Un fantasma recorre els carrers i les places dels pobles i de  les ciutats d’arreu dels Països Catalans: l’obsessió de fer desaparèixer les voreres dels carrers i fer que tot estigui al mateix nivell. Aquesta voluntat que ha fet fortuna en la ment de molts dels responsables municipals –siguin del color polític que siguin-  que aposten per les plataformes úniques –o carrers amb quota zero-  suposadament es potencia , l’espai pels qui anem a peu pels carrers en detriment dels qui van sobre Quatre rodes. Molts dels nostres alcaldes i alcaldesses s’omplen la boca i xopen els discursos amb proclames en defensa Di els qui van a peu, dels pobles i les ciutats per a les persones o altres eslògans que fan sonar aquesta mateixa música.

Aquesta opció –que es va extenent comuna pandèmia- respon a una voluntat legítima i positiva –la de promoure els espais públics per a l’ús dels qui anem a peu- però es fonamenta en dos pressupòsits erronis però profundament arrelats i, encerta manera, de discurs convincent: l’aposta per uns pobles i unes ciutats de les persones es relaciona amb criteris de sostenibilitat i, per altra banda, garanteix l’accessibilitat universal. Si tothom pot entendre, si ho pensem una mica, que fer els carrers d’una manera diferent no aporta necessàriament cap millora en termes energètics ni en hàbits en l’ús de mitjans de transport públics o privats, sembla més difícil explicar que dissenyar uns carrers sense voreres no és ni de bon tros la manera de facilitar la mobilitat a molts grups de ciutadans. D’entrada, és cert, si suprimim les voreres i fem uns carrers en què tot està al mateix nivell, sembla que la cosa queda més transitable, més fàcil, per a totes les persones que van en cadira de rodes o per fer córrer per aquest món els cotxets dels nens petits. Però què passa amb les persones cegues, amb la gent gran que no se n’adona de si es troba al mig del carrer o a la suposada vorera, amb els nens que van a la seva i no tenen consciencia d’un límit clar, d’un final que marca un perill? El Disseny universal, tal i com es practica avui, no és de cap manera veritablement universal.

Si m’ho permeteu, us explico un exemple que és ben senzill i entenedor.  Si aprofiteu el cicle de Nadal –que ja tenim a tocar- per fer una visita a Barcelona, descobrireu que el cèntric i famosíssim Passeig de Gràcia ha Sofert una remodelació. Amb bon criteri, han suprimit unes illetes desastroses que hi havia entre els carrils laterals i els centrals i han fet que les voreres, més ordenades i civilitzades, siguin ben grans i, suposadament, més agradables per a passejar. El problema és que han tingut la brillant idea d’ubicar damunt d’aquesta immensa vorera un carril de servei per a veïns, taxis, bicicletes i tothom que ho necessiti. El fet és que aquest carril no té cap MENA de contrast  amb la resta del paviment de la vorera i, per tant, les persones cegues, la gent gran que no hi veu gaire, els turistes despistats i embadalits amb la bellesa del modernisme, les persones amb deficiència auditiva, etc, etc, no saben si es troben dins el carril i o si per aquest hi circula algun Vehicle massa silenciós que els envesteix per l’esquena. Per què l’alcalde de Barcelona i els seus tècnics han apostat per una  opció que crea molta inseguretat –un perill real- a un grapat de ciutadans? Per què no han fet cap cas de les queixes fonamentades de les entitats de persones amb discapacitat i de tècnics experts en la matèria? Per què parlen d’una ciutat de les persones quan estan fent que moltes persones vagin cada vegada amb més por de ser atropellades per les pròpies voreres? La resposta és tristament senzilla:  els responsables polítics i tècnics  de molts municipis tiren al dret, moguts per prejudicis i idees esteriotipades i no atenen a raons fonamentades. I si algú els plateja una queixa seriosa diuen que bé, que ja ho estudiaran i, si cal, ja ho arreglaran…. Amb els Diners de tots, és clar.

Si voleu conèixer una mica més aquesta problemàtica i donar suport a una campanya de denúncia i de sensibilització,mireu al youtube un vídeo de tres minuts que ha fet l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) i que porta per títol: “A l’ACIC no ens fa cap gràcia el nou Passeig de Gràcia”. Si us ve de gust, feu-lo córrer perquè molta gent el vegi i,tot prenent consciencia d’un problema puntual però que és molt general, dóna suport i força a una denúncia ben fonamentada.

