Més bruta que pública, a la vista dels últims -i ja habituals- comportaments de la policia. I això és clarament evident a València, on la força pública –és a dir, bruta- s’ha tornat a revenjar contra els ciutadans i ciutadanes, que ara mostraven la seua disconformitat, als voltants de les Corts Valencianes, amb l’estatus privilegiat dels polítics, especialment dels corruptes i processats, que estaven prenent “possessió”.Pensàvem que aquelles tals mostres d’incivisme antidemocràtic i inconstitucional de la força pública –és a dir, bruta- calia atribuir-les a la incompetència i deixadesa de l’anterior delegat del govern central, sr. Peralta, quan els episodis del Cabanyal. Però no, amb la “nova” delegada, sra. Botella, els comandaments policials continuen campant lliure i impunement contra la ciutadania.Pot ser serà que Spain is different, també en els comportaments gens professionals de la força pública –és a dir bruta-. Això serà.

 

La taula que segueix mostra els resultats electorals obtinguts pels diferents partits en aquestes eleccions i en les de fa quatre anys. La primera dada a destacar és la participació. A Benicarló ha estat del 65%, un poc menor que fa quatre anys, i clarament menor que la participació global a les municipals al País Valencià (70,51%) d'enguany. Ací hi ha ja una dada d'interès que caldrà tindre en compte per analitzar els resultats. Pel que fa als resultats per candidatures, el PP no només revalida la majoria absoluta, si no que guanya un regidor que perden els socialistes. Però tots dos partits han perdut vots respecte als comicis de 2007. Així, aquest guany del PP es deu al fet que el PSOE ha perdut més vot encara. En números absoluts, tots dos partits han perdut la mateixa quantitat de vots, 300 cadascú, la qual cosa suposa una pèrdua de l'11% per als socialistes i només del 6% per als populars. L'aposta socialista de renovació de la cap de llista no ha pogut contrarestar el vot de càstig generalitzat contra el PSOE degut a la seua gestió de la crisi a nivell estatal. El Bloc aconsegueix mantenir els dos regidors i, el que és més destacable, pujar un 5% (60 vots). Sembla poc, però tenint en compte que els valencianistes arrossegaven un important desgast des dels resultats històrics de 2003 -quan van obtindre 2.476 vots (22,24%) i cinc regidors, en un context de major participació, el 70%- aquest canvi pot significar una variació de tendència cap a l'estabilitat i la superació de problemes passats. Comparar el creixement del Bloc a Benicarló amb l'increment municipal de Compromís a nivell de país és complicat, per que ni ara  ni fa quatre anys es van presentar candidatures conjuntes de Compromís en tots els municipis. Encara així, sembla clar que a Benicarló hi ha una estabilització del vot al Bloc, però no l'important augment que hi ha hagut en molts altres ajuntaments valencians.ERPV sense pressa però sense pausa va acumulant un creixement continu de vots, però que encara no s'han transformat en regidors, com si ha passat en la ciutat veïna de Vinaròs. Finalment, comentar que EUPV ha perdut vots, quedant en 252 i que Familia y Vida n'ha obtingut només 76. Aquests partits, ara per ara, no tenen una presència remarcable en el panorama polític benicarlando. Com a conclusió, sembla que en general s'han repetit els patrons vistos a nivell de conjunt del País: majories populars gràcies a la caiguda del vot socialista, encara que tots dos partits han perdut votants. A més, hi ha una pujada important de Compromís, encara que a Benicarló no tan important. La clau en el futur pot estar en l'abstenció. Aqueix 5% d'abstenció més que la mitjana valenciana són uns 800 vots. PP i PSOE han perdut 600 vots i el Bloc ha demostrat en el passat que pot arribar a superar els 2000 vots i el 20% de suport. Hi ha doncs en joc per a les properes eleccions una borsa d'uns 1400 vots que les diferents candidatures progressistes benicarlandes s'hauran de treballar durant els propers quatre anys si volen prendre-li a Marcelino Domingo l'alcaldia.

No recordo quan va ser el primer cop que vaig sentir parlar del grup Manel. Recordo que un recital poètic de l’IES Coromines en van llegir la lletra d’una cançó, “Els guapos són els raros”. Vaig tenir la curiositat d’escoltar el disc, i de seguida em va agradar, així que me’l vaig comprar l’any passat. Era Els millors professors europeus, el seu primer disc, amb el qual van arribar a molta gent.

