La tarda d’agost esdevé, de seguida, vespre d’hivern. A l’hemisferi sud hi ha coses que funcionen exactament a l’inrevés de les nostres. El passeig pels carrers del microcentre de Buenos Aires  ha continuat en un trajecte en metro d’hora punta: ple a vessar, amb portes que s’obren una mica abans d’arribar a la parada. Després un cafè a la cantonada del teatre: carrer Corrientes i Boulogne sur mer.Arriba l’hora de l’espectacle. Avui és dilluns i no hi ha obra de repertori. El teatre IFT, com molts altres teatres de Buenos Aires i d’altres ciutats argentines,  cedeix el seu espai durant unes setmanes perquè cada dilluns  s’hi pugui dur a terme una de les iniciatives artístiques  plenes  a vessar de compromís polític i social. Parlem de les temporades regulars del “Teatro x laidentidad”, una experiència de teatre de compromís i de reflexió, estretament vinculat a las Abuelas de la Plaza de Mayo, que des de l’any 2000 cada hivern –els seus mesos de juliol i agost- posen a l’escena, tot de manera voluntària, textos i experiències, reflexions i testimonis que volen mantenir la reivindicació de la necessitat que encara avui unes 400 persones puguin saber quin és el seu veritable origen, quin són els seus noms autèntics. Aquest moviment teatral, construït des de la necessitat que senten moltes persones vinculades a aquest món artístic de lligar la seva obra amb el seu país, pretén ser una veu de la consciència, una flama que demana justícia i que fa pensar sobre els complexos mecanismes dels totalitarismes. Avui, a l’Argentina, encara es considera que hi ha 400 persones que van ser robades, quan eren petites, i que van ser donades a famílies vinculades al règim dictatorial. Les mares –ara ja àvies- de la Plaza de Mayo han seguit persistentment demanant justícia, demanant el retorn dels nens robats a la seva autèntica identitat. Cada dijous encara segueixen passejant per la cèntrica plaça com a testimoni resistent i impactant de qui creu que l’exigència d’una autèntica  justícia no prescriu, que una societat que amaga vergonyes repugnants del seu passat recent no pot construir-se, cap al futur, com una societat digna i democràtica.

Unes escales obren el pas a una sala de petit format, amb un devessall de cadires individuals ben ajuntades perquè n’hi càpiguen més, perquè la proximitat entre el propi públic alimenta complicitat i fa més fàcil que les emocions corrin. Després dels agraïments al teatre que ha cedit el seu espai gratuïtament i a tot el públic que omple la sala i que ha entrat sense pagar entrada, comença l’espectacle, una peça que explica la història trista d’un jueu polonès que sobreviu de l’horror dels camps d’extermini però que aquesta experiència el portarà, més tard, al suïcidi. No és una referència explícita a  Primo Levi però hi ha el seu record. Aquesta peça, com la majoria de les obres que es presenten en el cicle, són escrites per l’ocasió. Però quan acaba l’obra arriba el moment clau. Dues veus expliquen la història d’un pare que va ser assassinat i d’una nena que va ser raptada pels militars. El cas és escruixidor perquè és rotundament real i terriblement proper en l’espai i el temps. Acabada la lectura se’ns fa saber que la protagonista de la història es troba a la sala i que és la darrera persona que ha recuperat la seva identitat recentment. Ella surt a l’escenari i ens diu, seguint lema del moviment: “Mi nombre es... y puedo decirlo porque sé quién soy”.  I ella explica els seus sentiments. El llarguíssim aplaudiment final té el gust del suport sincer –potser no es pot fer altra cosa-d’un grapat de persones que entenen la duresa de la situació i el coratge per afrontar la pròpia història.

Acabada l’obra i la lectura de textos, amb els sentiments remoguts, tothom se’n va a casa. La manera de col·laborar amb el projecte és amb la compra de samarretes, imans de nevera, dos volums en què es recullen les obres que s'han estrenat en cicles anteriors i algun altre producte. Dilluns rera dilluns en diversos escenaris es parla de la identitat, de la memòria, de la justícia. Recordes quan, l’any 2004, vas conèixer aquest moviment i penses que és una màgia poder viure aquesta expressió que lliga d’una manera ben especial teatre i vida,els escenaris i tot el seu món amb la crueltat de la repressió.

