La ciutadania d’aquests nostres Països i d’aquest Estat tan peculiar estem, per dir-ho d’alguna manera, immersos en la perplexitat, la indignació i el fàstig davant de la pluja quotidiana d’escàndols de corrupció –vaja, de presumpta corrupció- per part de persones de la monarquia i de responsables dels grans partits  - dels que configuren la classe política. I la pregunta se’ns formula ella sola de manera clara: ¿com pot ser que siguin tan pocavergonyes, tan impresentables, tan mesquins? La resposta potser ens la donarà, com deia la cançó del mestre Dylan, el vent.

No sé si puc dir que hi ha moltes coses del cas Bárcenas que em sorprenen perquè, de fet, ja estem curats d’espants a força de veure tanta merda per tot arreu. Però dic això i en realitat no és cert: ens estem acostumant., sí, a constatar que una bona part de la classe política –els aprofitats dels grans partits- ens demostren diàriament que ells fan política per enriquir-se o per tenir poder i així enriquir a parents, amics o al propi partit. Però allò que em sembla molt curiós és que cap dirigent del PP hagi dit al senyor Bárcenas que el fet de tenir –ara per ara-  vint-i-dos milions d’euros evadits fiscalment –parlo només de dades que el propi Bárcenas ha reconegut com a certes- és un fet políticament repugnant –i ja no parlo de la dimensió moral perquè em sembla que aquesta dimensió és per a tots ells massa desconeguda. Com és possible que no es condemni políticament que un home importantíssim d’un partit hagi evadit sistemàticament diners per no pagar impostos al país que ell com a membre d’un partit diu que defensa? Ja no parlo de la manera com ha arreplegat aquests quatre xavos –no vull  ni pensar-ho- sinó que em limito a comentar el fet que tothom reconeix com a cert. Si el tresorer del PP ha mantingut aquesta pràctica, suposo que no ho ha fet des de la clandestinitat i que alguns dels seus companys de direcció ho sabien perfectament. Com podem acceptar que persones que diuen que defensen i estimen Espanya ens governin mentre han anat enviant diners i més diners a paradisos fiscals, és a dir, han enganyat el propi estat i li han negat diners imprescindibles per mantenir serveis?? Els sobresous ocults en sobres, el confeti de la festa de pallassos de la ministra, les concessions de tracte de privilegi als amics i als qui han anat esquitxant virolles al partit és, si es confirma, simplement repugnant. Però políticament em sembla molt greu que un dels principals homes del PP durant molts anys simplement hagi  estafat amb tota impunitat a l’Estat. I com és lògic i normal en els sistemes predemocràtics,aquest individu és defensat a capa i espasa pels seus amiguets que són, avui, els nostres governants.

No sé què deuen pensar aquells milers i milers de votants d’aquest partit que veuen com se’ls retallen sous i serveis bàsics, que veuen com perden la feina i se’n van a un atur potser més incert que mai. No entenc que hi hagi hagut tan poques dimissions de regidors honestos –que segur que n’hi ha molts- d’aquest partit perquè ja no volen legitimar més aquestes pràctiques vergonyoses  dels qui, des del poder, es pixen sarcàsticament sobre el bé i l’interès comú. Em sembla incomprensible que cap dirigent del PP hagi dit públicament que l’actitud de Bárcenas com a evasor de capitals per fugir dels impostos és un fet repugnant políticament  -i, ho repeteixo,  no parlo de moral ni de responsabilitats  legals, sinó que parlo només de plantejaments polítics.

Per sort, ens queda la ironia per anar sobrevivint. En aquest sentit, penso en aquell ciutadà que li deia al senyor Bárcenas,  quan sortia de declarar al jutjat,que a on era el seu sobre. Sense saber-ho, aquest ciutadà es convertia en l’expressió d’una indignació i, potser, també en l’expressió de l’enveja que fa pensar a molta gent que llàstima de no ser un dels receptors d’aquest tipus de sobres.

I en aquest punt del camí, què fem amb tot això, senyor Bárcenas?

