Des de ja fa uns quants anys, Gerard Quintana, la característica veu dels Sopa de Cabra, va teixint la seva nova etapa amb un aire més específic de cantautor. En el compacte Treu banya (2007) hi ha una bona combinació de cançons escrites pel propi cantant i d’altres que posa música a poemes de veus importants de la poesia catalana d’avui com Perejaume, Dolors Miquel, David  Castillo i Jordi Cornudella. Precisament d’aquest darrer em permeto transcriure el text d’un poema fet cançó que, sens dubte, és de rabiosa actualitat.El poema fet cançó que us recomano molt sincerament porta per títol De Mataró a Llavaneres  i intenta reflectir els sentiments d’algú que –com ara diem- se sent profundament indignat davant la gestió lamentable i molt sovint obertament  corrupta que fan molts responsables  de serveis públics. Pel que explica el propi cantant, el poeta va trobar la inspiració en els escandalosos retards a REVFE que aconseguien allò que semblava quasi impossible: fer de trajectes breus –de rodalies- veritables epopeies, viatges quasi tan llargs com el d’Ulisses tot retornant a la seva Ítaca estimada i enyorada. Davant de la incompetència i de la barra més descarada dels responsables –directes o indirectes, ideològics o de fet- d’uns retards quotidians i monumentals, el poeta sent la necessitat de dir el que pensa.Avui aquest poema fet cançó pren una significació més general i encara més autèntica. No el llegim pensant només en els responsables i gestors d’un servei públic en concret sinó pensant en l’exèrcit de barruts de tots colors i de diverses condicions que ens han portat a la crisi actual i que se n’aprofiten sense vergonya o que continuen vivint còmodament i vivint de tots nosaltres  en  la seva torre d’ivori dels despatxos oficials o d’alts manaires d’empreses privades. No us costarà gens anar posant noms i rostres a les consideracions emocionals del poeta. Poema fet cançó que, de fet, enllaça amb el clàssic de Pi de la Serra que deia a la seva tornada: “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”. A veure si us agrada.

MATARÓ-LLAVANERES Fills de la Gran Puta d'ombra allargada i petja diminuta:  llenguallargs llepaculs de gasetilla, funcionaris de patilla i de cartilla, tous de carrera i bufats de bandera creuhonorats in pectore o a la pitrera, aprovats purulents i pestilents de nota, putrefactes doctors en bancarrota, catedràtics, apàtics, limfàtics, raquítics, torracollons públicament mefítics, àugurs falsaris de sèquits gregaris arraïmats pels lladrucs dels sicaris, cagallons, cagadurs i cagadubtes estupradors de ruïnes abruptes, comerciants de merda selenita llorejats amb corones d’uralita, crítics cretins, crenetistes frenètics, pixatinters d’excessos diurètics, bards neotísics i protorreumàtics més bufanúvols que nefelobàtics, cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,  i saltimbanquis recontraacadèmics, alts ocupants de poltrones i càrrecs ben acoflats al tou dels vostres fems, anue's-en tots plegats a fregir espàrrecs, oh pústules de sempre i del meu temps!  Així doncs, us ha agradat? Poesia pura,cançó necessària per aquests temps.

El darrer disc de Pep Gimeno "Botifarra", que es titula Te'n cantaré més de mil, té un dibuix a la coberta que, un cop desplegat, mostra al propi cantador cantant, amb els peus ben afermats a terra. Tan ben posats estan els peus, que ja no són peus, sinó arrels que s'enfonsen en la terra. La metàfora és evident: Gimeno s'alimenta de la tradició popular per al seu cant, ben arrelat en la cultura del país.