Ara la ciutat té un aire encara més especial. Fa fred, un fred que fa sentir la vida, una vida que per aquells carrers ha estat amarga, ben amarga. La idea de la necessitat de conèixer la pròpia identitat té gust de nit d’hivern.

FERRAN ARCHILÉS CARDONA. Mala memòria. Perifèric edicions. Catarroja. 2011.Amb aquest llibre Ferran Archilés va guanyar l'edició del premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010. Dos són els temes al voltant dels qual s'articula el llibre, el desig i el pas del temps, passats pel sedàs de la memòria.Ja en el primer poema “Kein Unterschlerpf”, apareix un encontre amorós durant la nit, “que el matí venç”. També hi trobem la importància del tacte, dos elements que hi seran presents al llarg del llibre. Però si en aquest poema, o en  “El preu de la nit” o “Calç i pols seca”, la nit representa la culminació del desig, l'encontre amb l'amada, en altres ocasions la nit suposa un temps inhòspit, que representa la seua absència, com en “Cloenda”: “Sent plorar algú – un infant, un malalt - /i m'inquieta l'inesperat silenci, que anuncia la nit.”, la solitud, en “Lletres íntimes” o en  “Oli sobre llenç(Hopper)”, l'anunci de la mort, com en el poema “Abans de la teua mort”, o els records dolents en “Angelus novus (Walter Benjamin)”.El tacte es fa present quan entra en contacte amb l'estimada i es fa realitat el desig amorós com en “Modigliani”, “T'agradaven les meues mans, / i a mi modelar amb elles/ tot/ el teu cos.” Però també és el record d'un amor passat i per tant un tacte fred, com en “Ciutat de Torí” o “Trinquet de Cavallers”: “i el tacte fred/ d'un altre temps”.Però el pas del temps és el gran tema del llibre, em semblen particularment  interessants els poemes “Travesses del temps”: “li va semblar que el temps era exactament així,/ números antics i una esfera ovalada: objectes del passat.” i “Plou i fa sol” , on el subjecte poètic veu els seus avantpassats, quan ell encara era xiquet però poc temps després és ell mirat com un avantpassat. La vida com a repetició d'un cicle també és present en el poema “Monòtona devastació”, i el record de la infantesa en el preciós “Dijous sant”. El pas del temps és present en el recorregut que el subjecte poètic fa per diverses ciutats, París, Dublín, Torí, Castelló i sobretot València, on sovint s’amunteguen records de diversos tipus. En el poema “Si”, ens dóna la clau del títol del llibre, el fet que la memòria no siga coherent fa que no ens tornem bojos.El poemari està replet d’homenatges a diversos escriptors, pintors, fotògrafs i cineastes, com ara Modigliani, Wallaces Stevens,Yashujiro Ozu, Hopper, Emmanuel Sougez, Philip Larkin, Jack Kerouac, Pasolini... però no representen en cap moment un excés d’erudició, sinó que encaixen perfectament dintre de la concepció total del llibre.En dos poemes, “Blue wail” i “Pintades” el poeta presenta els seus principis poètics, en el primer, en consonància amb la cita de Borges al començament del llibre: “debo justificar lo que me hiere”, després de manifestar que ha destruït el llibre, escriu: “¿Què és el que he perdut? No res,/ o potser, justificar, ja per sempre,/ el que em fereix i sé.” En el segon es pot llegir: “Els meus versos nus de simbologia s’arreceren/ en la protecció de les runes de l’odi,” . En tots dos es posa en dubte la utilitat de la poesia. Tanmateix en “dies irae”, es defèn la utilitat de l’art i recorda que abans de la seua prematura mort, Pasolini va tenir temps “d’ensenyar-nos que la ira, la ràbia per un món/ que la burgesia havia destruït/ era el més noble dels sentiments.” Malgrat que aquest és el primer llibre de poesia de Ferran Archilés, és un llibre d’un gran nivell poètic, molt madur i ben treballat i de lectura absolutament recomanable.