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 871

 

L’Ariadna, sempre sol•lícita, no acaba d’entendre perquè de cop i volta hi ha tantes persones que parlen de Salvador Espriu i que  volen conèixer –o retrobar- el meravellós, estrany i a voltes grotesc laberint del que en coneix com ningú els topans, tots els revolts. Ella està acostumada a donar les indicacions precises a uns quants curiosos –alguns reincidents i uns pocs fins i tot  un pèl massa  obsessius- i a deixar-los el seu fil perquè vagin descobrint tot allò que el laberint amaga i que el seu creador li va fer  aprendre meticulosament de memòria, racó a racó, mot a mot. Perquè, qui ho sap, potser algun dia el seu estimat Teseu hi torna. Però ara, de cop i volta, la tranquil•litat d’Ariadna s’ha esquinçat i tothom parla de l’home que li va ensenyar a estimar aquell petit racó de món de Sinera, ben a prop del mar. L’Ariadna, mediterrània i una mica innocent com és , no entén els mecanismes que canvien l’oblit i el poc reconeixement per una  encesa de mots com si fossin focs artificials de festa major. Però l’Ariadna, intuïtiva i intel•ligent com és, sap que si això passa a lavínia i per les terres de cunilòsia més val aprofitar-ho que fer-ne escarafalls.

I ara, seductora, l’Ariadna em convida a repassar el laberint. I ho fa tot oferint-me el fil que farà de rella dels records, dels meus records que parlen d’aquest exquisit laberint. Penso un diumenge d’estiu, ple de sol,coneixent les escales de la plaça de Sinera per retrobar-hi el pas –alegre, de dama, trist o envellit- de la Teresa i buscant en la pau del cementiri el modest nínxol del gran poeta i narrador i les barques que allà sota, llunyanes i tranquil•les, creuaven la tarda lenta. Retrobo la sensació estranya de sorpresa que omplia aquella classe de nens que assajaven una adolescència plena de descobertes deixant-nos emportar pel pas del temps, a cops de pas del dia, i de la mà de la veu de Raimon i d’una portada de Miró. Busco, en cada mot, una clau que em permeti entendre perquè de vegades l’aigua baixa desbocada pels rials, perquè la pell de brau està massa tacada de sang, perquè aquesta pàtria és massa sovint bruta,   trista i dissortada. Ressegueixo la fascinació,encara en l’adolescència, davant de la tercera versió de la ronda de mort a Sinera en què Ricar Salvat, d’una manera magistral i punyent,   ens feia passejar per tants racons d’aquest laberint –sempre , és clar, de la mà de la bella Ariadna. I repasso la pulcritud i el valor de cada mot que construeix aquesta nostra llengua, l’implacable pas del temps, el mar i  la por de morir.

Benvinguda sigui, doncs, una celebració com aquesta. Si parlar de Salvador Espriu ara que tot just fa cent anys que va néixer  serveix perquè el recordem, el retrobem o el descobrim, benvinguda sigui la celebració. I si algú encara no ha entrat mai al laberint del món d’Espriu, si algú no ha trepitjat el fascinant laberint de Sinera, ara és un bon moment perquè la sempre sol•lícita Ariadna us acompanyi a passejar-hi. Hi trobareu de tot i força, perquè a Sinera –aquest petit retall de món que és en realitat tot el món- hi ha dolor i alegria, hi ha misèria i solidaritat, hi ha humor i tristeses infinites, hi ha la por a la mort. I encara que no siguem el bell i enyorat Teseu, l’Ariadna ens ajudarà a saber allò que cal descobrir en aquest laberint per fer-nos-el nostre, per aprendre a dibuixar-hi el nostre propi itinerari , perquè sapiguem trobar els mots precisos en cada moment. I és que,  en realitat,  aquesta bonica i educada Ariadna sap que en el centre del laberint no hi ha cap minotaure sinó un bellíssim grapat de mots que, ben ordenats, ben trets de les capses que els guarden del fred dels hiverns, ens parlen de nosaltres mateixos, de la nostra vida, d’aquest país, de la nostra  llengua és a dir, , d’allò que configura els límits precisos de la nostra autèntica pàtria.

