És habitual -un símbol de normalitat meteorològica- que a finals d’agost o principis de setembre, a cavall entre les festes majors de Benicarló i les de la veïna Peníscola, apareguen les primeres pluges que indiquen el final de l’estiu i el començament de la tardor. De la mateixa manera, sembla que s’està consolidat com un element fixe en el calendari com els fenòmens meteorològics, que quan aquestes pluges cauen de forma concentrada, una sèrie de llocs concrets de la ciutat, sempre els mateixos, siguen noticia per haver estat afectats per l’aigua: la ratlla del terme -especialment en el seu tram final front a la costa-, el Barranquet, la fosa del pastor (recordem que aquesta via local antigament era, també, un xicotet barranc), l’avinguda del Papa Luna, l'accés al ‘centre comercial’ (si es que encara se li pot dir així), i, no cal dir-ho, els soferts passos inferiors del vergonyós tram de la N-340 que encara travessa la nostra població. Infinitat d'embornals i tapes de clavegueres salten pels aires -o per les aigües-, moltes vegades alliberant aigües fecals per a disgust de tots els veïns. Inevitablement, bombes i policia local multipliquen les seues eixides i accions per atendre els problemes dels veïns de la ciutat i que aquests no vagen a més.

Tot açò, un any més, ha ocorregut la setmana passada a Benicarló. És un “agua para todos”, però mal entés. Als anomenats anteiorment, afegiré un fenomen curiós vist en el carrer Miguel de Cervantes. Aquest baixava d'ample en ample i en ell la brossa d'un conegut restaurant de Benicarló semblava competir en una cursa a l'estil de la d'Oxford – Cambridge o la Copa Amèrica, però amb menys 'glamour'.

Afortunadament, les fortes pluges del cap de setmana passat no han causat grans danys. Altres anys ha provocat danys majors (pot ser m’equivoco, però no tinc constància de danys majors, a persones o coses). Cal reconèixer que els serveis d'alerta meteorològica havien avisat del possible perill per precipitacions en tot el país. Però, on vull anar a parar, és que no és de rebut és que sempre siguen els mateixos espais, els mateixos ‘punts negres’ del clavegueram i traçat viari de la ciutat, any rere anys els protagonistes de la cara menys amable de la pluja.

Una planificació urbana més acurada i amb una visió a mig i llarg termini seria un primer pas clau. També, accions immediates per solucionar aquests problemes, clarament coneguts. Les intervencions sobre els vials i mobiliari urbà de la població haurien d'anar dirigides a aquest objectiu. En canvi sembla que els motius de l'asfaltat o pintat de carrers o l'aparició de bancs o altres elements en la via pública siga un fenomen inexplicable, quasi màgic.

Moments d’estiu (i 4)

La pluja ha esquerdat el ritme lent d’aquesta tarda plena de sol. La ràpida  crescuda d’un capvespre abans d’hora i l’esclat torrencial d’aigua, trons i llampecs t’han fet endarrerir la passejada. No has dubtat gaire a l’hora de prendre la decisió: cap obligació, cap urgència et demanaven sortir de casa i la idea de quedar xop només havent fet poques passes no t’ha agradat gens. Només un petit instant de dubte –implacablement esborrat- t’ha fet pensar en llargues passejades sota la pluja,sentint com l’aigua      anava xopant tot el teu cos i com aquest cos d’aquells anys agraïa aquesta sensació. Ara, força anys més tard d’aquelles passejades sota la pluja, penses en silvio Rodríguez quan canta que la pluja cau i jo no camino somrient deixant-me mullar.

Potser com un intent de transició, com una voluntat de no clavar al fons del propi temps unes sensacions, contemples la tempesta  des  del balcó i acceptes els esquitxos –força intensos i ferotges- que et regala aquesta explosió de natura i penses en la idea de sublim que exposa kant en el seu fonamental tractat d’estètica. A diferència del sentiment de bellesa que suscita l’harmonia de formes i colors –d’una flor, d’un sol caient a poc a poc horitzó enllà d’un mar tranquil, d’un cos humà ben proporcionat-,una tempesta viscuda des d’un refugi ens aboca a un sentiment de sorpresa, de gaudi inquiet, d’emoció que camina pel llindar de la fascinació oberta que crea certa angoixa, que ens commou perquè alguna cosa profunda ens fa moure. Aquesta tempesta que en pocs minuts fa dels carrers uns rials plens d’aigua i que sense aturar-se omple de batecs de llum i de soroll el cel de la ciutat no ens pot deixar indiferents. I si aquest espectacle és viscut des d’un refugi de muntanya –fas  memòria de les pàgines del teu dietari on en repasses  els testimonis- l’experiència té més gust d’allò que en podem dir sublim.