Amb el suggerent títol de Conjur, Isabel-Clara Simó ens ofereix la seva primera incursió en el camp de la poesia. L’escriptora demana –i d’una manera molt especial es dirigeix als poetes quan diu això- una actitud comprensiva davant la seva pretensió de moure’s per un camp que no és el propi –el de la narrativa o l’articulisme- però que, en el fons, més enllà d’evidents diferències en l’aspecte formal si comparem la poesia amb altres gèneres literaris, no deixa de ser una manera de parlar de coses, d’explicar situacions o idees, de dibuixar sentiments. I és ben clar que l’ofici de l’autora com a narradora s’evidencia en un estil poètic volgudament narratiu, un estil que li permet parlar de fets, sentiments, moments i personatges d’una manera directa, punyent, clara, sense concessions i que, al mateix temps, es presenta com un homenatge –latent o ben explícit- al gran mestre Estellés.El volum respon clarament a la idea de recull. No presenta un fil conductor definit ni una unitat temàtica precisa sinó que ens ofereix un ventall de temes i de tractaments. Sota el significat divers de conjur s’hi apleguen records, persones i sentiments que es volen fer presents, vius, físics, i d’altres que es volen ben lluny malgrat que siguin ben presents. Isabel-Clara Simó repassa a la seva manera arguments poètics diguem-ne clàssics –l’amor i el desamor, la nostàlgia del temps i la fragilitat de la vida, la mort, el coratge davant la vida- i d’altres més propers a la poesia de temàtica social i política, la poesia de compromís ambla societat i de denúncia de les injustícies i dels oblits volguts i emmascaradors de vergonyoses repressions. Així, podem passar de la tendresa dels versos del primer poema, que dóna títol al recull i que declara que “Quan jo tenia quinze anys / em vaig enamorar de tu. / Tu ara ets un núvol, un fum, / un rastre com el que deixa a l’aigua la perxa d’una barca” a la contundent declaració que fa a “Hipaties, la sàvia” on ens diu que “Els estúpids sempre tenen por que algú / s’adoni de la seva estupidesa. Els estúpids temen més la intel•ligència / que el sord retruny d’un terratrèmol”. O ens passa de la contundència de la “Porca vellesa” on defensa que: “Fer-te vell vol dir tres coses / i cap no té remei: o ho agafes / o et fots un tret al front” (tres coses que són: les artèries que s’embussen, els sentits que s’esborren i que ja no es pot seduir a ningú) a l’exaltació de l’obrer que amb la seva pala hidràulica empeny i destrueix amb convicció i a l’amarg record dels morts pel franquisme mal enterrats al cementiri de València o als milers  de  jueus  que reposen al cementiri de Praga.El to punyent i clar, sense vels ensucradors, i alhora els diversos registres fan que el recull sigui francament atractiu. Però com és lògic, en tot recull –com en qualsevol col•lecció de productes artístics, siguin els quadres d’una exposició o les cançons d’un disc- hi ha algunes peces que destaquen, que marquen un punt alt del recull i que tenen tots  els números de ser poemes recordats , rellegits i retrobats al cap del temps. Pel meu gust, en comento dos. Un d’ells –titolat “Els sucs”- pot ser més discutible, més fruit d’una tria essencialment subjectiva, però l’altre –“El teu mort i el meu”- penso que és clarament indiscutible.   Aquest segon poema es construeix damunt el dolor d’una mare que ha perdut el seu fill. En realitat, parla –i contrasta i alhora identifica- de dues mares: una, que surt a la pantalla de la televisió, plorant un fill que ha caigut en algun atemptat i que és enterrat amb tots els honors i les medalles; i una altra  mare, ella mateixa, que parla de la mort vulgar del seu propi fill en un accident de trànsit. Un text directe a la profunda tristesa de la mort incomprensible i que acaba dient: “Al capdavall, però, quedem tu i jo: / dues mares mutilades i nafrades. / No hi ha res més”.Una poesia directa, potent, de vegades amarga i de vegades amable. Una incursió pel gènere francament recomanable.

Música més enllà de la mort

Jordi Cabré, Després de Laura, Barcelona, Proa, 2011 ("A Tot Vent", 552). Finalista del premi Sant Jordi 2010.