Més de dues-centes persones es van convocar en el concert que va oferir Pep Botifarra divendres passat a l'auditori de Benicarló, organitzat per l'Associació Cultural Alambor, que enguany celebra el seu vint-i-cinqué aniversari. Després d'un parlament compromés per part d'Àlvar Anyó, la rondalla va interpretar el primer tema, instrumental. Tot seguit, va aparéixer Pep. I es va posar el públic a la butxaca de seguida. La seua veu poderosa, sòlida, però plena de matisos i inflexions, va oferir amb solvència jotes, versaes, romanços, cants de batre i altres peces tretes del més profund de la cultura musical valenciana.+ info la Veu en paper

El matí té un aire estrany, com de dia de festa. El despertador ha sonat força més tard del que és habitual en un dijous feiner. Mentre prens el cafè busques les primeres informacions sobre la jornada. L’emissora habitual que tens sintonitzada a la ràdio de la cuina emet una programació especial perquè els treballadors s’han sumat a la vaga.  En una altra emissora trobes les primeres  dades lògicament contradictòries sobre el seguiment i sobre les impressions que suscita. Sembla que, malgrat tot, el seguiment és considerable, almenys en el sector industrial i de transports.

Ara ja queden una mica lluny les discussions amn els companys de feina sobre l’oportunitat de la convocatòria, la seva utilitat, el paper més que discutible d’uns grans sindicats que ja no se sap ben bé què defensen però que evidentment han renunciat a lluitar amb rigor pels drets de tots els treballadors i sobre els veritables responsables de la crisi que ens ofega. A aquestes alçades ja no et sorprèn la  diversitat d’actituds vitals davant dels temes socials. Sí que has constatat que aquest cop hi ha hagut més moviment, més  crítica, més debat.La gravetat de la situació i les perspectives encara més fosques no deixen  massa espai a la indiferència o  a  la comoditat de l’això a mi no em toca o això no va amn mi.Les duríssimes retallades que el neoliberalisme més descarnat i descarat va aplicant am contundència, tot utilitzant la crisi com a pretext, demanen un posicionament clar de tots aquells que creiem en la necessitat de treballar per garantir uns drets fonamentals o simplement per poder salvar del deteriorament irreversible  uns serveis públics  de qualitat.Després, camí del migdia, passeges pel barri i t’adones que la majoria de comerços estan oberrts. També es veuen, inusualment, nens jugant a les places ara que el  bon temps hi convida. I et preguntes sobre l’efectivitat d’aquesta radical forma de lluita. Està clar que la idea d’una vaga general és la d’aconseguir que el país es quedi realment aturat i aquesta no és la impressió que els carrers del barri ofereixen. També és cert que una vaga general que s’organitza i es pacta oficialment amb uns serveis mínims que garanteixen moltes hores de transports en funcionament no fa possible que la vaga sigui realment general. I si la vaga ja  no pot ser veritablement general, potser cal apostar per altres formes de lluita que permetin una expressió del rebuig més rotunda. De fet, la presència massiva de la ciutadania a les manifestacions que durant tota la jornada es van anar produint, demostra que aquesta és una fórmula molt efectiva d’expressió del rebuig, del descontent davant la política de retallades sense precedents.Sembla ben clar que als nostres governants els incomoda seriosament, malgrat que ho dissimulen força bé, que una part molt i molt important de la societat surt als carrers i a les places perf dir que no estem d’acord amb les seves opcions i decisions  polítiques.

Et commou viure la complicitat de tanta gent que us ajunteu en un espai i un temps concrets  per unir el rebuig i les ganes d’esperança, la necessitat de dir que una altra manera de fer les  coses és possible. Persones d’edat, interessos i motivacions molt diferents convergeixen en la queixa  i en la protesta oberta i pacífica. Cal valorar aquesta força, aquesta energia, aquesta ràbia per construir noves revoltes i nous projectes. Cal aprofitar aquests moments difícils per construir xarxes, complicitats, idees que obrin nous camins I noves formes de lluita.Però avui la protesta s’ha fet sentir i era necessari que així fos. Acabada la jornada, amb les eternes discussions sobre les dades de participació, queda la satisfacció de saber que som molts, molts més dels que volen i diuen, els que diem que no. I tant els governants com els sindicats saben que hi ha una realitat contundent que s’escapa al seu control, als paràmetres que els són propicis perv teniri les coses ben lligades. L’escenari d’una vaga general, d’una fórmula tradicional de la lluita obrera, obre nous horitzons de lluita i d’alternatives. Avui, després de tot el que  va comportar el moviment dels indignats –com a catalitzador d’una nova necessitat d’expressar idees i revoltes- sabem que l’expressió de la democràcia pren formes noves. És imprescindible articulaqr mecanismes de reflexió i de protesta que marquin nous camins. És trist que les noves fórmules prenen forma i dimensió de realitat quan la violència de les reformes socials és contundent i ferotge. Però, com a mínim, el nou escenari de retallades sense precedents obre la necessitat a definir noves estratègies de resistència, de construcció d’alternatives de base.En fi, que potser cal reconèixer que Hegel no s’eequivocava gaire  quan afirmava que l’evolució és dialèctica, que una tesi genera la seva antítesi i de la confrontació de les dues en ssorgeix una síntesi superadora, una nova tesi o situació. Això sí, sense saber ben bé cap a on anem,sense conèxier-ne el punt final.  El que sí que sabem bé és lanecessitat de lluitarimaginativament i amb  rigor per orientar lescoses per altres camins. 