Ara, però, el capvespre precoç s’endinsa amb el seu espectacle mar endins i el sol torna a dir que encara està aquí, que encara no ha arribat el moment d’anar-se’n a dormir carena enllà. No t’ho penses gens i surts al carrer. La pluja encara és presenten els bassals i en l’olor d’humitat que ha omplert aquest retall de tarda. Arran del mar encara hi ha una calma de tempesta i la quietud estranya d’una pausa en el sol, la platja plena de gent i les terrasses dels bars i de les gelateries. Poc a poc la tempesta es va perdent mar endins i no saps fins a on li arribaran les forces i si serà capaç de tocar la costa de Mallorca encara amb ganes de fer fugir a la gent de la platja. No tens ni idea, ho reconeixes secretament, sobre la força i consistència d’una tempesta d’aquestes característiques ni de quan de temps necessita –si és que ho pot fer- per creuar el tros de Mediterrani que ens separa de les illes Balears . Aleshores un noi et treu de les teves conjectures i et demana si li pots dir quina hora és. Te’l mires un moment i te n’adones que no portes ni el rellotge ni el mòbil. Una mica desconcertat li dius que ho sento però no ho sé, no porto el rellotge ni el mòbil. I et sents  feliç perquè, encara que sigui per una estona, vius deslliurat del jou de les hores. Per uns instants t’alliberes de la identificació plena amb aquell personatge de Cortázar que viu massa pendent del seu rellotge i que descobreix, finalment, que la veritat no és que li han regalat un rellotge pel seu aniversari sinó que ha estat ell el que ha estat regalat al rellotge.

 

Sense saber ben bé quina hora és, refàs un camí ben sabut mentre la vida retorna al passeig i a les terrasses. A la platja, però, probablement ja no hi haurà massa moviment aquesta tarda.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 898

Moments d’estiu (i 3)

Potser és aquest sol rotundament excessiu o potser és el ritme cadenciós d’aquestes onades que insisteixen a mig camí –equilibri difícil- entre la calma i la repetició obsessiva que t’aboca a la inquietud. Aquest bany profund de calor et fa  entendre una mica més  al Meursault de Camus quan intenta         justificar el fet d’haver matat a un home perquè feia molt de sol, massa sol. I no saps d’on carai  treuen les forces aquests nens  per jugar apassionadament per la platja tot fent castells de sorra, entrant i sortint de l’aigua , perseguint-se enjogassadament fins a quedar arrebossats de sorra.

Darrera les teves ulleres de sol et sents una mica Aschenbach  de Thomas Mann resseguint el caminar lent d’aquesta noia bellíssima que passeja a la vora del mar i et

