Fastigoses criatures,

A mi també m’agradava (observe’s el temps verbal) l’havanera aquella tan apegalosa i nyonya de Marina Rossell de la gavina voladora que voltejava sobre la mar. Que bonic, que idíl·lic, quina imatge més preciosa per contemplar des de la distància sense sentir els vostres estridents sorolls. Des de fa unes setmanes, gavines voladores, algunes de vosaltres heu deixat de voltejar sobre la mar i feu la vida, entre altres llocs que no us corresponen, per damunt del terrat de casa meua. Com sou de desagradables, quin escàndol, greenc, greeenc, grrrrennnnnc; tant s’hi val l’hora, poden ser les tres de la tarde o les quatre de la matinada. Dos, tres, quatre alhora: greenc, greeenc, grrrrennnnnc. Sou unes descarades, no us fa temor ningú. Al contrari, en feu vosaltres a qui té la gosadia d’envair el vostre espai vital (tot lo poble qualsevol dia). Alego acabaré per pujar al terrat armat amb una escopeta com la Carbonell dels Plats Bruts i faré una massacre gavinal: pum, grrrrenc, bhgggg, una; pum, grrrrenc, bhgggg, dues; i així tota la vida perquè veig que no us heu d’acabar mai.

A més de no deixar-me dormir, ni descansar en general, sou unes truges. Cada vegada que amolleu una d’aquelles defecacions blanquinoses, ho empastifeu tot. Si li amolleu la xurrutada sobre el capot d’un cotxe, l’amo ja pot anar corrents a rentar-lo perquè és agressiva fins i tot la vostra femta i si no corre se li pot fer malbé la pintura. Les pasterades sobre els llençols estesos són d’una altra categoria, s’ha de reconéixer; és un xof magnífic que empastifa tota la roba de punta a punta i que si t’encantes no se’n va ni amb el més potent dels sílitbancs. Perdoneu, però és que sou una merda fins i tot per a cagar (no ho he pogut evitar!).

Un fill d’un conegut m’explicava l’altre dia que també feu molta vida pels patis dels col·legis i instituts del poble. Quan s’acaben els esbarjos us llenceu com a boges sobre les restes de bollicados, xusquets de pernil dolç i formatge o qualsevol cosa que els vostres estómacs de ferro puguen pair. Es comprén que sempre es queda algun xiquet endarrerit que té comboi d’esglaiar-vos i vore-vos volar; temor fan que no us hi descareu i tinguem un disgust. Que s’encanten les criatures, que s’encanten, perquè amb la fam que passeu no m’estranyaria gens que una de vosaltres decidira fotre’ls allò que abans se’n deia lo pa del saquet directament de les mans.

Ara mateix, mentre us estic escrivint (les quatre de la tarde) els vostres grrrrennnnncs no em deixen concentrar-me. Estic per sortir al balcó i començar a llençar-vos coses i matar-vos a totes, i sentir com feu grrrrenc, bhgggg d’una en una i no em faríeu gens de llàstima. (És greu doctor?) O vosaltres o jo. O pitjor encara, o vosaltres o nosaltres. No, no, veig clar que ací s’ha de prendre un camí dràstic. En sobreu, en sobreu massa. Segur que pel món deu haver especialistes per reduir la vostra capacitat reproductiva i, és més, confio que hi haja alguna empresa dedicada a l’extermini de la vostra raça a les zones urbanes i que l’Ajuntament veja que esteu allunyant el turisme del poble i fent-ne bojos els residents.

A més, com si fóreu unes rates arreu, teniu la capacitat de transmetre malalties als humans (zoonosi crec que es diu) i ens podeu encomanar virus i merdes diverses. (Si algú llig açò, que comprenga que les males paraules es deuen als nervis que em produeixen els grrrrennnnncs, ho sento).

Si quan la gavina va per l’horta has de fer foc i tancar la porta, ens passarem un estiu que pollarem tots.

Moriu-vos d’una vegada!