Perquè la manera de fer política avui encara és, majoritàriament, una manera basada en la imposició, en la falta de rigor, en les decisions estètiques i propagandístiques i, al capdavall, en les modes. Però, curiosament, contra tot allò que seria raonable i esperable, avui els carrers esdevenen un espai més hostil que mai per a molts grups socials. Des d’aquesta perspectiva ben quotidiana, és absolutament necessari que la participació, la corresponsabilitació d’entitats i ciutadans, la responsabilitat i el bon fer entrin a la vida política dels nostres municipis.

El passat diumenge 9 de novembre hem commemorat el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. D’una manera apressada, tumultuosa i plena d’emoció, en ben poca estona es va enderrocar el mur que expressava de manera física i simbòlica aquella   divisió del món en blocs que va definir el paisatge  de  la història de la segona meitat del s. XX. Amb aquesta demolició apressada d’un mur de la vergonya –malauradament encara existeixen ben forts alguns altres murs de la vergonya- s’encetava de manera ben clara un nou moment històric, aquest moment nostre.

El mateix 9 de novembre, ben a prop dels llocs on es recordava  el que va ser aquell  mur, centenars de catalans participaven –com en altres indrets del món- en la consulta sobre el futur polític de Catalunya. I tal i com van dir les dues dones que són la veu de les dues entitats que han estructurat, organitzat i canalitzat la força, la il•lusió i la feina d’un poble que vol tocar la seva llibertat, aquest dia també va caure un mur: el mur de la por. El fet que dos milions tres-centes mil persones anessin tranquil•lament i emocionadament a votar allò que consideraven més oportú en una consulta que el nacionalisme radical espanyol –atrinxerat sota la cuirassa de la llei, de la seva llei- considera il•legal, antidemocràtica, absurda o vés a saber què és, senzillament, un fet revolucionari. Una revolució feta de somriures, d’emocions, de ganes de construir, de voluntat d’autodeterminar-se. En definitiva, el desig d’un poble que sense estridències desobeeix una lleig que considera injusta, que l’ofega, que no el deixa ser.

La caiguda del mur de Berlín va obrir la porta a un món, aquest món que ara vivim i que ara construïm, que és en molts aspectes ben diferent del que era  durant l’època marcada per la divisió del món en dos blocs. Des d’aquell simbòlic 9N del 1989 el capitalisme campa com vol i per on vol sense fre i les desigualtats s’han anat fent més profundes. Però també és cert que des d’aleshores s’ha anat construint una manera d’entendre el món com una necessària unitat on la riquesa de la diversitat cultural es valora de manera estretament vinculada amb la garantia d’uns drets bàsics per a tothom. Ja des dels anys 90 una part de la gent que configura la diversitat de pobles del món entén que la seva lluita concreta –perfectament arrelada al seu territori, a la seva proximitat social, cultural o ambiental- està estretament vinculada a una manera global d’entendre que cal treballar per un altre món que és possible. En aquest sentit, totes les experiències d’empoderament, d’autodeterminació, d’autogestió, de radicalitat democràtica han anat teixint i fent forta la consciència que està a les nostres mans la possibilitat de canviar les coses, de denunciar allò que és opressiu i injust, de crear espais nous de llibertat. Sense fantasies ni falses utopies que esdevenen generadores de frustracions, sense creure en l’adveniment d’un nou paradís terrenal, però sí des de la certesa que podem fer moltes coses perquè els canvis siguin reals i efectius.

El fet essencial que evidencia el 9N viscut a Catalunya és que és perfectament possible que una part molt important de la ciutadania decidiexi que, malgrat les prohibicions, vol expressar-se, vol definir a les urnes un fet important per a la nostra vida col•lectiva. I això vol dir que gent de totes les edats i de condicions socials i de posicionaments ideològics diferents troben un punt en comú per unir voluntats i esperances. I és precisament aquesta unitat clara, plural, complexa però al capdavall efectiva que es manifesta d’una manera pacífica i exemplar en les manifestacions multitudinàries i en les urnes del passat diumenge el que posa molt nerviós als portaveus del nacionalisme espanyol radical –ja sigui el front executiu i judicial del PP-Tribunal Constitucional, ja sigui al PSOE –despreciant obertament un procés democràtic- o la d’altres partits que defensen com a punt quasi únic la indissoluble unitat d’Espanya.