El fenomen Manel s’ha confirmat amb el segon disc, 10 milles per veure una bona armadura. Diuen que en algun moment ha estat el disc més venut a l’estat. Me’l van regalar fa cosa de dos mesos, quan feia poc que havia aparegut. Reconec que a les primeres escoltes em va costar entrar-hi. No em va entusiasmar tan prompte com ho havia fet l’altre. És normal, amb aquest disc els Manel han fet un pas endavant, en el sentit que han volgut fer alguna cosa diferent. En la seua línia, però diferent.

Musicalment, el disc és més complex, incorpora una gamma de sonoritats més àmplia: vents, algun teclat. L’altre treball era més simple, jugaven més amb les guitarres, les veus, la percussió. Tenia un to més folk, tot i que elaborat. Però on he trobat molta diferència és en les lletres, més llargues, tant que al principi el disc em feia un efecte massa discursiu. Però, com en tot, quan t’arriben ho fan amb una força tal que costa que t’abandonen. Són lletres treballades, més complexes, menys previsibles, menys evidents, requereixen una atenció especial. Per exemple, “Benvolgut”, que obre el disc, narra un hipotètic diàleg entre un home i una antiga parella de la seua dona actual, però això no es fa evident fins que no l’escoltes amb deteniment. De primeres, se t’emporta la melodia i el ritme sincopat dels trombons, fantàstics.

Hi ha moltes cançons que destacaria, d’aquest disc. És magnífica “Aniversari”, tot un surrealista conte d’amor, amb uns arranjaments que recorden, no sé, el minimalisme. El vídeo no té pèrdua, us recomano que el mireu a internet. “Boomerang” és tot un cant a la infantesa, sense cap aparença de transcendència, amb la metàfora implícita del boomerang “que no tornava mai”, com el passat. A partir d’una anècdota senzilla, un record, s’hi reviu tot un món i la nostàlgia d’allò perdut, sense dir-ho. Una meravella de subtilesa, també musicalment, amb un progressiu crescendo sense estridències.Només amb aquestes tres cançons, ja n’hi hauria prou per tenir el disc en compte. Però, a més, val la pena escoltar la tendra “Cançó dels soldadet”, descripció a través d’un soldat anònim d’un desembarcament en una guerra (Normandia?). O la contundent “Flor groga”, sobre el penediment i les ocasions perdudes. Un tema que també apareix a “La bola de cristall”, suau i melangiosa, que gira a l’entorn del futur que podríem haver tingut però que s’ha esvaït. També podríeu parar l’orella a l’alegre i encomanadissa “El Miquel i l’Olga tornen”; alegre, malgrat tractar un tema pessimista com la inevitable tendència humana a equivocar-se contínuament.

Ja veieu que són temes de maduresa, res de qüestions intranscendents. Amanits o acompanyats per les precioses melodies, jocs de veus i arranjaments que conté. En resum, és un disc rodó, que cal anar paint a poc a poc, amb temps, amb calma. No descarto que, d’ací a uns dies, encara hi redescobrisca alguna cançó de la qual no he parlat avui ací.