Mor el cèlebre pianista Bernard Stengel, un dels millors intèrprets de Beethoven. En l'enterrament, hi toca Salvador Dalmau, un bon amic del difunt, especialitzat a tocar música als funerals. Aquell mateix dia iniciarà una relació amorosa amb Laura, la vídua. Aquesta és una història, la central. N'hi ha una altra, que té lloc gairebé dos-cents anys abans. Beethoven acaba de morir i s'inicia la recerca d'una misteriosa composició inèdita del compositor.Així comença Després de Laura, la novel·la de Jordi Cabré que va ser finalista de l'últim premi Sant Jordi. Amb exquisida habilitat, l'autor descabdella les dues trames, mantenint la intriga i l'interés del lector en tot moment, fent que vagen avançant en paral·lel i esdevinguen més i més evidents els punts que les posen en relació. Com si es tractés de les variacions d'un motiu musical, que va apareixent de manera recurrent però sempre aportant elements nous, nous matisos que porten fins al descobriment final.La comparació amb la tècnica musical no és casual, òbviament. Molts aspectes de la novel·la tenen relació amb el món de la música. No només perquè els protagonistes, inclòs el mateix Beethoven, siguen músics, sinó perquè les referències musicals hi són per tot. Els narradors s'expressen a través d'al·lusions a obres musicals (tant clàssiques com contemporànies), i fins i tot l'estil n'està impregnat: metàfores, comparacions, vocabulari, referències culturals i contextuals, tot gira al voltant de l'univers de l'art sonor. I això és portat amb summa destresa per l'autor, que aconsegueix no caure en la pedanteria ni en l'artifici excessiu.La música és l'entramat bàsic de l'arquitectura de la novel·la. L'altre és la mort. Cal tenir en compte que un dels narradors és el pianista mort, marit de Laura i amic de Salvador, que no només sembla observar-los sinó fins i tot guiar els seus destins. Cabré experimenta ací amb un narrador en segona persona, que s'adreça en tot moment a Salvador, una tècnica narrativa poc freqüent resolta amb solvència. La presència del sobrenatural, del més enllà, és constant i creixent al llarg de la novel·la, i és el que permet posar en relació els tres vèrtexs del triangle: Salvador, Laura i Beethoven. I no expliquem res més perquè la novel·la és una novel·la d'amor però també i sobretot una novel·la d'intriga.Després de Laura és un llibre que pot agradar molt als melòmans. No només per les referències a Beethoven, la interpretació que ordeix a l'entorn de la cèlebre "amada immortal" del compositor alemany o la quantitat d'ítems musicals amb què juga. Sinó pel paper que atorga a la música, gairebé diví, revelador de veritats inabastables per a l'home, camí per a satisfer el coneixement absolut. Perquè la novel·la juga també en el pla simbòlic, i a través dels mites d'Orfeu i de Faust parla de l'ànsia humana de totalitat, de la voluntat de superar els límits, de la relació amb el més enllà. En aquest sentit, recrea i actualitza alguns dels temes típics del Romanticisme.Un llibre, en conclusió, molt recomanable, que té la capacitat de crear una intriga que captura tot tipus de lector. I, alhora, és una obra que, tant per l'estil com per la temàtica, com pel joc simbòlic, presenta un elevat grau d'assoliment literari.

 

El de l’ambaixada d’Israel, que mostra “estupor” davant la sentència dels tribunals espanyols, que no han condemnat les conductes d’exaltació del nazisme d’un grup d’ultres i els han absolt.Aleshores, què hem de mostrar els ciutadans d’arreu del planeta, davant de les sentències absolutòries dels tribunals d’Israel, en relació als assassinats diaris de palestins, l’ocupació il•legal de territoris, l’aixecament de murs d’apartheid, la construcció que no s’atura de colònies a Cisjordània, el bloqueig de la població de Gaza, l’abordatge criminal a flotilles desarmades..., que aquell govern executa, dins i fora de les seues fronteres? “Comprensió” pot ser, perquè els pobres jueus viuen envoltats d’enemics, que els assetgen per tots costats i tenen “dret” a defensar-se? O esperen que encara els “felicitem”, per combatre –en nom d’occident!- el terrorisme que campa per orient, atiat per les seues agressions incontrolades i impunes?Doncs ni una cosa –“comprensió”- ni l’altra -”felicitació”, de les persones de bé, sinó condemna rotunda i sense pal•liatius, perquè el govern ultra israelià és un assot per a la humanitat, un perill planetari per a la pau i el principal generador d’antisemitisme, per les seues pràctiques genocides i de terrorisme d’Estat. Lamentablement.