< TORNA A LA PORTADA

Ja s’ha convertit en un fet recorrent, quasi com un ritual, que una de les primeres coses que fa un nou govern és plantejar canvis suposadament importants en el sistema educatiu. Com un etern retorn, després de declarar –com tothom- que el sistema educatiu és una peça clau de la nostra societat i que per garantir-ne un bon funcionament cal estabilitat i deixar que els professionals del ram facin bé la seva feina,  quan la gent del PP ha arribat a controlar amb majoria rotunda el govern central ha anunciat, com sempre, canvis suposadament importants en el sistema educatiu –i, evidentment, sense comptar amb el criteri dels professionals del ram, és clar, com sempre.

No acabo d’entendre quin és el mecanisme mental –el polític és ben evident- que empeny irrefrenablement a anunciar canvis espectaculars que, sempre suposadament i molt teòricament, hauran de representar  un salt qualitatiu en el nostre més que emmalaltit sistema educatiu. De vegades penso que en la poltrona de ministre d’educació hi ha una molla –potser algú els hi ha posat una xinxeta, tot seguint  l’estil clàssic de  gamberradeta escolar de mal gust-que els fa saltar i els empeny a l’anunci de canvis importants que, molt probablement, canviaran moltes coses sense canviar res de substancial –perquè, ben mirat, ¿hi ha algun alt  responsable polític que tingui interès en analitzar i afrontar amb rigor els problemes reals del nostre ssistema educatiu?Està clar que la voluntat propagandística és evident, però hi ha una voluntat real de parlar d’allò que cal millorar?...

+ info la veu en paper

La revolució dels aborrallonats... és quedar-se a casa?

Què espera la gent per a sortir al carrer? Hauria d’haver revoltes com al maig del 68! I és que començant pel qui, suposadament, hauria de donar exemple, la Casa Reial espanyola, per allò de ser el màxim representant de l’estat, amb uns dels seus membres imputat per corrupció, i no el dóna; continuant per una classe política estatal presa dels seus privilegis i favoritismes, com una nova casta emergent que ha fet del seu cau territori exclusiu, i opac, bressol del malbaratament dels diners públics, que tampoc el dóna; i acabant per la nostra casa, la valenciana, on la casta popular  va convertir un tio amb bigot, en el seu rei mag particular, repartidor de prebendes i regals, estimat per tothom, en la intimitat, i on és difícil no tindre els budells revolts, i tampo el dóna.Però si difícil és no tindre els budells revolts, més difícil és entendre com aquesta gent continua arrelada i amb el suport de la majoria dels valencians, per mirar-nos a nosaltres mateix, i encara no estan els carrers plens de gent emprenyada i cremant unes institucions que no serveixen de res. Açò hauria d’esclatar ja!No es pot tolerar que el residual i mínim estat del benestar que havíem aconseguit al llarg d’aquests anys, residual si mirem les diferències del salari mínim interprofessional espanyol respecte al d’altes països (Luxemburg: 1750 euros; Irlanda: 1653; França: 1350... Espanya: 624), se n’haja anta en orris per l’avarícia d’uns pocs privilegiats, malbaratadors de diners públics, que han fet de la cosa pública el seu negoci particular i que ara ho volen “reparar” retallant sobre els pilars bàsics de la nostra societat: Educació, Sanitat i Justícia. Què espera la gent per revoltar-se?...Més info La Veu en paper