http://elsexilis.blogspot.com

Una il•lusió anomenada Esquerra. Vaig anar a l’acte de presentació d’aquesta candidatura perquè em picava la curiositat de què em trobaria i perquè crec, es mereixen un vot de confiança en aquest entorn polític apagat i arrapat.I la sorpresa va ser agradable. Agradable en tots els sentits. Agradable perquè hi havia més gent de la que pensava que aniria a un acte d’Esquerra, estigmatitzada per la resta de partits. Agradable perquè és respirava un ambient optimista sense escarafalls. Agradable perquè es respirava il•lusió. Però sobretot agradable per la convicció amb què transmetien les seues paraules.Mentre hi era allí assegut, escoltant primer les curtes paraules del jove candidat benicarlando, Barberà, anava girant enrera la meua vista quan, no fa massa anys, vaig sentir el mateix d’un altre partit, jove, amb empenta, amb il•lusió i amb la creença de les seues pròpies paraules. I ara ho tornava a veure, amb senzillesa... però arribant a la gent. Amb l’entusiasme de qui comença però amb la soltesa de qui té una preparació sòlida.I si sorpresa em va causar el candidat benicarlando no menys va ser la que em va causar el candidat a la Generalitat que l’acompanyava. Il•lusió amb majúscules. Sí, tal com sona. Només havia tingut aquesta sensació altra vegada escoltant un altre candidat a la Generalitat, d’aquell antic partit... fa d’això ja quasi una dècada. En un país mancat d’il•lusió, aquesta és com l’aigua en el desert: el seu bé més preuat.Fet el símil, algú pot tindre la gosadia de plantejar que el fet que entrés saba nova al nostre municipi no canviaria excessivament les coses tenint en compte la majoria absoluta popular. Possiblement, tinga raó quant a la divisió que aquest nova entrada puga crear però no quant al que pot aportar una força política que entraria amb renovada il•lusió. I és que este argument, utilitzat ara pels qui han perdut la credibilitat, ja el van fer servir anteriorment altres de la mateixa manera quan van veure, ací al poble, com anaven perdent el seu electorat davant una força emergent que basava el seu argumentari precisament en eixa il•lusió i credibilitat.Perquè la il•lusió i la credibilitat, igual que es pot guanyar es pot perdre si no la treballes adientment. I no és patrimoni exclusiu de ningú. Tots creuen poder generar-la però no tots són capaços d’aconseguir-ho. Sobretot, en un país on l’esport nacional és cavalcar-se el cavall guanyador fins deixar-lo... completament exhaust. Com en un desert, sense una gota d’aigua.I és que, no ens enganyem, unes gotes d’aigua atrapades en el nostre desert particular poden ser la diferència entre la possibilitat d’un canvi, perquè incita el moviment de supervivència per recuperar-la, o quedar-se estancats submisos de qui en fa mercaderia de corrupció.Aquella excel•lent novel•la de Frank Herbert, Dune, on relata les dificultats del poble Fremen (homes lliures), nascut per a la supervivència en el desert, podria servir per encunyar un nou terme, Ecologia Política, per definir aquest afany de superació davant un ambient tan hostil, com un desert, en què s’ha convertit el nostres país.Replegant el testimoni del que podria representar allò que abans hem anomenat com Ecologia Política, només puc que deixar caure, en senyal de dolor, per allò perdut, la meua llàgrima i escopir sobre la taula en senyal de respecte cap el nouvingut (analogia naib (governant) del poble Fremen).Tot i que aquest deu ser el nostre sinó no puc per menys que preferir una força emergent amb il•lusió que no tenir-ne... esperant que algun dia totes es troben en el camí.

És dimecres. Acabo de dinar.  La situació és tan o més vergonyant que altres vegades. Penso que més. No havia arribat mai a aquest extrem. Encara no sé com va quedar el Benicarló diumenge passat. Me’n dono vergonya. El pitjor del cas és que no m’importa com vam quedar a Sant Mateu. Estic tan decebut de pensar que la temporada que ve tornarem a anar a Càlig i a Canet i que –això em faltaria- haurem de jugar contra l’Spòrting que m’estimo més no pensar-hi. El cervell ja ho té això. Aquelles coses que castiguen l’esperit tendeixen a l’oblit (perdó per l’infame redolí). Ara estic més posat en altres coses. La política local, per exemple, veig que m’inquieta. La afrenta de Cuenca –no, no és cap passatge apòcrif del cantar de Mío Cid Rui Díaz-, la presència d’un partit (?) que es diu Familia y Vida, em pregunto com pot ser que hi haja gent a les llistes dels anomenats partits majoritaris  que jo no sé qui són ni els he vists mai en la meua vida i coses així. Però el CDB, allò que es diu el CDB, reconec que el tinc una mica deixat d banda.

Malgrat tot, sóc un professional que cobro religiosament els meus merescuts emoluments amb la regularitat que li passa per allà on no sona a l’amo de l’empresa (a partit d’ara, lo puto amo). Així que ara mateix em connectaré amb alguna pàgina web de substància i m’ho miraré tot. Sé que seria més honrat per part meua escriure’n ací mateix l’enllaç i deixar-ho córrer tot, però no ho faré, no sóc honrat, que quede clar, i a molta honra que ho dic. En primer lloc aniré a la pàgina del bon amic Vicent Ferrer; ell ho sap tot i el que no sap, ho pregunta. Ara torno. (...) Aquests punts suspensius simbolitzen que estic a l’internet. Ja he tornat. Però quines coses passen? Resulta que he llegit que el nostre company està convalescent d’una malaltia cardiovascular i que, per tant, no està per solfes d’anar actualitzant paginetes. Sé que Vicent s’acaba de jubilar. Home de Déu, quina n’has fet? Que no saps viure sense treballar? Des d’ací mateix no puc menys que desitjar-li –de tot cor, el ho sap- una rapidíssima recuperació. Així que, vinga, espavil.