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1289 | 25 DE JUNY DE 2021

En el càlid i engrescador espectacle de la Nit de sant Joan dels Dagoll Dagom d’ara fa ja força anys, un esplèndid Jaume Sisa cantava a la senyoreta primavera que cedeix amablement el seu lloc privilegiat a un senyor Estiu que ens arriba, de mans d’un follet que li fa de guia, entre les flames d’un foc que il·lumina la nit més curta de l’any. I aquest estiu, meteorològicament, ja ens a esclatat de ple uns quants dies abans de la nit màgica que es viu de manera ben intensa i diversa, com pertoca a un país fet de països, amb les fogueres de Catalunya i Alacant, amb les falles pirinenques, amb el jaleo menorquí i, és clar, amb el ritual del primer bany a les aigües càlides d’un mar que ens regala el seu batec de vida. Aquest estiu, però, ens arriba, després de l’estiu de l’any passat tan estrany, amb les ganes de recuperar la normalitat –si és que això de la normalitat té algun sentit i no és senzillament un recurs per parlar de tot i de res-, de poder viure de nou –si pot ser sense mascareta- les passejades sota el sol o quan la tarda cau lentament, les nits caloroses que conviden a viure-les sense pressa, les converses de terrassa davant del mar. Ara bé, aquest desig, aquestes ganes de viure l’estiu amb la plenitud dels estius prepandèmics –i que cadascú ompli el paisatge dels seus desitjos o dels seus records amb els colors i els gustos que prefereixi- s’enteranyina d’incerteses i de dubtes sobre què podrem fer de veritat i què és allò que cal fer, allò que és prudent i adient de fer si volem seguir les indicacions -sovint massa imprecises o confoses, a voltes contradictòries o sorprenents- que determinen els savis dels organismes que vetllen per la salut pública. Estem, doncs, ben atrapats en el joc sempre complex –la dialèctica dels contrastos que es demanen, que al capdavall es necessiten- entre la realitat i el desig, per dir-ho a la manera de luis Cernuda. Aquesta “nova normalitat” ens imposa uns canvis en certes regles del joc de la vida i de la societat, un nou equilibri sempre fràgil i inestable entre la realitat i el desig, perquè hi ha coses que han canviat irremeiablement i d’altres que haurien d’haver canviat i no ho han fet –o no ho han fet prou. L’impacte de la pandèmia i del confinament –en tots els seus estadis i moments- ha deixat una petjada brutal des de la perspectiva econòmica, de les relacions socials i del benestar i l’equilibri emocional. La precarització de les condicions materials de subsistència de tantes persones –aquí i arreu-, l’aïllament de molta gent gran i l’ascens espectacular de trastorns mentals –en el conjunt de la població però d’una manera molt rellevant i significativa entre els adolescents- són només tres elements estructurals d’una crisi d’origen sanitària que eixampla i aprofundeix esquerdes socials i psicològiques. No podem fer-nos la il·lusió que amb la nova normalitat aquestes esquerdes tan profundes desapareixeran. Podem intuir, sentir, patir l’abast d’aquestes esquerdes socials i emocionals però em sembla que encara no en podem precisar els límits, la fondària. També és cert que el confinament ha accelerat d’una manera vertiginosa elements comunicatius i de relació. El teletreball, per exemple, diuen que ha vingut ja per quedar-se-probablement perquè resulta molt beneficiós a l’empresariat- i tots plegats hem après a fer servir enginys per trobar-nos virtualment –ja sigui en l’àmbit professional, en la dinàmica associativa o en el contacte personal amb familiars o amistats. Evidentment caldrà valorar molt atentament les diverses derivades i implicacions de l’ús tan extensiu dels sistemes digitals de comunicació i, probablement, haurem de reorientar, reconsiderar o circumscriure amb més precisió l’oportunitat i l’encert del seu ús. Però què se n’ha fet de totes les consideracions sobre la necessitat de reduir la contaminació planetària i de l‘alegria de constatar com van millorar els índex de qualitat de l’aire durant els mesos durs del confinament? La criminalització pandèmica dels transports públics a estimulat la represa de l’ús abusiu del cotxe , l’increment desmesurat de la compra telemàtica –amb la seva corresponent entrega a domicili- i l’entusiasme per reobrir els aeroports i els ports per acollir turistes –amb el curiós debat recent de l’ampliació de l’aeroport del prat com a tema central de la política d’aquestes darreres setmanes-, em fan pensar que tots aquells cants ecològics i benintencionats de voler aprofitar l’impacte del confinament per repensar aspectes claus del model econòmic i de consum en benefici d’un planeta una mica menys agredit eren, senzillament, il·lusions o desitjos que, en aquest cas, ja es situaven molt lluny dels marges de trobada amb la realitat. Massa ingènuament –moguts pel desig de canvi- pensem que les transformacions importants es poden fer com si estiguessin en mans dels follets que alimenten les fogueres de la nit de sant Joan. La lògica del capitalisme, la societat de consum, els hàbits adquirits i ben arrelats no permeten consolidar canvis que no siguin el resultat d’un llarg i intens camí de conquestes, de repensar i reorientar actituds i interessos. I precisament perquè ens costa acceptar que els canvis que volem –que ens encaminen a una societat més justa i més ecològica- no són fàcils ni ràpids, ens abracem a la il·lusió d’un estiu més normal, a aquest estiu que ara ens arriba i que tenim moltes ganes de viure’l com si res no hagués passat. Sigui com sigui i malgrat tot, gaudim d’aquest estiu que ens arriba. Amnistia presos polítics

 LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1288 | 18 DE JUNY DE 2021

La tarda passa lenta i  xafogosa. Des d’aquest petit mirador, construït  damunt d’unes roques que separen l’estesa de dues llargues platges, ens deixem endur -ben arrecerats a l’ombra-  per  l’acompassat batec de les onades –esquitxat pels crits enjogassats dels nens que desafien la inclemència d’un sol que encara  talla com una daga fina. Només de tant en tant el batec d’un tren –ara direcció nord, ara direcció sud- crea una harmonia diferent damunt el ritme de les onades i ens recorda que hi ha una vida, moltes vides, més enllà d’aquesta agradable i ben comfortable  sensació d’irrealitat, de temps aturat,  que ara ens agombola. Tota la gent que ara passa en aquests trens –uns trens que potser ja van força plens perquè la tarda del diumenge avança- saben d’on vénen i a on van, saben que –si no passa res de nou- arribaran al seu destí a tal hora i encara tindran una mica de temps per aprofitar les acaballes del diumenge. A dins el tren, un espai també  de certa irrealitat perquè sembla que la vida de veritat  passa just  a l’altra banda de les finestres, hi ha qui aprofita aquesta estona per dormir o per avançar en la lectura d’aquella novel·la que el té atrapat, hi ha qui pensa en totes les coses que ha de fer aquesta setmana o qui parla per telèfon amb veu massa forta i maleeix la poca cobertura que té quan la trucada es perd, hi ha qui ressegueix les ferides que encara no han cicatritzat perquè l’ànima sovint necessita molt de temps per cosir els dolors  o qui pensa en què soparé avui perquè la nevera està terriblement buida, hi ha qui mira per la finestra i enveja a tota la gent que omple la platja o qui enyora aquells estius de la  llunyana joventut –el gust d’uns cossos, d’uns dies plens de sol i de vida esclatant. Aquests no són els trens que van o vénen de Paterna o de Montcada i que creuen la tarda lenta del diumenge d’un Estellés que vessa en els versos tota la força tendra i brutal de la vida –la vida i la mort, el desig, tota la  quotidianitat, les paraules com petits grills que neixen en el cor de la infantesa. O potser sí que ho són, perquè com aquells trens que sent l’Estellés des de casa seva,  mentre escriu i escriu versos, en aquests vagons que creuen la nostra tarda  també hi viatgen dolors, renúncies, enyors, esperances... I perquè aquets trens també creuen la tarda lenta del diumenge, camí d’un crepuscle tranquil.

El xiulet del tren i el tremolor del seu pas proper em fa pensar en certs viatges llargs en tren, de nit. Penso en Gil de Biedma i en el seu Vals de aniversario  quan ens parla de la lleugera i plàcida dolçor de la sensació d’irrealitat d’una habitació d’hotel –quan l’amor ja ha perdut la força dels primers anys-, una sensació suau d’irrealitat només comparable al record d’aquell estiu, al camp, a casa els pares o en els llargs viatges en tren de nit. Des d’una butaca o des de la llitera, dins un tren de nit,  les hores passen lentament a cops de sotracs, d’aturades en estacions silencioses i tristament il·luminades, entre l’anar i venir de viatgers que pugen o baixen o que intenten matar el llarg parèntesi que els separa del seu destí passejant per estrets passadissos o a la recerca del vagó-bar que ja ha tancat fa força estona. La nit, en el tren, busca el seu espai de silenci damunt un paisatge de ferros que grinyolen, de xiulets enmig el no-res, de retalls de converses que es perden en la foscor o en un mar de llums, finestra enllà. Un tren que corre cap a un nou dia, cap a una matinada que tindrà gust d’estació de destí, d’arribada o de retorn –sens dubte, els viatges tenen un gust diferent si són viatges d’anada o de tornada.