Ferran Archilés era conegut fins ara per la seua tasca d’historiador, professió que exerceix en el Departament d’Història de la Universitat de València. Recentment ha publicat el seu primer llibre de pomes, “Mala memòria” (Perifèric edicions), amb el qual va guanyar el premi de poesia “Manel Garcia Grau” 2010, llibre molt madur i d’un gran nivell poètic. Sobre el contingut d’aquest llibre hem mantingut una conversa amb ell.En una entrevista ha afirmat que “La memòria per a mi no és un lloc de reconciliació sinó de conflicte”, ¿és per això que en el poema “Si” es pregunta si mantenir la coherència de la memòria, no seria la manera d'enfollir?Així és, crec que la idea d’una memòria sanadora i aproblemàtica, feta d’una coherència que no és real, sinó inventada, per consoladora que puga semblar, aboca a que acabem bojos. Em sembla que la incoherència i la fragmentació ens defineix millor a les persones.En el poemari hi ha referències a diverses ciutats, però sobretot a València, ¿què té de fascinant la ciutat de València?Potser no és ben bé una ciutat fascinant. Però és la ciutat on visc des de fa vora vint anys. Per a mi València és una ciutat que mai acaba de ser del tot meua (això li correspon a Castelló, i ara mateix ja no ho sé...). És una ciutat que em permet alhora distància i l’inevitable efecte de la quotidianitat. Em resulta més fàcil escriure sobre València (o Dublín o Paris) que sobre CastellóLa nit apareix sovint en els seus poemes, ¿quin significat té? ¿és una influència estellesiana, com s'ha dit?Potser, però en tot cas no és conscient. M’encanta la poesia d’Estellés, evidentment, i per a tot poeta valencià Estellés és una pedra de toc. En el fons és el fundador de l’escassa tradició viable de la poesia valenciana contemporània.En realitat més que de nit, sóc un poeta crepuscular...de vespradeta, de poqueta nit... La nit em resulta sempre hostil, no puc evitar-ho.En els poemes en què es fa referència a Pasolini i Walter Benjamin, em sembla entendre que les coses han canviat poc des de que ells van morir i en les circumstàncies en què ho van fer. ¿És aquesta idea la que ens volia transmetre?Sí, sí. Pasolini i Benjamin, tan distints com són, continuen sent fars de temps confusos que no han acabat. Naturalment no vivim situacions com les que, per exemple, va haver de viure Benjamin: el feixisme històric, la guerra. Però, hi ha elements que ens han de mantindre alerta en un món cruel i devastador per als sers humans més fràgils. Pasolini advertia de tot això: dels efectes del capitalisme i la destrucció d’un món on encara un cert sentit de l’humà era viable. “Tots estem en perill” deia en la seua darrera entrevista.En algun poema com “Blue wail” o “Pintades”, sembla que posa en dubte la utilitat de la seua poesia, però en “dies irae”, defensa la utilitat de l'art. ¿Es pot aconseguir un món millor amb la poesia?La poesia és el món en el seu millor lloc, va dir un insigne poeta i en el fons això crec també jo. No crec que, en si mateix, la poesia tinga cap utilitat concreta o específica. Fer-ne un ús polític de la poesia és ben empobridor, en efecte. Però, això no vol dir que en l’escriptura mateixa no puguem assajar les textures d’una vida utòpica.El fet que vosté siga historiador, ¿té a veure amb què el llibre tracte sobre el pas del temps?La pregunta clau. Jo diria que sí. Però, sobretot, pel meu escepticisme davant el sentit coherent del pas del temps (elaborar-ne un relat d’això és la tasca d’un historiador). El pas del temps m’obsessiona, i a mi, com a tots, em va la vida en això...És tot el que tenim, i la meua humilíssima veu contempla els dies que visc com a persona privada i com a persona en societat. El meu llibre aspira a ser íntim i polític, totes dues dimensions en sentit poètic, naturalment...