Després d’un procés llarg i incert, a voltes obertament confús i amb alguns moments de desorientació, el 9N ha acabat essent una festa, una jornada –una més a la llista, però amb un color especial- d’aquest camí cap a la llibertat. Ara només cal que aquells que tenen la responsabilitat de gestionar aquesta força democràtica tinguin la voluntat i l’encert de fer-ho bé. Quan s’enderroquen els murs de la por, la força d’un poble que lluita per la seva llibertat és sens dubte molt més  gran.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 959

Li hauria agradat més que aquesta tranquil•la tarda de diumenge tingués un aire, un ambient, més clarament tardoral. Encara fa massa calor quan el calendari ja s’ha menjat un terç llarg dels dies de l’octubre. . Però encara que la fresca no omple aquest espai de tarda de diumenge, el Carles està content perquè feia dies –massa dies- que no podia gaudir amb plenitud d’una tarda sencera de diumenge per fer allò que en aquell moment considerés oportú i, també, perquè aquest plàcid espai de temps sense pressa  que vol dedicar  a ordenar una bona pila de papers i a veure alguns programes per Internet té com a paisatge plaent la presència de la Clara, aquesta filla meva que s’està fent gran i que no podem cantar victòria   –l’experiència acumulada exigeix prudència- però sembla que aquest any ha començat el curs d’una altra manera. La Clara, asseguda al seu racó preferit del sofà,  passeja  –perfectament  aliena a la mirada del seu pare que l’explora amb tendresa des de la taula, davant del seu portàtil que s’està engegant mandrosament- per vés a saber quins camins que s’obren pantalla endins del mòbil que la té  ben atrapada. Sembla que aquest curs ha començat amb més ganes i amb un interès que mai havia demostrat pels estudis. Sembla que la Clara comença a transitar per una adolescència menys estrident, més serena. Ara, asseguda al sofà, té un aire ja de dona jove.

El primer capítol de la sèrie Blanc sobre blanc de TV3 comença a córrer per la seva pantalla.

Els dos germans bessons ens ensenyen, sense pretensió i amb claredat,els eixos fonamentals de la seva concepció de l’art i de la manera com van  donant vida i realitat a les seves pintures. El seu interès per la realitat,pel detall,per allò quotidià, els empeny a buscar, esponjor endins de la necessària llum que dóna vida a tota realitat pictòrica, la bellesa en allò que pren força, dimensió i relleu especial dins de la realitat propera. S’atura en el quadre de la model –la model de tots els quadres- que està fent alguna cosa amb el seu mòbil i, quasi instintivament, retroba la figura de la seva filla que, força més jove que la model del quadre, també passeja per la realitat que es dibuixa dins la pantalla. Si parlem de pintura emmarcada dins el realisme –fins i tot es podria dir l’hiperrealisme- cal donar per bona i necessària la presència d’aquests petits estris que marquen la manera contemporània d’accedir a la informació i de ser l’espai de contacte social. Després d’una pausa, una escultora ens ensenya i ens parla dels seus caps de fusta, a la manera de tòtems una mica passats pel sedàs del cubisme, i de la importància de fer de l’escultura una manera física de parlar de les paradoxes de la vida, dels records emmagatzemats ben  dins de capses de vidre o de les cordes flexibles que ens lliguen de múltiples maneres a la nostra pròpia realitat.

El Carles es perd en certes consideracions estètiques sobre les raons que porten a un artista a caminar i anar configurant el seu propi estil, la seva pròpia veu. Però la veu de la seva filla –com un fil que el retorna del seu univers a la terra del menjador de casa- li diu:

Pare, em pots explicar quin sentit té tot això que han fet avui a Madrid amb això de les desfilades militars, amb la cabra i el rei?

- si vols que et digui la veritat....

Estan molt sonats, no?

I el Carles pensa que tot plegat podria ser un quadre perfecte, una pintura d’un realisme precís però d’una època ja molt llunyana. I sense gens de bellesa.