Enfonses els peus en un univers de sorra massa calenta i saps que després, malgrat els teus ferotges intents d’esborrar-ne el rastre, en trobaràs granets en els llocs més impensats. Aquesta no és l’hora bona de venir a la platja, ja ho saps, ja ho anuncien les recomanacions de les conselleries de  salut que –ai las- estan molt preocupades pel nostre benestar. Però ja en tens prou. Fas l’ultima capbussada per escampar de la teva pell allò de Meursault, d’Aschenbach i de sorra enganxosa que encara l’impregna. Esperes a peu dret que el sol excessiu t’eixugui una mica i reculls les poques coses que portes. Abans de marxar sorra endins ressegueixes la pell suau de l’aigua, des del seu esclat a la sorra fins a la imprecisa línia de l’atzur. Penses en Moustaki que ja no pot contemplar aquest Mediterrani al vent que tant estimava i en  la Maria àngels anglada que cantava la força d’aquest mar que un dia va ser camí nostre i en la Itàlia que evoca l’Estellés mentre repassa uns fullets i en la Grècia que pateix l’ofec d’una Europa que ja no l’estima i en el regust de les primaveres que han sacsejat monarquies eternes. Ara, però, la jove indigeta o grega o empordanesa o de vés a saber on  torna a passar davant teu, lentament. La mires i ella també et mira i et somriu perquè ha retrobat en els teus ulls la imatge de la pròpia bellesa i de la bellesa d’aquest moment. Sí, si hagués estat a les teves mans, hauries fet tot el possible per forçar la decisió d’ancorar les barques en aquest lloc.sents massa vell, massa gelós de la bellesa d’aquest cos que no podràs resseguir-ne els límits , massa fascinat per l’equilibri d’unes formes que dibuixen un retrat plàcid i sensual de la naturalesa humana jugant amb el mar, amb la natura en tota la seva esplendor. Dóna’m la mà que anirem per la riba, deia Salvat-papasseit,i cantes secretament la joia del desig. Però la noia segueix el seu caminar lent,deixant que l’aigua –força freda malgrat la potència d’aquest sol excessiu- dificulti i faci més plaent el seu avançar lent probablement cap enlloc, migdia endins del juliol i dels seus dies. No t’agrada sentir-te Aschenbach I penses que potser els foceus van decidir aturar-se en aquest indret perquè mentre resseguien, ara fa un parell i mig de mil•lennis,  el que avui coneixem com el golf de roses,un dels joves tripulants vinguts de la força llunyana Messàlia  va veure una   bella indigeta passejant lentament per aquella platja i ho va tenir ben clar. No en tenim testimonis, és clar, però aquesta és una hipòtesi perfectament versemblant. Està clar que de seguida es van adonar que aquell racó de costa tenia característiques força adients per instal•lar una colònia per comerciar, però la bellesa d’aquella noia de faccions exòtiques va fascinar a aquell jove tripulant amb aires de governant que va convèncer als qui manaven que aquell era un bon lloc per deixar la seva empremta. La història li ha donat la raó. Malauradament no sabem si els déus van ser propicis i van facilitar una trobada romàntica , vora el mar, entre la jove indigeta i el jove foceu amb sang aventurera. O potser aquella imatge de la jove caminant lentament a la vora del mar va  cristal•litzar anys més tard, mediterrani enllà,  gràcies a la inspiració sàvia i sensible     d’artistes i pensadors cultes i refinats, en cànons o ideals platònics que han envaït el nostre imaginari. Suposes que la cosa amb els romans ja va ser diferent i no t’imagines a un  Escipió , carregat de ganes de tocar els nassos a anníbal per darrera, impressionat per la bellesa marina d’una noia indigeta o grega que passejava aquell estiu del 218 aC per les platges d’Empúries.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 895

És senzillament una obvietat constatar que vivim en una societat i en un moment històric en què les màquines han adquirit un estatus central en les nostres vides i que són valorades quasi com a divinitats. No fa pas tants anys que vivíem sense mòbils i sense correus electrònics   ni facebooks ni tantes altres històries. Ara ja no és així i la nostra dependència de les maquinetes –que cada vegada són més i més intel•ligents i, per tant,  totpoderoses- ens converteix en un apèndix d’elles. A mida que les maquinetes són més espavilades i fan moltes coses interessants van adquirint una força que no tenien quan les màquines només eren instruments per allargassar les capacitats humanes –especialment físiques i sensorials i també cada vegada més en l’àmbit del càlcul i dels processos relacionats amb la comunicació i la informació. Cada dia esdevé més real l’anunci de la dependència humana dels objectes que feia Julio Cortázar –des de la seva magistral prosa i ironia- quan ens presentava a un bon home tot preocupat pel rellotge que li acabaven de regalar i que, al capdavall, es constata que és ell el qui ha estat regalat al rellotge. Però aquesta febre per les màquines –i si pot ser en la seva darrera versió, que d’aquí a pocs mesos ja serà una versió paleolítica- implica conseqüències en molts àmbits: el consum,l’exhauriment de recursos naturals –que sovint s’exploten de manera desaforada i que per tenir-ne el control es despleguen tot tipus d’estratègies- i el volum de residus, hàbits quotidians, etc. Ara bé, la relació entre mecanització i pèrdua de llocs de feina és un fet objectiu i preocupant. Podríem posar per exemple molts casos relacionats amb el teixit industrial o agrícola, però en tinc prou tot citant dos casos del sector serveis. Fa uns quants dies vaig llegir que les gasolineres volen implantar un sistema de vigilància humana perquè han augmentat molt els casos de clients que carreguen el dipòsit però marxen sense pagar. L’aposta per la mecanització intel•ligent va expulsar molts treballadors de les gasolineres perquè la feina ja la feia el propi client i la maquineta. I una cosa similar ha passat en transports públics com el metro de Barcelona: van suprimir les taquilles per maquinetes i sistemes de videovigilància i ara cada dos per tres posen controls sorpresa en certes estacions per enganxar als usuaris que no han pagat bitllet. El mecanisme és curiós: es fan fora molts treballadors –que des de la proximitat amb l’usuari a la gasolinera o a l’estació- ja exercien un sistema de control i de seguretat i, ara, sense aquest personal en actiu  en cal contractar un de nou de vigilància que es mou sota la consigna de la suposada culpabilitat de tots els clients. La fórmula és senzilla: reduïm personal –i així suposadament reduïm costos- i augmentem la presumpció de culpabilitat de tots els clients i els sometem a controls sorpresa per enganxar-los.

