ERROR D’ACCENTS

El ministre d’afers exteriors espanyol –que hauria d’aclarir per què no accentua el seu cognom “Margalló”-, ha tractat –inútilment- de reforçar i explicar l’exigència de Rajoy –ells mai no proposen, exigeixen- a la Unió Europea, de deslegitimar el projecte d’independència de Catalunya, atès que lavicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, s’hi ha pronunciat favorablement.Mariano Rajoy faria bé en accentuar una estratègia interna de diàleg i tarannà democràtic, envers el projecte presentat per Artur Mas, més que no entestar-se en desqualificacions i exigències, que poden haver-li funcionat a casa, però no a Europa.Decididament, maldestres com són aquests “populars” estan precipitant la independència de Catalunya.

LAUS DEO

Finalment la CEE ha trencat el seu llarg i còmplice silenci, des que Rajoy –amb l’inestimable militància episcopal- s’ha instal•lat a la Moncloa. I ho ha fet el cardenal Rouco en persona, sense haver delegat, en aquesta ocasió, en el seu inefable secretari. El retret, però, no ha estat pels centenars de milers de nous aturats -que ha empès a unes altres tantes famílies a la misèria-. Ni pels sous multimilionaris que s’adjudiquen directius de grans entitats bancàries –algunes intervingudes per fallida-. Ni pels nous casos d’escandalosa corrupció i estafa –protagonitzats no per casualitat per capitostos “populars”-. Ni per la despesa mastodòntica en pagar factures d’armament –arrossegades des del temps d’Aznar-. Ni per haver deixat sense cobertura sanitària a més d’un milió d’immigrants –molt d’ells llatinoamericans i, per tant segons Rouco, catòlics-. Ni tan sols per haver endarrerit l’abonament de les despeses dels centres concertats -bona part d’ells pertanyents a entitats religioses-.No, res d’això els trau la son als bisbes. Ha estat per l’anunci de la instal•lació d’Eurovegas a la Comunitat de Madrid (!). I pels presumptes perills contra la moral. Perquè clar, tot el seguit de retalls a la supervivència i dignitat de milions de ciutadans, perpetrats per Rajoy  no atempten contra la moral. Això no. Eurovegas sí.Francament, els fariseus més conspicus de temps de Jesucrist, uns aprenents al costat dels “roucos” que ens han caigut en desgràcia. 

< torna a la portada

La història de la transició espanyola i de la consolidació d’un model de democràcia representativa –model que caracteritza les democràcies que corren pel món- és la història de la consolidació del gran parany de la participació. Si es redueix la participació política a l’acte de votar en els diversos processos electorals,  estem entenent que la política és cosa només dels professionals que en viuen i, per tant, que només són els partits polítics –els partits amb representació parlamentària- els qui fan la política. Més enllà de votar cada quan toca, no se’ns demana res més i, encara millor, no s’espera res més de nosaltres, els bons ciutadans. I per reforçar aquesta idea, tots tenim ben present el ritual de les nits electorals quan valoren  la participació o  es lamenten de la poca participació. Però sempre hi ha hagut persones i col•lectius que entenen clarament que fer política no és cosa exclusiva de parlamentaris i governants. La política, en sentit fort, és la voluntat –o necessitat- de ser actius en tot allò que és comú, en tot allò que ens afecta –ens agradi o no- com a membres d’una societat. Podem entendre, doncs,en aquest sentit, que la política no rau en mans d’uns pocs sinó que aquests pocs representen la forma institucional d’aquest actuar en allò que ens afecta  a tots plegats.   