 

Això deia un molt bon amic, mentre preníem un gintònic en agradable companyia. És una persona d'idees constructives sobre llengua, que intenta emprar el valencià tant a nivell privat com públic. Però em deia que es trobava amb molts dubtes i vacil•lacions quan escrivia, i que aquesta inseguretat es devia a aquest fet: "És que natros no parlem bé i, és clar, ens costa molt més".

Heus ací un prejudici molt arrelat entre els parlants habituals de valencià, no només ací al Maestrat, sinó en general a tot el País Valencià, i potser encara en altres llocs on no se senten identificats amb la parla oriental, la de les comarques de Barcelona i Girona, que és la que gaudeix de major difusió en els mitjans. Aquí al nostre territori el complex d'inferioritat encara s'agreuja més, perquè estem lluny dels dos grans centres lingüístics, que són Barcelona i València. Hi ha qui creu que no parla bé perquè no diu "sigui"; d'altres, com el meu amic, creuen que parlen malament perquè no pronuncien les erres finals com a València.

Doncs bé, cal dir-ho molt clar, perquè hi ha molta gent confosa: ací parlem molt bé, i no tenim res a envejar ni als de Mataró ni als d'Ontinyent. De fet, tothom parla bé, no hi ha cap territori on parlen millor que en cap altre. Tots els accents són bons, és tant valencià i català pronunciar la erre de "cantar" com no pronunciar-la, com fem nosaltres. Una cosa és la llengua oral, i l'altra la llengua escrita, i cal deixar de banda un altre prejudici, que el meu amic expressava així: "Allò que està ben dit és quan es parla com s'escriu, no?". Doncs no necessàriament. Escrivim la erre final, però no la pronunciem, i això és una convenció que hem establit, igual que escrivim les hacs i són mudes.

El problema és que la normativa acaba influint en la percepció que els parlants tenen sobre allò que parlen, i potser això és inevitable en els processos de normalització. Per això cal fer, com es diu ara, molta pedagogia, i no deixar que la gent crega que la seua manera de parlar és “incorrecta”, perquè això acaba perjudicant l'ús de la llengua. I no és cert: tinc molt amics i coneguts tant de Barcelona com de les comarques centrals valencianes, i us asseguro que tampoc parlen la manera suposadament "correcta" de la llengua. Simplement, perquè l'estàndard no el parla ningú. O el parlem tots una mica.

Hem de sentir més orgull per les formes que emprem, apujar la nostra autoestima lingüística. No amb un sentiment particularista, que ens allunye de la llengua comuna dels germans del nord i del sud, perquè això seria limitar-nos i empobrir-nos, tancar-nos en el nostre petit clos i acabar pensant que la nostra llengua només és per anar per casa. Res d'això: el nostre parlar és una aportació de primera a la llengua comuna, i aquesta és una llengua normalitzada que ens permet llegir i escriure sobre qualsevol cosa, ens permet comunicar-nos amb el món. Acceptar-nos a nosaltres mateixos i estar satisfets de la nostra singularitat és el primer pas per a ser universals.

L’estiu sol ser un bon moment per a llegir llibres llargs i monumentals. Solc aprofitar per a llegir algun clàssic dels que tinc en espera, però enguany necessitava lectura d’evasió, i per això em vaig decidir a emprendre Els pilars de la Terra, de Ken Follett. És un llibre prou conegut i difós, tot i les seues més de mil pàgines, que s’inscriu en el subgènere de la novel•la històrica, dins del qual és potser un dels llibres de més èxit internacional. Com molts deveu saber, perquè ja fa anys que circula pel món, s’ambienta al segle XII, i narra les peripècies que envolten diversos personatges al voltant de la construcció d’una catedral.

El llibre ha complert les meues expectatives: es tracta efectivament d’una novel•la de molt bon llegir, que entreté amb traça, porta el lector fàcilment pel camí de la ingesta descomunal de pàgines que no es fan gens pesades, la història atrapa i el lector té interés per saber com se’n sortiran els personatges de les nombroses dificultats en què es troben per a sobreviure en una època difícil. Ja és això. Mentre avançava en la lectura, admirava la prodigiosa capacitat que tenen els autors dels anomenats best-sellers (Ken Follett n’és un dels més reputats) a fer que el lector quede enganxat a la història, i que veritables totxos de dimensions atemoridores puguen ser devorats en poques setmanes o dies.