La tarda d’agost esdevé, de seguida, vespre d’hivern. A l’hemisferi sud hi ha coses que funcionen exactament a l’inrevés de les nostres. El passeig pels carrers del microcentre de Buenos Aires  ha continuat en un trajecte en metro d’hora punta: ple a vessar, amb portes que s’obren una mica abans d’arribar a la parada. Després un cafè a la cantonada del teatre: carrer Corrientes i Boulogne sur mer.Arriba l’hora de l’espectacle. Avui és dilluns i no hi ha obra de repertori. El teatre IFT, com molts altres teatres de Buenos Aires i d’altres ciutats argentines,  cedeix el seu espai durant unes setmanes perquè cada dilluns  s’hi pugui dur a terme una de les iniciatives artístiques  plenes  a vessar de compromís polític i social. Parlem de les temporades regulars del “Teatro x laidentidad”, una experiència de teatre de compromís i de reflexió, estretament vinculat a las Abuelas de la Plaza de Mayo, que des de l’any 2000 cada hivern –els seus mesos de juliol i agost- posen a l’escena, tot de manera voluntària, textos i experiències, reflexions i testimonis que volen mantenir la reivindicació de la necessitat que encara avui unes 400 persones puguin saber quin és el seu veritable origen, quin són els seus noms autèntics. Aquest moviment teatral, construït des de la necessitat que senten moltes persones vinculades a aquest món artístic de lligar la seva obra amb el seu país, pretén ser una veu de la consciència, una flama que demana justícia i que fa pensar sobre els complexos mecanismes dels totalitarismes. Avui, a l’Argentina, encara es considera que hi ha 400 persones que van ser robades, quan eren petites, i que van ser donades a famílies vinculades al règim dictatorial. Les mares –ara ja àvies- de la Plaza de Mayo han seguit persistentment demanant justícia, demanant el retorn dels nens robats a la seva autèntica identitat. Cada dijous encara segueixen passejant per la cèntrica plaça com a testimoni resistent i impactant de qui creu que l’exigència d’una autèntica  justícia no prescriu, que una societat que amaga vergonyes repugnants del seu passat recent no pot construir-se, cap al futur, com una societat digna i democràtica.

Unes escales obren el pas a una sala de petit format, amb un devessall de cadires individuals ben ajuntades perquè n’hi càpiguen més, perquè la proximitat entre el propi públic alimenta complicitat i fa més fàcil que les emocions corrin. Després dels agraïments al teatre que ha cedit el seu espai gratuïtament i a tot el públic que omple la sala i que ha entrat sense pagar entrada, comença l’espectacle, una peça que explica la història trista d’un jueu polonès que sobreviu de l’horror dels camps d’extermini però que aquesta experiència el portarà, més tard, al suïcidi. No és una referència explícita a  Primo Levi però hi ha el seu record. Aquesta peça, com la majoria de les obres que es presenten en el cicle, són escrites per l’ocasió. Però quan acaba l’obra arriba el moment clau. Dues veus expliquen la història d’un pare que va ser assassinat i d’una nena que va ser raptada pels militars. El cas és escruixidor perquè és rotundament real i terriblement proper en l’espai i el temps. Acabada la lectura se’ns fa saber que la protagonista de la història es troba a la sala i que és la darrera persona que ha recuperat la seva identitat recentment. Ella surt a l’escenari i ens diu, seguint lema del moviment: “Mi nombre es... y puedo decirlo porque sé quién soy”.  I ella explica els seus sentiments. El llarguíssim aplaudiment final té el gust del suport sincer –potser no es pot fer altra cosa-d’un grapat de persones que entenen la duresa de la situació i el coratge per afrontar la pròpia història.

Acabada l’obra i la lectura de textos, amb els sentiments remoguts, tothom se’n va a casa. La manera de col·laborar amb el projecte és amb la compra de samarretes, imans de nevera, dos volums en què es recullen les obres que s'han estrenat en cicles anteriors i algun altre producte. Dilluns rera dilluns en diversos escenaris es parla de la identitat, de la memòria, de la justícia. Recordes quan, l’any 2004, vas conèixer aquest moviment i penses que és una màgia poder viure aquesta expressió que lliga d’una manera ben especial teatre i vida,els escenaris i tot el seu món amb la crueltat de la repressió.

Ara la ciutat té un aire encara més especial. Fa fred, un fred que fa sentir la vida, una vida que per aquells carrers ha estat amarga, ben amarga. La idea de la necessitat de conèixer la pròpia identitat té gust de nit d’hivern.