I penso en alguns dels meus viatges en tren de nit i em deixo arrossegar sense oposar cap resistència, com un plaer suau i lleuger, cap a la nostàlgia. Aquesta lleugera i dolça sensació d’irrealitat d’aquesta tarda xafogosa, d’un sol inclement que crema el batec de les onades i del càlid tremolor dels trens que passen, m’empeny quasi sense adonar-me’n cap als plecs dels records i ressegueixo aquell primer llarg viatge en tren de nit cap a terres gallegues –amb unes darreres hores de matí ple de verd esclatant per tot arreu-, l’arribada a l’estació de Santa Apolonia de Lisboa –després d’una nit tot endinsant-nos a  Portugal des del nord-, una nit de sant Joan camí de Madrid –sense petards ni fogueres ni cava-, Torí com a destí final i punt d’arrencada de la  descoberta d’uns carrers i uns porxos i un riu  amb gust de Pavese, una anada a París per celebrar els quinze anys de reflexió i de lluita de la nostra associació  amb l’objectiu d’anar a conèixer la casa-museu de Louis Braille...

D’aquí una estona deixarem el mirador, aquest espai de tranquil·la quietud suaument irreal, el batec de les ones, el passeig ple de gent que busca sense pressa la conversa serena, la quietud de l’estiu. I d’aquí una estona nosaltres també serem uns viatgers d’un tren de rodalies que, encara que sigui ja de nit, ens portarà massa de pressa cap a la ciutat coneguda que ens rebrà, sens dubte, plena de xafogor. D’aquí a una estona també serem uns viatgers que resseguirem, durant el viatge, en el gust dolç d’allò viscut durant aquest diumenge d’agost ple d’amistat i potser també  ens perdrem en el repàs de les coses que ens toca fer aquets propers dies, en l’enyor del viatge en tren de nit que aquest estiu segur que no farem, en el dubte sobre què soparem avui perquè la nevera de casa, certament, està ben buida.

Si no us fa res, amables lectors i lectores, em fa gràcia explicar-vos una petita anècdota d’institut. Cada classe, cada grup, és un món, una mena d’ecosistema irrepetible, que ens regala experiències i moments de tots colors i gustos. Durant aquest curs escolar,  els vertiginosos i absolutament incomprensibles –sempre manifestament erràtics-  canvis curriculars als quals ens sotmeten permanentment els nostres dirigents educatius  m’ha permès fer a 4t d’ESO una hora de classe setmanal dedicada a reforçar l’expressió oral. La novetat de la matèria m’ha empès a pensar i dissenyar unes activitats  que permetin als meus alumnes perdre la por a parlar en públic i desplegar unes habilitats per lligar un petit discurs a partir d’un guió ben pensat. En aquest context, la setmana passada els vaig presentar la nova activitat. En aquesta ocasió, els proposo fer una petita exposició sobre un cantant o grup que els agradi. Cal parlar-ne una mica, durant cinc minuts, a partir d’un guió establert –repassar una mica la vida i la discografia del cantant, situar-lo en  un gènere o estil, explicar quan el va descobrir i quines sensacions li transmet- i, després,   escoltar i comentar una cançó d’aquest cantant o grup.

En la sessió de presentació de l’activitat vaig decidir explicar de manera pràctica i directa què els demano que facin. Dit i fet, doncs, vaig fer jo mateix la primera sessió d’aquesta activitat i els vaig parlar de Luis Eduardo Aute –seguint els punts de l’esquema proposat- i tot seguit vam escoltar i comentar Las cuatro y diez.    Aquesta cançó d l’any 1973 és, per a mi, una petita meravella. Transcric el text per si ara  no la teniu present o per si no la coneixeu.

 

Fue en ese cine, ¿te acuerdas?