Ara feia anys que no llegia cap llibre d’aquest estil, vull dir best-sellers (potser des d’El codi Da Vinci, però no ho sé cert). I anava pensant, mentre avançava en la lectura, en què és allò que diferencia un llibre com Els pilars de la Terra d’altres que són considerats en la categoria de la literatura, diguem-ne, “seriosa”. És a dir, per què Ken Follett (o Dan Brown), amb molta probabilitat, no seran estudiats a les classes de literatura, i en canvi llibres molt més difícils de llegir, molt més avorrits (per a què anem a enganyar-nos), sí que gaudeixen de consideració literària. ¿Les novel•les entretingudes i fàcils de llegir no tenen qualitat literària? ¿O per a tenir aquesta qualitat, cal ser profund, d’una profunditat tal que el llibre cau de les mans i només el poden llegir quatre erudits?

I mentre llegia m’anava fixant en algunes coses que m’ajudaven a trobar alguna pista. Per exemple, que els personatges d’Els pilars de la Terra tenen molt pocs matisos, són bons o dolents, i especialment aquests, els dolents, són absolutament malèvols i perversos. Per tant, es perd una mica de complexitat, i el llibre no ens ajuda a comprendre la condició humana com sí que solen fer els grans clàssics. D’altra banda, Follett no experimenta massa, segueix una estructura molt lineal, per a no perdre el lector, i això també resulta més senzill, per al lector però també per a l’autor. Per no dir que els conflictes que fan avançar l’acció són molt semblants, una mica reiteratius: els dolents (el bisbe Waleran i el comte William) tramen alguna maldat per entrebancar la tasca del prior Philip o de la gent de Kingsbridge, i aquests se’n surten o no, i així successivament.

Compte, no critico la novel•la de Ken Follett. Al contrari, crec que és un exemple reeixit d’un tipus determinat de literatura, podríem dir-ne literatura popular, que té la seua raó de ser i la seua funció. Es tracta d’una literatura que prioritza, molt legítimament, l’explicació d’una història, sovint molt complexa, i disposada de manera que puga ser assimilada i seguida per molta gent. Ken Follet, com molts altres, és un contador d’històries de primera. Té una immensa capacitat per a imaginar arguments, per a crear una tensió en cada situació que obliga el lector a continuar. La trama és l’element principal i central, i tenen una habilitat especial per a trenar els fils que la conformen.

Però si voleu que la literatura us oferisca alguna cosa més, l’heu de buscar en altres llocs.

No volia tancar aquesta petita antologia estiuenca  de veus que per a mi tenen un valor ben  especial sense parlar d’un dels cantautors essencials –i no sé si suficientment conegut i valorat- de la cançó d’autor d’aquest país, d’aquests països nostres. Joan Isaac neix com a cantautor a meitats dels anys setanta com un dels joves més joves de la Nova Cançó i, en aquella primera etapa de la seva trajectòria artística, va editar quatre discos de gran nivell i amb moltes cançons realment impressionants. Després, ja en la dècada dels vuitanta, la seva veu va desaparèixer dels escenaris -amb algunes puntuals excepcions- i no va tornar a actuar i a enregistrar cançons fins el 1998. Podríem dir que va ser una de les tantes víctimes de la política cultural dels primers governs de Jordi Pujol que es va concretar en una voluntat manifesta de marginalitzar tant com fos possible aquelles expressions culturals -certa cançó d’autor, cert teatre compromès amb el país i amb els corrents més innovadors, cert cinema que volia crear teixit i referències, etc.- que no coincidien amb els criteris dels qui remenaven les cireres i que volien crear un país culturalment massa petit però ben controlat. També és cert que ara sabem que el senyor Jordi Pujol, a més a més de construir un país força sectari i precaritzat culturalment  en benefici del seu poder uniformitzador, també tenia altres interessos –més secrets- a Andorra i a Suïssa.