La necessitat de redefinir el model de participació democràtica és, avui, una necessitat ineludible. La certesa que els propis governants escollits a les urnes ja no decideixen les línies fortes de l’economia –i que, fins i tot, són imposats més enllà de les urnes sota la suposada capacitat tècnica, com a Itàlia- i, per altra banda, la força d’un moviment al carrer –el 15M o com es digui ara-  que evidencia la insuficiència democràtica del parlamentarisme tancat en ell mateix, posen damunt la taula la necessitat de replantejar idees i pràctiques. Evidentment ningú té la solució màgica –i qui digui que la té ens enganya miserablement-, però ara –ens agradi o no- la realitat i les conviccions ens empenyen cap a una redefinició. Potser no sabem cap a on, però sí que sabem que és necessària i que, en aquest sentit, legitima aquelles posicions que defensen que la política l’hem de fer tots cada dia, des de la nostra quotidianitat, des de la garantia de drets fonamentals i inalienables, des d’allò que vivim o tenim ben a prop fins a coses que tenen a veure amb la globalitat de la realitat.Dins aquest context, el cas de l’onada independentista que es viu al Principat representa un estímul molt interessant. Més enllà del que cadascú cregui o defensi sobre el procés d’independència, aquesta onada imparable aporta dues certeses que generen esperança: la defensa majoritària del dret a l’autodeterminació com a dret fonamental d’un poble i el fet que aquesta situació és el resultat d’una feina lenta però constant de molta gent durant molts anys. Sens dubte hi ha moltes veus interessades que pretenen interpretar l’onada independentista com una mena de bolet que no se sap ben bé d’on surt i que ha animat el president Mas per convertir-se en una mena de mesies i, de passada,desviar  l’atenció dels greus problemes que pateix la societat catalana –en bona part fruit de la seva brutal política de retallades. Però si ens ho mirem de més a prop, constatem que les coses no van per aquest camí: el que ara estem vivint és el resultat de molts anys de lluita de moltes persones que han defensat la independència com a idea i que han anat estenent com una taca d’oli la seva convicció, sempre molt lluny de les forces polítiques majoritàries.  Està clar que els tribunals espanyols hi han ajudat molt, però el mèrit de la situació actual està en mans de tota aquella gent que ha treballat per  aquesta idea. Si avui a Catalunya hi ha una majoria de forces parlamentàries que defensen el camí sobiranista és perquè el batec de la política no institucional, la del carrer, els ha empès cap a això. En fi, un bon exemple que demostra que la política no comença i acaba als  parlaments i als despatxos.

 

< torna a la portada

En tots els instituts hi ha els espais reservats per a aquell alumnat que, per diverses raons, supera la línia vermella d’allò que es considera una actitud tolerable en la dinàmica de les classes. La definició d’aquesta línia vermella i els criteris que determinen quan i de quina manera inacceptable es supera són temes complicats que demanen un espai massa gran per poder ser tractats aquí. Però  el fet evident és que tot institut té un  espai –una aula, unes cadires a prop de la sala de professors o dels despatxos de direcció o en qualsevol altre indret del centre educatiu- que acull a tots aquells nois i noies que han estat convidats a deixar la classe perquè aquesta pugui seguir tirant endavant.Ahir vaig passar una bona estona amb dos nois que havien estat convidats a sortir de classe i que mataven els minuts d’aïllament fent veure que feien els  deures. Els dos nois són alumnes nous al centre: un ha començat 1er d’ESO i l’altre 1er de Batxillerat. El més petit no era la primera vegada que en aquest curs havia visitat l’aula d’expulsats. Les raons de la seva sortida de classe eren confoses però sens dubte hi havia dues idees clares: ell no era responsable del que havia passat i el professor li té mania.  Fins aquí tot responia a un esquema habitual. El cas de l'altre noi era una mica més estrany: no és habitual –malgrat que no sigui infreqüent- que un alumne de Batxillerat sigui convidat a sortir de classe. La raó que justificava el fet també era confosa –i això sí que és habitual- però sens dubte, segons el seu parer, rotundament injusta i equivocada. Mentre el més jovenet anava fent –sense un entusiasme desbordant, és cert, però anava fent- la feina que el professor li havia indicat,l’alumne de Batxillerat em va preguntar per les característiques d’una feineta que els havia encomanat i que m’havien de presentar el proper dia de classe. I així, sense adonar-nos-en, ens vam posar a parlar del “big bang” i de si aquesta teoria científica sobre l’origen de l’univers està suficientment fonamentada i si realment és suficient per explicar com és possible que d’una explosió inicial n’hagi sorgit tot un immensíssim univers. El noi, un estudiant que a classe no s’havia atrevit a comentar les seves idees en veu alta, es mostrava com un veritable interessat en aquests temes i es notava que es movia entre la força d’una teoria avalada per la ciència i el pes d’una explicació que recorre a un Déu creador per donar una pàtina de seguretat, de determinisme, a tot plegat. I de sobte, el noi més jovenet s’apunta a la conversa i demostra uns coneixements interessants sobre el tema des d’una evident perspectiva marcadament creacionista.Durant una bona estona repassem, des de la perplexitat i la sorpresa, els enigmes que defineixen la immensitat de l’univers i la màgia de la vida al nostre planeta. I l’alumne de Batxillerat que ha estat convidat a anar a la sala d’expulsats em diu –i sembla sincer quan ho diu- que des que parlem a la classe de filosofia de coses que semblen una mica estranyes –l’origen de l’univers, el sentit de la vida, el destí, si tenim ànima o no, la bellesa, la justícia, etc-      es descobreix a si mateix pensant-hi quan està a casa, quan va pel carrer. Em diu que fins aleshores no s’havia plantejat mai coses d’aquestes però que ara sí que ho fa perquè creu que són interessants i  importants per a la seva pròpia vida. Sona el timbre terrible, eixordador i l’hora s’acaba. Ens acomiadem i tanco la porta tot pensant que és curiós que en  una situació anòmala –una aula de castigats-  es creï l’espai adient per parlar de coses interessants. I aquesta idea m’obre uns interrogants importants –encara que no tinguin la dimensió que tenen les preguntes sobre l’origen de l’univers, el sentit de la vida o la justícia-   sobre la importància d’una disciplina sovint menysvalorada com la filosofia i sobre les dinàmiques que marquen la nostra pràctica docent. Espero poder seguir parlant de coses interessants amb aquests dos nois però que sigui en un altre espai i no en una aula de castigats.