En una mañana al este del Edén

James Dean tiraba piedras

a una casa blanca, entonces te besé.

Aquélla fue la primera vez.

Tus labios parecían de papel

y a la salida en la puerta

nos pidió un triste inspector nuestros carnets.

Luego volví a la academia

para no faltar a clase de francés.

Tú me esperaste hora y media

en esta misma mesa, yo me retrasé

 

¿Quieres helado de fresa

o prefieres que te pida ya el café?

Cuéntame como te encuentras

aunque sé que me responderás: muy bien.

Ten, esta foto es muy fea

el más pequeño acababa de nacer.

Oiga,¿me trae la cuenta?

Calla, que fui yo quien te invitó a comer,

no te demores, no sea

que no llegues a la hora al almacén;

llámame el día que puedas

date prisa que ya son las cuatro y diez

 

Abans d’escoltar-la per primera vegada els vaig situar un parell  d’elements de context –el títol de la pel·lícula, l’època franquista en què la policia demanava els carnets a la sortida de determinats espectacles, la diferència temporal evident entre la primera i la segona estrofa- i, una vegada escoltada, amb la lletra projectada, vaig comentar alguns altres elements –la cançó és com un petit diàleg on només parla un dels dos protagonistes, el fet que la trobada té un evident caràcter de record d’un moment feliç, la força dels inicis d’una relació amorosa, etc.- i, entre tots plegats, vam intentar definir quant de temps ha passat entre el dia de la matinal de cinema i del primer petó i la trobada del present –tot analitzant el sentit de la fotografia que ell li dóna. Sense cap mena de retòrica fàcil, amb un parell d’estrofes breus i una melodia bellíssima, l’Aute ens explica el naixement d’una història d’amor, el valor especial que adquireixen certs llocs –aquell cinema, aquesta mateixa taula d’un bar- en el nostre paisatge personal i ens dibuixa un retrobament que ens arrossega cap a un final obert –una relació que reconstruirà ponts trencats?

I ara arribo a l’anècdota. Acabada la meva exposició, el Diego –un noi que té interessos molt diversos- em va preguntar: “T’identifiques amb la història de la cançó perquè has viscut alguna cosa similar?” Li vaig dir que no però la seva pregunta em va fer pensar, d’entrada, en la necessitat de trobar una justificació directa a l’entusiasme i, per altra banda, la necessitat de relacionar l’experiència estètica amb allò més biogràfic. Amb el pas dels anys anem prenent consciència que allò que ens commou no ha d’estar lligat necessàriament a la pròpia experiència personal sinó que pot tenir molt a veure amb l’emoció d’allò que ens  fa pensar, d’allò que  ens interpel·la emocionalment i intel·lectualment, amb allò que  ens convida a moure’ns pels paisatges d’allò que podria haver estat, pels camins recorreguts de les vides no viscudes, per la certesa plàcida de llocs que parlen del que som. La pregunta del meu alumne, doncs, em va obrir  de nou un  escenari molt interessant de reflexions estètiques. Una cançó bellíssima, unes reflexions obertes, una classe diferent i intensa... què més puc desitjar?

(Podeu escoltar la cançó al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=4w7mrt0Wjqo)

 

Hi ha intel•lectuals que evidencien que la tesi central de la Il•lustració és, essencialment, errònia. Potser això ens sap força greu i ens costa d’assumir-ne totes les conseqüències però no tenim més remei que afrontar la realitat amb tota la seva cruesa. No és cert, doncs, que el saber, la força del coneixement, ens fa necessàriament i irreversiblement  millors com a persones i contribueix a fer que la societat progressi, és a dir, avanci cap a estadis superiors de justícia, respecte, benestar i tolerància. Félix de Azúa és una veu reconeguda i important dins el panorama filosòfic espanyol i, sens dubte,un escriptor remarcable, amb un estil propi. Jo tinc present la lectura d’alguns dels seus articles i d’una novel•la -Cambio de Bandera (1991)- que em va agradar força. Podem qüestionar el seu suposat posicionament com a home d’esquerres i entendre que es tracta d’una pàtina, d’una pose –estètica en el sentit més trivial de la paraula-, però no podem qüestionar la seva vàlua com a pensador i escriptor.