 

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 869

 

Encetem un nou any, un any que per als amants d’oracles i de supersticions segur que donarà molt de joc. Les campanades des d’on els gustos o la tradició marquin, el raïm com sempre o ja pelat i despinyolat,l’escenari del traspàs d’any pot ser el de sempre o un de nou perquè de vegades cal innovar. I els brindis necessaris per renovar les ganes i potser per recordar a algú que no hi pot ser- o algú que ja no hi serà més. I després dels primers moments d’alegria, de benvinguda al nou calendari, potser es va definint una pregunta, un dubte, una consciència: ¿podem estar aquí ben tranquils i satisfets celebrant que encetem un nou any quan hi ha molta gent  que no ho pot celebrar o que senzillament no té resa celebrar?Brindem, sí, per nosaltres, pels dies que ens ofereix aquest nou any, per l’amor necessari, per l’amistat, pels projectes, per les meravelloses novel•les que ens esperen per ser llegides, potser pels carrers d’una ciutat que descobrirem i que començarem a estimar en algun moment d’aquest nou any. Brindem, sí, pel record precís dels qui ja no hi són però sí que hi són, pel desig, per la lluita necessària. Però ens costa brindar si pensem en aquella família que definitivament –com tantes altres en aquest país-  ha creuat el llindar de la pobresa i no sap què fer aquesta nit,en l’aturat de llarga durada que no troba res  de res i compta amb angoixa els dies que li queden de subsidi, en el que constata que el seu intent de deixar el seu país per venir aquí i tenir una vida millor ha fracassat i cal emprendre el retorn, en el que està decidint que no pot continuar i que cal tancar el negoci familiar, en tots els que repassen el seu nom en les llistes dels qui esperen ser desnonats.Necessitem anar més enllà de la dicotomia. Si ens quedem només en un cantó o l’altre –celebrem sense pensar en el nostre voltant o no celebrem res perquè hi pensem del tot- quedem atrapats en la teranyina de la parcialitat. Si ens endinsem per un camí més tortuós però més concret, més palpable, que assumeixi el conflicte, la certesa de la diversitat de dimensions que constitueixen la realitat, potser trobarem una manera de fer i de viure que no ens encalli, que no ens aboqui a l’abisme de l’individualisme més estricte, de l’hedonisme sense contemplacions o de la impotència  o  el desconcert. Pensem en la tradició d’Occident –la que no ha triomfat, és cert- que entén la realitat com un equilibri de contraris, com una harmonia sovint precària  entre oposats que es necessiten i, en aquest sentit,  recordem a un Heràclit o a un Nietzsche. Pensem en teories cabalístiques o d’altres tradicions culturals que també entenen la realitat com una suma complexa de diversitats sovint contradictòries. Si ens situem en aquesta perspectiva, podem intentar trobar un punt d’equilibri entre la necessitat de celebrar l’entrada d’un nou any i la consciència de les grans dificultats que viuen i viuran aquest any moltes persones d’aquests nostres països. Potser, en el fons, tot és més senzill del que pot semblar: necessitem tenir energia –i les celebracions amb les persones que estimem ens en donen una bona dosi- per afrontar amb esperit crític i amb ganes de lluita els atacs als drets fonamentals que aquest nou any tot apunta a indicar que es faran encara més visibles.No sé si el número tretze del nou any animarà a profetes de diversos apocalipsis a pregonar catàstrofes o altres finals del món. Però sembla clar que els profetes de l’economia no veuen el final de la crisi que han generat uns quants –que evidentment no en pateixen els efectes i les dures conseqüències i que ens fan pagar a la majoria. Brindem, doncs, per viure –o resistir- amb tota la dignitat possible el temps que ens regalen aquests nous fulls del  calendari .

 

Les eleccions al Parlament de Catalunya del passat diumenge, com totes les jornades electorals, presenten un llistat de formacions que han guanyat –poc o molt- i poques que han perdut. Fins aquí, tot és absolutament normal i previsible: forma part del joc, de la posada en escena  del ritual de les eleccions,amb la seva campanya oficial de quinze dies i la ressaca d’uns dies o setmanes posteriors. Pel que fa als resultats, tothom ja n’ha fet les valoracions i les anàlisis corresponents i ja queda molt poc per a dir. Però sí que voldria comentar un parell de coses que em semblen importants.

