No entrarem ací a valorar si el futbol  és l’opi del poble o no. Potser ho siga el futbol de les grans passions dels equips que surten per la tele, però el futbol local, evidentment que no ho és. Segur que qualsevol diumenge segueix més gent el Madrid, el Barcelona o fins i tot el València que no el Benicarló. Molta més gent. De fet, durant les darreres temporades els partits del CDB semblaven “clandestins” de tan poquet públic com hi anava.

L’experiència demostra que hi ha una única manera d’aconseguir que la gent vaja a camps així com el nostre: guanyar. No n’hi ha d’altra. Al personal no li agrada perdre. I guanyar només es pot fer de dues formes. A base de talonari i molt de treball o a base de persistir amb el futbol base i també molt de treball.

La setmana passada va morir Antonio Sorlí. Un home de futbol que tenia una idea clara de què volia per al Benicarló: un equip guanyador. Per aconseguir-ho va haver de passar hores i hores i hores tractant de treure els diners d’on fóra per poder formar una plantilla competitiva. Venien jugadors de qualitat contrastada i el camp del Camí la Mar esdevenia un fortí inexpugnable amb un ambient a les grades que encara ara no s’ha vist mai.

L’actual directiva del Benicarló ha fet una altra aposta vencedora. A grans trets: es confia en la gent de la casa i s’ha tingut la paciència (per primera vegada en molts anys) de mantenir pràcticament la mateixa plantilla que la temporada anterior. Les grades no tenen exactament l’ambient de la tribuna del camp del Camí la Mar, però porten aqueixa direcció. Un bon entrenador, uns futbolistes del poble que alguns fins i tot senten els colors, una directiva formal  i treballadora i unes aspiracions modestes.

El CD Benicarló no és l’opi de ningú, però sí una manera sana de passar algunes vesprades de diumenge veient futbol de qualitat i a un preu ridícul.