Si seguíssim pensant que l’ideal de la il•lustració té un bon fonament, podríem acceptar perfectament que Félix de Azúa no defensi el dret a l’autodeterminació dels pobles perquè ell és partidari d’uns estats forts, centralitzats –jacobins- perquè, al capdavall, aquest és un posicionament polític legítim. Ara bé, allò que ja ens resulta evidentment demolidor per l’esperit il•lustrat és que un home culte, un pensador, un home de lletres amb tots els ets i uts, expressi un odi frontal a una llengua i a un país –bé, perdó, per dir-ho a la manera de Félix de Azúa-  una región de España.

Després de viure molts anys a Catalunya, Félix de Azúa ja es va posicionar clarament els anys 2005 i 2006 com a signant dels documents constituents del que ha estat i és avui l’esperit de Ciutadans-Ciudadanos. Aquest partit, d’origen estrictament català, neix amb la idea essencial de defensar la llengua castellana que, segons ells, està amenaçada i perseguida a les escoles, als carrers, als mitjans de comunicació. Des de l’any 2011 –quan va néixer la seva filla- es trasllada a Madrid perquè la nena no hagi de viure en un ambient hostil, ofegador i opressor.

Sorprèn que un home culte, un acabat de nomenar acadèmic de la llengua espanyola, manifesti un odi, un rebuig, quasi una repugnància per una llengua que es parla en una part de la seva estimada pàtria. Quines són les raons, quins són els mecanismes que permeten construir un discurs, una mirada sobre la realitat, una ideologia, que per a moltes persones que vivim a Catalunya ens sembla al•lucinant i absolutament extraterrestre? Com és possible que aquest flamant acadèmic de la llengua espanyola –i tantes i tantes altres persones, de tota condició social i nivell acadèmic- puguin creure de veritat que el castellà és una llengua perseguida? Ja fa temps que em preocupa no trobar resposta a aquest fet. Hi estic rumiant i, de moment, ho deixo aquí. En el proper article intentaré apuntar la meva opinió sobre la qüestió. Si algú de vosaltres, estimats i amables lectors i lectores, em podeu ajudar us ho agrairé de veritat.

En el cas de Félix de Azúa, però, el seu nacionalisme espanyol –ell, com a bon nacionalista espanyol dirà que no n'és pas- és força de llibre perquè el seu odi al català o al basc es relaciona estretament amb la seva defensa de l’exèrcit espanyol com a valor patri i la seva actitud obertament masclista. En el moment que va ser nomenat nou acadèmic –de la mà de Vargas Llosa, que no és un fet purament casual-, el nou acadèmic va criticar ferotgement Ada Colau perquè l’alcaldessa de Barcelona criticava la presència de l’exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament. El qualificatiu de “pobre mujer” acompanya una afirmació de la poca qualitat intel•lectual de l’alcaldessa. Unes setmanes més tard li ha dedicat aquell famós “hauria de fer de peixatera”. Ada Colau, intel•ligent i serena, sense entrar a debatre amb impresentables, xulos i prepotents, va recomanar als companys i companyes de la Real Academia de la Lengua que li repassin al nouvingut els termes de “masclista” i “classista”.

I, en fi, aquí teniu algunes de les declaracions que “El Periódico” va recollir en la seva edició del 13 de març. Opto, és clar, per la versió en castellà per no esdevenir, també des d’aquestes pàgines, un canalla opressor. Ens queda pendent, doncs, una reflexió més profunda sobre aquest aspecte.

“Yo hablé catalán hasta que esta lengua se convirtió en una imposición legal. A partir de ahí, dejó de existir para mí”.

“La educación en Catalunya consiste en enseñar odio a España y a lo español".

“Es difícil vivir si tienes una cierta ética en Catalunya y el País Vasco porque estás rodeado bien por canallas o bien por gente que simula no ver a los canallas”.