En primer lloc, tothom es va quedar amb una cara de sorpresa –més alegre o més trista, això ja depèn de cadascú- quan es van donar a conèixer les enquestes a l’hora de tancar els col•legis electorals i, encara més, quan l’escrutini va anar confirmant a la baixa els resultats de l’enquesta a peu d’urna que evidenciaven que allò que havien previst totes les enquestes anteriors era senzillament molt diferent de la realitat. Convergència i Unió i, molt especialment, el seu líder, van fer una aposta arriscada que només –creien- els podia enfortir electoralment. L’interrogant de les eleccions era, bàsicament, si CiU arribaria a tenir la majoria absoluta o es quedarien arran. Ni les enquestes ni ningú preveia el que de fet va passar: una pèrdua de cent mil vots i de dotze diputats. Quina credibilitat tenen, doncs, les enquestes que omplen pàgines de diaris i espais informatius  setmanes i dies abans de la jornada electoral? Diuen que hi ha bosses de vot ocult i franges importants d’indecisos que fins a l’hora de la veritat –quan posen la papereta dins de l’urna- no se sap què votaran. Si la seva predicció s’allunya tant de la realitat, ¿quina finalitat tenen? Caldrà pensar-hi i, potser, replantejar seriosament la seva funció, la seva existència.

En segon lloc, i aquest em sembla un fet terriblement preocupant, la campanya electoral catalana  ha estat marcada per la publicació en el diari “El Mundo” d’unes acusacions molt greus de delictes fiscals. El fet terrible és que una suposició, un document anònim,sigui la base d’una acusació que es presenta com a certa, com a indiscutible. La pràctica diguem-ne infecta d’aquest diari es fonamenta en el seu irrefrenable afany ultraespanyolista d’omplir de merda a un polític que comet el greu delicte de  defensar  idees que qüestionen la indissoluble unitat d’Espanya –com a destí en allò universal, és clar. El fi justifica els mitjans. Aquest dies els responsables d’aquest diari i del govern espanyol ens han fet evident una vegada més que no cal cenyir-se a la veritat demostrable per llançar una acusació, que la presumpció d’innocència és un dret estúpid –encara que ho determini la Declaració Universal dels Drets Humans-, que si es vol embrutar a algú només cal acusar-lo de qualsevol cosa i, després, ja es veurà si es confirma o no. Davant d’aquest fet no puc deixar de pensar en allò que els nostres alumnes dels instituts aprenen d’aquestes educatives lliçons.Potser perquè tot això és molt trist, m’agafo a l’esperança i celebro que una opció que defensa la radicalitat democràtica com la CUP hagi entrat al Parlament de Catalunya. Si no trenquem amb dinàmiques poc transparents o amb pràctiques que utilitzen la mentida com a arma política no podrem avançar cap a una democràcia que no sigui només un nom, un procediment formal, una suposada eina de participació.

< torna a la portada

ERROR D’ACCENTS

El ministre d’afers exteriors espanyol –que hauria d’aclarir per què no accentua el seu cognom “Margalló”-, ha tractat –inútilment- de reforçar i explicar l’exigència de Rajoy –ells mai no proposen, exigeixen- a la Unió Europea, de deslegitimar el projecte d’independència de Catalunya, atès que lavicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, s’hi ha pronunciat favorablement.Mariano Rajoy faria bé en accentuar una estratègia interna de diàleg i tarannà democràtic, envers el projecte presentat per Artur Mas, més que no entestar-se en desqualificacions i exigències, que poden haver-li funcionat a casa, però no a Europa.Decididament, maldestres com són aquests “populars” estan precipitant la independència de Catalunya.

LAUS DEO

Finalment la CEE ha trencat el seu llarg i còmplice silenci, des que Rajoy –amb l’inestimable militància episcopal- s’ha instal•lat a la Moncloa. I ho ha fet el cardenal Rouco en persona, sense haver delegat, en aquesta ocasió, en el seu inefable secretari. El retret, però, no ha estat pels centenars de milers de nous aturats -que ha empès a unes altres tantes famílies a la misèria-. Ni pels sous multimilionaris que s’adjudiquen directius de grans entitats bancàries –algunes intervingudes per fallida-. Ni pels nous casos d’escandalosa corrupció i estafa –protagonitzats no per casualitat per capitostos “populars”-. Ni per la despesa mastodòntica en pagar factures d’armament –arrossegades des del temps d’Aznar-. Ni per haver deixat sense cobertura sanitària a més d’un milió d’immigrants –molt d’ells llatinoamericans i, per tant segons Rouco, catòlics-. Ni tan sols per haver endarrerit l’abonament de les despeses dels centres concertats -bona part d’ells pertanyents a entitats religioses-.No, res d’això els trau la son als bisbes. Ha estat per l’anunci de la instal•lació d’Eurovegas a la Comunitat de Madrid (!). I pels presumptes perills contra la moral. Perquè clar, tot el seguit de retalls a la supervivència i dignitat de milions de ciutadans, perpetrats per Rajoy  no atempten contra la moral. Això no. Eurovegas sí.Francament, els fariseus més conspicus de temps de Jesucrist, uns aprenents al costat dels “roucos” que ens han caigut en desgràcia. 

