certesa plàcida de llocs que parlen del que som. La pregunta del meu alumne, doncs, em va obrir  de nou un  escenari molt interessant de reflexions estètiques. Una cançó bellíssima, unes reflexions obertes, una classe diferent i intensa... què més puc desitjar?

(Podeu escoltar la cançó al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=4w7mrt0Wjqo)