Probablement no hem de caure en una actitud pròpia  dels blanquistes del s. XIX  que consideraven necessari destruir les màquines perquè aquestes destruïen els llocs de feina. Però sí que seria bo que deixem de donar xecs en blanc a la suposada eficàcia comprovada i la consegüent millora del servei que implica l’adopció de màquines sofisticades i boniques. Les màquines poden fer certes activitats més ràpidament que els humans però els humans podem fer diverses tasques alhora i amb una ductilitat molt important. És clar que els venedors de maquinetes canten les excel•lències dels estris totpoderosos  però sempre, tard o d’hora, cal que la intel•ligència o la presència  humana actuí de nou per cobrir els buits –sovint terribles- que deixen les maquinetes.

 

El calendari amb gust de primavera ens ha portat, de nou, una de les dates més especials : una festa que no es celebra amb festa laboral i que omple places i carrers de llibres i roses. Malgrat la crisi, la cada vegada més potent irrupció d’un sant Valentí com a competència ferotge per això de l’amor i la discussió sobre el nivell de lectura del país, la festa sobreviu i segueix ocupant un lloc privilegiat en el llistat de dates que en l’àmbit col•lectiu tenen un color especial.

I la festa sobreviu  amb força en tots els seus elements que es repeteixen any rera any:  el desig d’una part important de la ciutadania de trobar-se, tots junts, en espais que s’omplenen massa i que fan incòmode la tria del llibre buscat; les cues importants per aconseguir la dedicatòria i signatura  d’un  escriptor famós –sovint un autor mediàtic que potser ni tan sols ha escrit el llibre que signa- i la solitud de certs autors que , de tant en tant, tenen el seu petit però fidel públic lector; les queixes de certs autors que denuncien l’excessiva comercialització del llibre com a simple objecte de consum; les roses  que busquen una mà que les agafi amb amor i les ofereixi a una persona estimada; el gremi de llibreters pregant perquè la jornada freni el descens de la facturació anual que cada exercici es fa més profund; un sant Jordi cada vegada més desorientat que no sap qui és realment el drac ferotge que ens fa anar a tots plegats de corcoll i que dubta seriosament de la bondat intrínseca i consubstancial de la princesa perquè, pel que ha sabut, ara ja ni les princeses es lliuren de temptacions poc nobles i de la mirada severa de la senyora Justícia.

Però malgrat tot, malgrat que una bona part de les roses que regalem o ens regalen són un producte més d’una globalització salvatge –roses que han arribat de Sud-àfrica o de Colòmbia, a través dels grans distribuïdors holandesos- i que no fan gens d’olor, i malgrat que molts dels llibres que es

compren i que es regalen queden eternament abandonats en prestatges silenciosos i no són mai llegits, la festa té un gust propi,irrepetible i, per tant, bonic.  Una festa d’aquestes característiques dóna una alenada d’aire fresc, de cosa diferent, de sentit de col•lectivitat rotundament cívica. I que durant uns dies es parli sovint de llibres per tots els mitjans de comunicació i en moltes converses quotidianes, esdevé un element gens menyspreable. El fet que regalar llibres s’hagi convertit en una tradició no fa res més que donar valor a aquest meravellós objecte. Per a totes aquelles persones que la sola idea de llibre, d’un llibre qualsevol, ja els genera una mandra immensa, una son còsmica, un tedi vital, d’una manera o altra els ha de sorprendre que molta i molta gent aquest dia compra i regala llibres. I regalar ja demana una certa reflexió: ¿què li regalo? ¿quin llibre li agradarà més? Amb aquestes preguntes hi ha implícita la necessitat de buscar, remenar i dedicar una estona a pensar en aquella persona a qui va destinat el nostre regal. L’encert o desencert pot ser molt previsible o simplement atzarós, com passa amb qualsevol altre tipus de regal. Sens dubte, sempre hi ha llibres que per atzar esdevindran grans descobertes i que, sense quasi adonar-nos-en, passen a formar part de la nostra vida. El dia de sant Jordi, amb tot el moviment de llibres que anima, pot ser un bon dia perquè l’atzar ens posi a les mans un grapat de fulls que ens obrin nous paisatges. Si és així, cal celebrar-ho especialment. I si no ens arriba cap llibre que ens colpeixi, només ens cal anar insistint la resta de dies de l’any. Perquè per fer bategar l’amor i les paraules, en realitat, tots els dies són bons i necessaris.