Fa hores que plou. No és una pluja torrencial però tampoc és la pluja mandrosa de tardor. Els homes i dones del temps diuen que la cosa va per llarg, que seguirà plovent tot el dia. Feia molts dies que no plovia i encara en feia més que no plovia d’aquesta manera, amb la persistència de qui vol deixar ben clar que avui és el protagonista de la jornada. Redueixo les sortides al carrer als pocs encàrrecs que són imprescindibles perla supervivència diària i deixo per un altra dia totes les coses que poden esperar. Acompanyo l’ambient tardoral amb el bellíssim,inquietant, a voltes difícil i a voltes apassionant Rèquiem de Fouré,una de les darreres descobertes que em tenen captivat. I per algun racó de la pluja i de la música, recordo –infantesa endins- la mare en un dia sense data concreta de llargues hores de pluja aturant-se un moment en el seu feinejar constant  i, tot mirant per la finestra, dir a mitja veu: “A veure si hi tornarem amb els aiguats del 62”.

L’escenari d’aquest retall de record l’hem de situar a Terrassa, potser una desena d’anys després de la tragèdia. L’any 1962 jo encara no era ni tan sols un projecte, però els que hem nascut i viscut al Vallès Occidental portem inscrita la riuada del 62 en el nostre bagatge personal. En l’atmosfera familiar  aquell 25 de setembre d’ara fa cinquanta anys sempre hi ha ocupat un lloc. L’angoixa per una aigua ferotge que ho anava arrossegant tot; el pare creuant la Rambla agafat a una corda i amb l’aigua fins els genolls; les rieres eixutes esdevenint un riu potentíssim que s’emporta sense contemplacions arbres, cotxes, cases construïdes de qualsevol manera en els seus marges ... I la tragèdia esdevenint una realitat inevitable, inexplicable però terriblement certa. I la mort fent festa grossa. D’entre el miler de morts de la tragèdia del setembre del 62 penso en el fill de la nostra veïna, en el germà de la meva amiga d’infantesa  que no va conèixer mai –la tendra amiga d’infantesa amb qui vaig compartir jocs   i la nostra entrada, força traumàtica per a mi i ben feliç per a ella,  al sistema educatiu tot anant junts al parvulari de la senyoreta Lourdes. La mare de la meva amiga va veure, impotent, horroritzada, comuna maleïda i poderosa glopada d’aigua s’enduia el seu fillet del terrat de la casa on vivien, construïda  massa terriblement a prop d’una riera per la que normalment baixava, amb sort, mig pam d’aigua.