I ara què? Miraré a vore com està el web del CDB. (...) Simbolisme idèntic al d’abans. Ah collona, ací hi ha de tot. Increïble, aquests del Benicarló són gent formal; encara que les coses no acaben d’anar bé, tenen la pàgina al dia i no com els del PP que l’han tinguda quatre anys parlant del la presentació de l’alcalde Domingo de les eleccions del 2007. Se m’amuntone la faena. Primera. Vam empatar a un gol. Vam començar marcant nosaltres mitjançant Marcos Vilanueva i després els santmatevans (havia dit que jugàvem a Sant Mateu?) ens van empatar i es va acabar el partit. Es comprén que el terreny de joc estava en males condicions i per això no els vam poder guanyar... que sin no, hagueren vist ells. Segona. Diumenge vinent tanquem la temporada ací al nostre camp. Ens visita el Traiguera de Xoco. Hi haurà dinar de germanor entre directius, jugadors i aficionats (tots correran); una magnífica paella per poder sortir al camp, si més no, amb la panxa plena. Tercera. La junta ha organitzat un campionat de futbol d’aficionats, futbol set, futbol nou... no ho sé, però ja hi ha molta gent apuntada. Estan bé aqueixes iniciatives perquè la gent sàpiga que, com a mínim, existim.

I quatre, que no surt a la web del club. M’han dit que s’ha començat a tirar llast, que alguns dels jugadors que venien de Castelló ja no caldrà que vinguen més i que per a la propera temporada no se’ls espera.

Per cert, per cert. Ja he comentat en més d’una ocasió que n’estic cansat que em posen senyoretes amb poca roba per tan d’il·lustrar i fer mínimament atractius aquests escrits. Succeeix però que la imatge d’avui l’he triada jo perquè l’he treta, sí, sí, de la pàgina web oficial del CD Benicarló. Pujar no pujarem, però som uns catxondos, no?

Durant aquests últims dies de profunda significació religiosa ens va deixar el nostre estimat amic Fernando Peiró Coronado.El retrat de la vida d'un home sempre és complex, però en el cas de Fernando destaquen dos traços inseparables: la seua humanitat i la seua pintura. La pintura de Peiró Coronado té molts aspectes dignes d'esmentar. En primer lloc, excel•lent en els seus retrats figuratius, dels quals recordo amb emoció la puresa d'alguns realitzats amb llapis. Aquesta excel•lència s'estén fins a l'altre extrem de l'estètica pictòrica, fins a la més pura abstracció. L'obra no figurativa de Peiró es fonamenta en un informalisme que recull les característiques més espirituals de l'abstracció lírica. El color i la composició són habitualment sobris en les seues combinacions, sense renunciar a colps de saturació potent i a traços enèrgics que ens ensenyen que la insolència acadèmica és part consubstancial a l'artista. Un espill del propi Fernando; el seu judici amable deixava espai per a un punt de vista crític, sempre lúcid i quan mordaç, suavitzat per una calculada innocència per a donar una lliçó no només d'estètica sinó de bonhomia. Un altre dels aspectes plàstics merescudament resenyables en la seua pintura, quan realment ho són tots i cadascun d'ells, és l'ús de les textures. Els seus llenços estan plens d'objectes, d'empremtes, de materials: són fills del seu temps, és part del desafiament de les avantguardes. Però més enllà d'aquestes textures més convencionals, jo vull ressaltar l’enamorament de Fernando per les qualitats de la pintura mateixa. Es nota en la delicadesa amb l'ús de les barreges olioses, la recerca de la transparència exacta o de la presència matèrica en el punt exacte de cadascun d'aquests extrems. La conjunció del seu mestratge en la línia sensible i en la disposició i la consideració de les masses de color fa de la seua obra un treball complet quan sovint ens trobem en altres artistes menys destres que la pintura es refugia en el dibuix i viceversa. L'apreciació i l'ús d'aquesta ductilitat en el llenguatge distingeix el veritable batec de la pintura, i Peiró ens deixa aqueixa generosa herència. Gràcies Fernando pels teus ensenyaments, sempre les portare amb la meua paleta.