 

Aquest matí ha sortit en diverses classes el tema de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. A primera hora, quan la son encara omplia d’una manera ben evident les ments de l’alumnat de 2n de Batxillerat, la defensa  que fa Locke d’un poder executiu –des de Montesquieu en direm judicial- que sigui realment imparcial i, valgui la redundància, realment just si volem que la societat funcioni bé i compleixi el seu objectiu, ha fet despertar algun comentari:

Sí, sí, com a idea està molt bé, però a la pràctica això no va així.

Per Locke, el pare del liberalisme, l’existència d’un poder judicial imparcial, eficaç i autènticament just és una condició absolutament necessària per gaudir d’una societat civil que garanteixi els drets bàsics i fonamentals a tots els individus que constitueixen la comunitat política. Si l’execució de la justícia no respon a un principi d’igualtat de tots els ciutadans davant la llei positiva de cada societat concreta, aquesta societat té cua de palla i la seva fragilitat és immensa. En realitat, si els ciutadans cedeixen una part de la seva llibertat a l’Estat és perquè aquest garanteixi la seguretat, la llibertat i la propietat de tots i cadascun dels seus membres. I, per tant, si aquest principi no es fonamenta en la igualtat real i efectiva de tots –de tots- els ciutadans davant la llei, la legitimitat del pacte social que constitueix tota societat política queda ferit de mort.

Unes hores més tard, en una classe d'Ètica a 4t d’ESO, hem reflexionat sobre la Declaració Universal dels Drets Humans, sens dubte el document ètic i polític més  fonamental del s. XX. Després d’haver dedicat unes sessions a l’anàlisi i comentari de cadascun dels trenta articles, avui tocava posar en comú una reflexió, a manera de balanç, de la importància, el grau de compliment o incompliment i la viabilitat d’allò que estableixen aquests articles. Entre altres qüestions, els he demanat que repassessin la Declaració i que comentessin un parell d’articles que es compleixen clarament i un parell que no. L’única condició,

per centrar el debat, era que pensessin en la nostra societat, en el nostre aquí i ara. No valia, doncs, recórrer a llocs comuns com el que passa allà a Àfrica o a Àsia que... . No ha estat cap sorpresa constatar que un dels articles més unànimement indicats en la llista dels que no es compleixen és el que determina que tots som iguals davant la llei.

Si home, que no, que això no és veritat.

Si ets ric la llei és diferent.

Sí, els rics no van mai a la presó. I si hi van, els tracten com a reis.

Si el meu pare hagués fet la meitat de la meitat del que ha fet l’urdangarín aquest es passaria una pila d’anys a la presó.

He intentat aprofitar la notícia de l’imputació de la Infanta Cristina per esquerdar aquest bloc de certeses i deixar una petita porta oberta a la possibilitat que la igualtat davant la llei sigui  una realitat. Algú ha dubtat una mica perquè és cert que el fet és important tractant-se d’una persona de la família reial. Però els dubtes han durat poc.

Però segur que no li acaba passant res. Amb els diners de tots i els que han robat pagaran a bons advocats i faran el que calgui perquè no vagi a la presó.

Fa tres-cents vint-i-tres anys que Locke va publicar el seus tractats sobre el govern civil on posava els fonaments de l’estat liberal. La revolució gloriosa havia acabat amb la l’absolutisme i havia consolidat una monarquia parlamentària. Aquest grapat d’anys no ha servit per consolidar les bases d’aquest sistema i les pors que el propi Locke tenia sobre les debilitats de la societat civil o política s’han fet realitat una vegada i una altra. Avui, assumida la idea del liberalisme –amplificada pels moviments revolucionaris del s. XIX i per la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948- de la igualtat dels ciutadans davant la llei, la queixa per la injustícia esdevé un clam, una certesa, no només una percepció ideologitzada. Però no sembla que ningú dels qui manen en prenguin bona nota.