< torna a la portada

Més bruta que pública, a la vista dels últims -i ja habituals- comportaments de la policia. I això és clarament evident a València, on la força pública –és a dir, bruta- s’ha tornat a revenjar contra els ciutadans i ciutadanes, que ara mostraven la seua disconformitat, als voltants de les Corts Valencianes, amb l’estatus privilegiat dels polítics, especialment dels corruptes i processats, que estaven prenent “possessió”.Pensàvem que aquelles tals mostres d’incivisme antidemocràtic i inconstitucional de la força pública –és a dir, bruta- calia atribuir-les a la incompetència i deixadesa de l’anterior delegat del govern central, sr. Peralta, quan els episodis del Cabanyal. Però no, amb la “nova” delegada, sra. Botella, els comandaments policials continuen campant lliure i impunement contra la ciutadania.Pot ser serà que Spain is different, també en els comportaments gens professionals de la força pública –és a dir bruta-. Això serà.

 

La taula que segueix mostra els resultats electorals obtinguts pels diferents partits en aquestes eleccions i en les de fa quatre anys. La primera dada a destacar és la participació. A Benicarló ha estat del 65%, un poc menor que fa quatre anys, i clarament menor que la participació global a les municipals al País Valencià (70,51%) d'enguany. Ací hi ha ja una dada d'interès que caldrà tindre en compte per analitzar els resultats. Pel que fa als resultats per candidatures, el PP no només revalida la majoria absoluta, si no que guanya un regidor que perden els socialistes. Però tots dos partits han perdut vots respecte als comicis de 2007. Així, aquest guany del PP es deu al fet que el PSOE ha perdut més vot encara. En números absoluts, tots dos partits han perdut la mateixa quantitat de vots, 300 cadascú, la qual cosa suposa una pèrdua de l'11% per als socialistes i només del 6% per als populars. L'aposta socialista de renovació de la cap de llista no ha pogut contrarestar el vot de càstig generalitzat contra el PSOE degut a la seua gestió de la crisi a nivell estatal. El Bloc aconsegueix mantenir els dos regidors i, el que és més destacable, pujar un 5% (60 vots). Sembla poc, però tenint en compte que els valencianistes arrossegaven un important desgast des dels resultats històrics de 2003 -quan van obtindre 2.476 vots (22,24%) i cinc regidors, en un context de major participació, el 70%- aquest canvi pot significar una variació de tendència cap a l'estabilitat i la superació de problemes passats. Comparar el creixement del Bloc a Benicarló amb l'increment municipal de Compromís a nivell de país és complicat, per que ni ara  ni fa quatre anys es van presentar candidatures conjuntes de Compromís en tots els municipis. Encara així, sembla clar que a Benicarló hi ha una estabilització del vot al Bloc, però no l'important augment que hi ha hagut en molts altres ajuntaments valencians.ERPV sense pressa però sense pausa va acumulant un creixement continu de vots, però que encara no s'han transformat en regidors, com si ha passat en la ciutat veïna de Vinaròs. Finalment, comentar que EUPV ha perdut vots, quedant en 252 i que Familia y Vida n'ha obtingut només 76. Aquests partits, ara per ara, no tenen una presència remarcable en el panorama polític benicarlando. Com a conclusió, sembla que en general s'han repetit els patrons vistos a nivell de conjunt del País: majories populars gràcies a la caiguda del vot socialista, encara que tots dos partits han perdut votants. A més, hi ha una pujada important de Compromís, encara que a Benicarló no tan important. La clau en el futur pot estar en l'abstenció. Aqueix 5% d'abstenció més que la mitjana valenciana són uns 800 vots. PP i PSOE han perdut 600 vots i el Bloc ha demostrat en el passat que pot arribar a superar els 2000 vots i el 20% de suport. Hi ha doncs en joc per a les properes eleccions una borsa d'uns 1400 vots que les diferents candidatures progressistes benicarlandes s'hauran de treballar durant els propers quatre anys si volen prendre-li a Marcelino Domingo l'alcaldia.