La setmana passada, en una tertúlia radiofònica, reflexionaven sobre el masclisme existent a la nostra societat i, d’una manera molt especial, focalitzaven l’atenció en el tracte que reben per part d’alguns comentaristes suposadament educats i a les xarxes socials  les dones que són molt visibles –pel lloc que ocupen o per la seva implicació en determinades lluites-   a l‘escenari polític. Els comentaris i les reflexions sobre aquesta qüestió arrencaven de l’acte que havien fet el dia anterior les dones de la CUP i de l’esquerra independentista en què, d’una manera ben punyent i clara, enllaçaven els insults masclistes que han rebut darrerament –molt sovint sota el pseudoanonimat que ofereixen les xarxes socials- amb el seu compromís com a lluitadores pels drets socials, nacionals i personals. Si no heu vist i sentit el vídeo a youtube –que us el recomano vivament- aquí copio la transcripció que ha sortit als mitjans  de les breus però clares intervencions de les cinc diputades de la CUP en aquest acte:

“Sóc la Gabriela Serra i sóc vella, lletja i grassa, però vull que se'm jutgi per arribar als 64 anys lluitant incansablement pel manteniment de la vida, per la dignitat de totes les persones i pobles i per la llibertat i la solidaritat amb el conjunt de la humanitat". "Sóc la Mireia Boya i m'han dit 'perra sarnosíssima' per defensar el territori i parlar en occità a les institucions". "Em dic Eulàlia Reguant i sóc retardada, estúpida i tonta per defensar un sistema de salut 100% públic i una educació catalana i de qualitat". "Sóc l' Anna Gabriel i sóc una puta, traïdora, amargada i malfollada, i l'únic que venia a fer era defensar uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes". "Sóc la Mireia Vehí i a mi encara no m'ha tocat el rebre, però vull que se'm jutgi per la nostra denúncia de les vulneracions dels drets humans i no per la meva talla de pantalons".

Què us sembla? Aquesta és una mostra estrictament verídica i ben representativa dels “comentaris” que han de sentir moltes dones polítiques  quan algú discrepa dels plantejaments que defensen. Evidentment, aquesta expressió de masclisme i de mala educació no la pateixen només les diputades de la CUP al Parlament de Catalunya sinó que totes les dones que fan política,  sigui del color que sigui, han rebut en algun moment  crítiques a un aspecte del seu cos, de la seva manera de vestir, en fi, de la seva condició de dona quan allò que suposadament pretenia la crítica era qüestionar alguna de les seves idees, dels seus plantejaments polítics, de les seves decisions. L’insult –i sovint l’insult amagat en el pseudoanonimat- no és una pràctica diguem-ne de crítica política que pateixen exclusivament  les dones, està clar, però sí que és cert que les dones reben una càrrega de mala llet que evidencia la seriosa dificultat d’acceptar per part d’una franja -no sé si massa gran de la població- que les dones juguin un paper en condicions d’igualtat amb els homes  en àmbits públics i d’influència com la política o les finances -àmbits de poder que tradicionalment han estat i segueixen essent majoritàriament masculins.

Ara bé, allò que em va fer escoltar encara amb més atenció  les reflexions dels tertulians i tertulianes va ser la referència a l’educació com a eina per a combatre el masclisme. L’escola –deien- ha de ser –i en molts casos és així, certament- un espai de creixement en la igualtat i en el respecte. Però una exdiputada de la CUP que fa ara de tertuliana va apuntar que, si bé és cert que l’educació és una peça clau per poder combatre el masclisme, cal capgirar i superar estructures patriarcals profundes que encara formen part de la nostra societat. El fet és que, efectivament, massa sovint atribuïm a les estructures educatives la responsabilitat de formar unes noves generacions que esdevinguin, d’aquí a uns anys, uns ciutadans i ciutadanes plens de valors positius.

La pregunta esdevé senzilla en la seva formulació però molt complexa pel que fa a les possibles i diverses  respostes: ¿quin paper té l’educació en la transformació d’una societat, en la superació d’estereotips masclistes? Si m’ho permeteu, dedicaré unes “Fronteres” a intentar aclarir-me una mica sobre el paper de l’educació a la nostra societat. Unes reflexions que no pretenen ser res més que uns apunts.

Fa pocs dies vam commemorar l’efemèride de la mort del dictador. La xifra comença a fer una mica de respecte a tots els qui ja tenim memòria directa del fet: 40 anys ben rodons i repicats. Ara bé,  aquesta quantitat d’anys situa el fet històric, per al nostre alumnat d’institut, en una dimensió quasi plistocènica –tot allò que va passar quan els seus pares eren petits, ei, fa una passada d’anys de tot això... Però per aquells que ja tenim una edat el fet concret –la mort del dictador aquella matinada de dijous, el famós anunci amb veu tremolosa: “Españoles, Franco.. ha muerto”,   les llarguíssimes cues  de ciutadans espanyols per donar comiat –afectat o feliç, això ja és en funció de cadascú- al dictador que va ser “Caudillo por la gracia de Dios”.