 

TORNA A LA PORTADA 879

 

Ho confesso públicament i no només en la intimitat: no volia de cap de les maneres seguir parlant –almenys de moment- en aquestes ratlles de la pluja d’escàndols i de corrupteles variades que s’escampen per les geografies dels qui remenen les cireres. M’havia promès a mi mateix, amb la mà al cor –i no dic que fent un jurament de ministre perquè no em creuria ningú – que no tenia la més mínima intenció de castigar a les bones persones que tenen la bona voluntat de llegir aquestes ratlles amb més melodies repetides de la simfonia de la misèria que quotidianament  ens cau damunt. Però  ha passat un fet que m’ha fet retractar de la meva promesa:  pocs dies després d’haver escrit aquestes ratlles sota el títol que avui repeteixo el propi senyor Bárcenas va respondre la pregunta que un servidor li plantejava des de la més absoluta humilitat de qui no té comptes a Suïssa ni que ningú té cap interès de posar-li un micròfon al gerro de flors de la taula del restaurant de menús de la cantonada de casa. Però, certament, el senyor Bárcenas em va respondre, a mi i a tothom que ho ha pogut veure. I és que el senyor Bárcenas, com a personatge postmodern que és, ha entès que la millor resposta a totes les preguntes que podem fer sobre la seva manera d’actuar ens la dóna amb un gest i no amb un grapat de paraules. El professor Sebastià Serrano, especialista en les coses del llenguatge gestual, es deu fregar les mans amb el cas del senyor Bárcenas.

Tothom ho té ara ja ben clar. El senyor Bárcenas, tornant d’un merescut descans a Canadà, dedica  el gest de la mà amb el dit del mig allargat a tothom que l’esperava, és a dir, als mitjans de comunicació i, en fi, a tota la ciutadania. El gest és de fàcil interpretació –i en aquest sentit no hem de recórrer al saber dels experts per treure’n l’entrellat. La resposta és precisa. Això és el que ens dedica, amablement, a tots els qui no fem com ell, a tots els qui ens desagrada profundament tot el que ha fet perquè allò que ha fet deteriora els nostres interessos com a ciutadans i enderroca formes d’entendre la participació política –tan necessària i tan menyspreada. M’hauria agradat sentir la interpretació d’aquest fet que en fes el president del govern espanyol –que continua dient que el senyor Bárcenas és un model a seguir- o de qualsevol de les dames del PP, tan catòliques i pures i ben educades en escoles de l’Opus. Hi ha gestos que diuen moltes coses, que ensenyen les cartes de qui és el personatge que els fa, i seria interessant que els seus amics de partit polític –que és el partit que avui governa a l’Estat espanyol a tots nivells- en diguessin alguna cosa. El seu silenci còmplice també diu moltes coses: diu, per exemple, que no tenen la més mínima intenció de fer allò possible i necessari perquè la veritat sigui pública i la reconeguin com a tal. Diu que tot allò que proclamen sobre la necessitat de transparència, de neteja de corrupcions i de males pràctiques és parlar per parlar perquè ells no faran res de res que pugui perjudicar els seus interessos.

La fractura entre la ciutadania i la classe política governant es va fent profunda, molt profunda. I es fa encara més  profunda quan sentim el ministre d’Hisenda espanyol criticant a alguns dels actors que van criticar durant la cerimònia  dels premis Goya les politiques del PP contra la cultura i els drets socials perquè, segons ell,  tenen comptes a paradisos fiscals i mentre diu això calla sobre el seu company de partit –l’amic bárcenas- que en té una bona colla.

El desengany,la ràbia, la impotència van fent-se fortes entre amplis sectors socials. Els gestos explícits que ens envien a la merda, les paraules plenes de trampes, la falta de voluntat de fer un pas endavant seriós fan que la fractura sigui cada vegada més gran. I aquest tipus de situacions pot obrir escenaris imprevisibles, sorpreses que aleshores tots els qui no han fet res per evitar-ho se’n lamenten amb un posat afectat. Itàlia, que és ben sabut que és el model de la nostra classe política dirigent,ens ha donat una bona mostra del que pot passar a les properes eleccions. I això si abans no ens posen –com va passar a Itàlia- un home dels seus, dels qui manen de veritat, com a governant. Potser simplement estan abonant el terreny per fer el gest, així, amb una petita empenteta, com aquell qui no vol la cosa.

 

 

 

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚM. 873