< torna a la portada

La història de la transició espanyola i de la consolidació d’un model de democràcia representativa –model que caracteritza les democràcies que corren pel món- és la història de la consolidació del gran parany de la participació. Si es redueix la participació política a l’acte de votar en els diversos processos electorals,  estem entenent que la política és cosa només dels professionals que en viuen i, per tant, que només són els partits polítics –els partits amb representació parlamentària- els qui fan la política. Més enllà de votar cada quan toca, no se’ns demana res més i, encara millor, no s’espera res més de nosaltres, els bons ciutadans. I per reforçar aquesta idea, tots tenim ben present el ritual de les nits electorals quan valoren  la participació o  es lamenten de la poca participació. Però sempre hi ha hagut persones i col•lectius que entenen clarament que fer política no és cosa exclusiva de parlamentaris i governants. La política, en sentit fort, és la voluntat –o necessitat- de ser actius en tot allò que és comú, en tot allò que ens afecta –ens agradi o no- com a membres d’una societat. Podem entendre, doncs,en aquest sentit, que la política no rau en mans d’uns pocs sinó que aquests pocs representen la forma institucional d’aquest actuar en allò que ens afecta  a tots plegats.   

La necessitat de redefinir el model de participació democràtica és, avui, una necessitat ineludible. La certesa que els propis governants escollits a les urnes ja no decideixen les línies fortes de l’economia –i que, fins i tot, són imposats més enllà de les urnes sota la suposada capacitat tècnica, com a Itàlia- i, per altra banda, la força d’un moviment al carrer –el 15M o com es digui ara-  que evidencia la insuficiència democràtica del parlamentarisme tancat en ell mateix, posen damunt la taula la necessitat de replantejar idees i pràctiques. Evidentment ningú té la solució màgica –i qui digui que la té ens enganya miserablement-, però ara –ens agradi o no- la realitat i les conviccions ens empenyen cap a una redefinició. Potser no sabem cap a on, però sí que sabem que és necessària i que, en aquest sentit, legitima aquelles posicions que defensen que la política l’hem de fer tots cada dia, des de la nostra quotidianitat, des de la garantia de drets fonamentals i inalienables, des d’allò que vivim o tenim ben a prop fins a coses que tenen a veure amb la globalitat de la realitat.Dins aquest context, el cas de l’onada independentista que es viu al Principat representa un estímul molt interessant. Més enllà del que cadascú cregui o defensi sobre el procés d’independència, aquesta onada imparable aporta dues certeses que generen esperança: la defensa majoritària del dret a l’autodeterminació com a dret fonamental d’un poble i el fet que aquesta situació és el resultat d’una feina lenta però constant de molta gent durant molts anys. Sens dubte hi ha moltes veus interessades que pretenen interpretar l’onada independentista com una mena de bolet que no se sap ben bé d’on surt i que ha animat el president Mas per convertir-se en una mena de mesies i, de passada,desviar  l’atenció dels greus problemes que pateix la societat catalana –en bona part fruit de la seva brutal política de retallades. Però si ens ho mirem de més a prop, constatem que les coses no van per aquest camí: el que ara estem vivint és el resultat de molts anys de lluita de moltes persones que han defensat la independència com a idea i que han anat estenent com una taca d’oli la seva convicció, sempre molt lluny de les forces polítiques majoritàries.  Està clar que els tribunals espanyols hi han ajudat molt, però el mèrit de la situació actual està en mans de tota aquella gent que ha treballat per  aquesta idea. Si avui a Catalunya hi ha una majoria de forces parlamentàries que defensen el camí sobiranista és perquè el batec de la política no institucional, la del carrer, els ha empès cap a això. En fi, un bon exemple que demostra que la política no comença i acaba als  parlaments i als despatxos.

 

< torna a la portada