No sé amb què o amb qui pensava Fouré mentre escrivia el seu apassionant, bellíssim, inquietant i a voltes estrany Rèquiem. Però estic segur que no pensava en la mare a qui l’aigua li pren la vida del seu fillet, ni de la dona que plora perquè l’home no ha tornat a casa i que al cap d’un o dos dies haurà de reconèixer-lo en aquell cadàver   desfigurat per l’ofec i els cops. Però és ben segur que avui, cinquanta anys després  de la tragèdia, les mares que van perdre els seus fills, les dones que van perdre els marits i els marits que van perdre les dones i tots els qui van veure com l’aigua s’emportava éssers estimats,  retroben en la música d’aquesta pluja que no deixa de caure amb insistència el record d’aquells que   la massa pluja els va fer aturar sobtadament el batec del seu temps. Potser alguns preguen per les seves ànimes o ploren secretament i es lamenten per la injustícia d’unes morts i d’una tristesa absurda. Però tots ressegueixen el contorn precís de la ferida –potser una mica desdibuixada pel pas del temps- que té un tacte ben viu i precís de dolorosa pluja, massa pluja, i de llàgrimes.Ressegueixo, a poc a poc, el batec del Rèquiem, de la pluja i dels records. Cinquanta anys després de la tragèdia de les riuades en aquesta tarda lenta de dissabte de tardor.

 

< TORNA A LA PORTADA

La noia, d’una joventut i d’un aire de confiança en si mateixa que a ella li semblen quasi insultants, s’asseu discreta al sofà i treu una petita llibreta i un bolígraf. I encara que mai ha estat gaire bona en la cosa de les matemàtiques, li resulta fàcil –i força terrible- establir en un quart de segle l’abisme de temps que les separa. Però no només són els anys els que marquen diferències: ella no es reconeix, en els seus divuit anys, en la força que transmet aquesta noia, en la bellesa d’uns ulls que volen conèixer,  descobrir i seduir. Ella, quan va acabar amb dificultats el COU –aleshores en deien així- vivia arrelada als dubtes i a les incerteses. I ara pensa que potser aquells dubtes, que ella va creure que va esvair quan es va casar i quan va començar a treballar ala sabateria, van romandre latents en algun lloc i són els responsables de no haver sabut fer bé les coses amb el Marc i ara, mira, està ben perdut i li hem de buscar un reforç durant l’estiu perquè no descarrili de l’ESO. El tutor del Marc els ho va dir ben clar: “Si no es posa les piles el proper curs descarrilarà i no es traurà l’ESO. El Marc té capacitats però no treballa gens i en matemàtiques i anglès va molt peix”.Va ser el propi tutor que els va recomanar, si ho volien, és clar,aquesta noia de mirada intensa i de cabells negríssims per on es perden els primers  rajos ja intensos  del sol que entren al menjador i que ara espera que ella comenci a parlar del Marc i de com volen fer-ho, això de les classes de repàs d’aquest estiu.El tutor del Marc ens va parlar molt bé de tu. Ets una bona estudiant. Faig el que puc. M’interessa estudiar i treure bones notes.Què vols estudiar, ara?Medicina. Si tot va bé aniré a Barcelona a fer la carrera.I ja has pensat l’especialitat?Psiquiatria.I la Rosa ja s’imagina aquella noia una mica més madura, potser més atractiva encara, caminant amb seguretat per un passadís d’un hospital. Amb aquesta mateixa llibreteta a la mà i amb el bolígraf apuntant algunes dades d’un pacient que ha descarrilat massa de la vida i que responsabilitza de la boira que l’embolcalla a les incerteses d’una mare que no li va saber donar seguretats i a la figura quasi inexistent d’un pare que deia sense convicció el que tocava dir en cada moment. I ara apunta al seu petit quadern: “Continua present el fantasma de la noia de mirada intensa que el va enamorar aquell estiu”.  - Caram. Molt interessant. Bé, però vols prendre alguna cosa? Un refresc? Un cafè?  - Un cafè amb gel, si us plau.  -  ona idea. Jo també en prendré un. Ara torno.Mentre prepara el cafè, la Rosa `pensa que sí, que aquesta noia ens el posarà una mica a rotllo. Davant d’una noia guapa i intel•ligent el Marc no s’atrevirà a fer el burro. A veure si aquest nen es desperta i deixa de comportar-se com una criatura mimada. I és que, és clar, el seu pare no li diu res –o només li diu que això no pot ser però no fa res de res- i jo sola m’ho he de menjar tot. Ai, a veure si ara no tindré gels... Sí, sí que en tinc. Bé, potser amb un parell de dies a la setmana n’hi haurà prou. A veure què em demana per cada hora de classe, perquè això ja és una altra cosa i anem ben escurats.La Rosa deixa damunt la tauleta la safata amb els dos cafès, les dues copes amb els glaçons i la sucrera.Moltes gràcies. I com han anat les notes finals d’en Marc?Un desastre. La veritat és que són un desastre. A veure si tu ens pots ajudar una mica a arreglar-ho.Bé, ho intentaré.