Però els nostres alumnes, en certa manera, s’equivoquen. És cert que el gruix de les referències a la dictadura de Franco –que va acabar amb la mort natural del propi dictador i no pas per un canvi polític que el foragités del poder- constitueixen l’espai propi dels llibres o documentals de temàtica històrica. Però el que ells no tenen prou present és que una part encara massa essencial de la realitat política de l’Espanya de la segona dècada del s. XXI encara està ben  condicionada per tot allò que va ser l’Espanya franquista i l’Espanya de la transició. La defensa aferrissada que fan la pràctica totalitat dels partits espanyols –amb algunes molt remarcables i valorables excepcions- de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola, la pervivència d’una monarquia, l’exaltació militarista, el poder de l’Església catòlica, etc, són alguns aspectes que tenen la seva arrel més profunda en el franquisme i en l’astuta saviesa del règim dictatorial  que va saber inseminar el  règim democràtic posterior d’uns valors i d’unes idees que han continuat vigents –sigui de manera explícita o implícita però ben certa.

Queda lluny, és cert, aquell matí gris i estrany de dijous de novembre que la mare em va enviar al col•legi per veure què passava i que un cop allà vam saber que teníem una setmana de dol –de festa o de vacances? Queda lluny aquell dijous que tenia gust d’incertesa, de cosa estranya, d’una certa alegria continguda en alguns  comentaris, d’un dol que queia damunt un país com un cel de plom. I queden lluny els crits d’amnistia , llibertat i estatut d’autonomia i les primeres manifestacions de l’11 de setembre. Queden lluny en el temps però queden massa a prop en l’arquitectura d’allò que ara som i de tot allò que ara ens toca viure. No em val, doncs, el comentari d’aquella jove guia que ara deu fer deu o dotze anys ens ensenyava Santander i que davant de l’estàtua eqüestre de Franco que hi havia -ignoro si avui encara hi és- al bell mig de la plaça de l’Ajuntament ens va dir: “Que esta estatua esté aquí no responde a un tema político sino que és solo un tema histórico”.

En aquest sentit, considero molt necessari i oportú l’acte que va convocar el mateix 20N l’Òmium Cultural al costat de la presó Model de Barcelona. L’acte va anar entrellaçant declaracions de testimonis que van patir molt directament la repressió, unes intervencions de persones significades en la lluita contra el franquisme i cançons emblemàtiques de la Nova Cançó amb contingut polític cantades per veus de les noves generacions de cantautors catalans. L’objectiu de l’acte era fer memòria del que va representar el franquisme com a règim que practicava la repressió i la tortura com a eina política quotidiana i que cal seguir reivindicant perquè la justícia espanyola d’avui –d’una suposada societat democràtica- condemni els crims del franquisme –el franquisme com a règim criminal- i revoqui totes les sentències de pena de mort que es van promulgar en judicis de fireta perfectament orientats des del poder polític. Realment sembla mentida que cap governant espanyol des de la transició  ençà  hagi tingut el coratge democràtic d’anul•lar, de desligitimar jurídicament,judicis que van tenir com a resultat l’afusellament de lluís Companys –l’únic president democràticament escollit que ha estat afusellat per  un règim dictatorial- o el garrot vil que va acabar amb la vida de Salvador Puig Antich.

Cal, doncs, fer-nos nostre la data del20N no per fer misses en record del dictador o per fer actes d’homenatge –probablement subvencionats des d’algun Ministerio- sinó per seguir denunciant des del carrer tot el que va ser i tot el que malauradament en queda d’aquell règim funest i terrible. No ens podem permetre que els anys esborrin o endolceixin el record d’una dictadura ferotge. Perquè ens cal mantenir viu el record i la ràbia per tots els qui van morir a les mans d’uns assassins vestits de nacionalcatolicisme i de valors patriòtics.  Davant del 20N, com diu la cançó de Joan Isaac dedicada a la memòria de Puig Antich,nosaltres seguirem tenint ben viva la bandera negra al cor.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1010