Des de ja fa uns quants anys, Gerard Quintana, la característica veu dels Sopa de Cabra, va teixint la seva nova etapa amb un aire més específic de cantautor. En el compacte Treu banya (2007) hi ha una bona combinació de cançons escrites pel propi cantant i d’altres que posa música a poemes de veus importants de la poesia catalana d’avui com Perejaume, Dolors Miquel, David  Castillo i Jordi Cornudella. Precisament d’aquest darrer em permeto transcriure el text d’un poema fet cançó que, sens dubte, és de rabiosa actualitat.El poema fet cançó que us recomano molt sincerament porta per títol De Mataró a Llavaneres  i intenta reflectir els sentiments d’algú que –com ara diem- se sent profundament indignat davant la gestió lamentable i molt sovint obertament  corrupta que fan molts responsables  de serveis públics. Pel que explica el propi cantant, el poeta va trobar la inspiració en els escandalosos retards a REVFE que aconseguien allò que semblava quasi impossible: fer de trajectes breus –de rodalies- veritables epopeies, viatges quasi tan llargs com el d’Ulisses tot retornant a la seva Ítaca estimada i enyorada. Davant de la incompetència i de la barra més descarada dels responsables –directes o indirectes, ideològics o de fet- d’uns retards quotidians i monumentals, el poeta sent la necessitat de dir el que pensa.Avui aquest poema fet cançó pren una significació més general i encara més autèntica. No el llegim pensant només en els responsables i gestors d’un servei públic en concret sinó pensant en l’exèrcit de barruts de tots colors i de diverses condicions que ens han portat a la crisi actual i que se n’aprofiten sense vergonya o que continuen vivint còmodament i vivint de tots nosaltres  en  la seva torre d’ivori dels despatxos oficials o d’alts manaires d’empreses privades. No us costarà gens anar posant noms i rostres a les consideracions emocionals del poeta. Poema fet cançó que, de fet, enllaça amb el clàssic de Pi de la Serra que deia a la seva tornada: “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. A veure si us agrada.

MATARÓ-LLAVANERES Fills de la Gran Puta d'ombra allargada i petja diminuta:  llenguallargs llepaculs de gasetilla, funcionaris de patilla i de cartilla, tous de carrera i bufats de bandera creuhonorats in pectore o a la pitrera, aprovats purulents i pestilents de nota, putrefactes doctors en bancarrota, catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics, torracollons públicament mefítics, àugurs falsaris de sèquits gregaris arraïmats pels lladrucs dels sicaris, cagallons, cagadurs i cagadubtes estupradors de ruïnes abruptes, comerciants de merda selenita llorejats amb corones d’uralita, crítics cretins, crenetistes frenètics, pixatinters d’excessos diurètics, bards neotísics i protorreumàtics més bufanúvols que nefelobàtics, cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,  i saltimbanquis recontraacadèmics, alts ocupants de poltrones i càrrecs ben acoflats al tou dels vostres fems, anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs, oh pústules de sempre i del meu temps!  Així doncs, us ha agradat? Poesia pura,cançó necessària per aquests temps.