Amb Joan Isaac ens trobem, doncs, amb un grapat de cançons –pròpies o versionades per ell al català- que marquen èpoques, moments, paisatges personals. En definitiva, un grapat de joies que ens fem nostres i que ens vessen de les mans. Espero, amb ganes, les noves cançons que, no sé ben bé quan, ens obriran nous horitzons.Des del seu retorn a la primera línia de la cançó d’autor, amb tota la força i intensitat d’allò que significa això, Joan Isaac ens ha anat regalant noves i  belles cançons. Fer-ne una llista seria massa llarg i pesat. Em sembla més adient que tothom  que  tingui una punta de curiositat s’endinsi en la seva obra i hi pugui descobrir aquelles cançons que molt probablement entraran a formar part del seu repertori particular. Sigui com sigui, no puc deixar de citar a la cançó més coneguda de Joan Isaac, A Margalida, un autèntic himne contra la pena de mort i en defensa de la llibertat en totes les seves expressions –bandera negra al cor- i, també de la seva primera època, cançons com Viure, Després d’aquest cafè, Records d’un vençut o Barcelona ciutat grisa són peces que caldria que formessin part de qualsevol antologia de la cançó d’autor. De la seva segona etapa després del llarg silenci, m’agrada citar algunes de les cançons que dedica a les seves filles –des d’aquell tendríssim Nocturn per a dues dones fins el Sé d’un lloc, a peces com Benvinguda malenconia –que repassa la necessitat de la tristesa com a element creador- fins a Mar i gràcia, un autèntic cant d’amor a Andalusia. Insisteixo en el fet que la llista de cançons que commouen, que fan pensar, que emocionen és massa llarga per fer-ne el llistat i que cal que cadascú s’hi endinsi per obrir les portes que més l’atreguin.Però Joan Isaac, com a autèntic cantautor que sap que la seva feina no es concreta només a fer bones cançons, ha entès de manera clara que la fortalesa de la nostra cançó també depèn del fet que estigui ben connectada, ben inserida, amb altres tradicions de cançó d’autor. En aquest sentit, no només ha volgut cantar sempre que ha pogut fora dels Països Catalans sinó que ha fet un autèntic esforç per portar a la nostra llengua cançons de referència en altres àmbits. Un moment clau de la seva voluntat de fer-nos conèixer altres cançons, altres veus, en la nostra llengua es va concretar en l’edició del disc Joies robades l’any 2002. En aquest treball, a més a més de versionar en català a l’Aute –al qual li dedicarà, més endavant, tot un disc-, al Sabina, al Pedro Guerra  o al Serrat,ens apropa en català a Brel, ens fa gaudir d’un Silvio Rodríguez cantant al seu unicorn blau  en català i ens ensenya veus tan interessants com els italians Paolo Conte i Roberto Vechioni o el mexicà Alejandro Filio. Cantants i cançons que, en alguns casos, el van acompanyar en directe als concerts fets al Teatre Nacional el març del 2004. La cançó Les cartes d’amor de Roberto Vechioni,  per exemple, és una autèntica joia sobre l’univers de Fernando Pessoa.

Àlbum de cançons/4. Pau Alabajos

Sens dubte, és un fet indiscutible i francament motivador que la cançó d’autor viu una etapa d’esplendor arreu dels Països Catalans. Un grapat de noves veus, de nous noms que ja són de companyia freqüent a les nostres vides, generen propostes interessants. Potser podríem parlar –tot parafrasejant la famosa antologia poètica castellana dels anys 70- de la novíssima cançó d’autor. I en aquest paisatge, el nom i la veu de Pau Alabajos hi apareixen amb una força especial.

Ara fa deu anys Pau Alabajos  va publicar el seu primer disc i, durant tota aquesta dècada, ha consolidat de manera rotunda un estil, una personalitat, una manera d’entendre la cançó  com la seva manera personal d’expressar el compromís amb el país, amb el paisatge, ambla memòria que se’ns vol amagar, amb la necessitat de la revolta, amb l’amor i amb l’homenatge necessari a uns referents musicals i poètics com l’Ovidi i l’Estellés. Si repassem els seus tres primers discos ja ens podem fer una imatge ben precisa dels colors que configuren la seva mirada musical sobre la vida i la lluita, sobre el país i allò que batega en cadascuna de les síl•labes de vidre que configuren el ram dels nostres dies, del futur que ens el volen en venda, d’una nit a Berlín. Amb els tres primers discos ja podem dibuixar amb traços clars i lluminosos  l’inventari dels seus temes i de la manera de pintar-los en les cançons. Amb tot aquest grapat de cançons que estan recollides en els seus tres primers discos ja en tenim prou, em penso, per dir que Pau Alabajos és una veu sensible, combativa,especial i de referència dins aquest mosaic en ebullició de veus de la novíssima cançó.  Però la força creadora i la voluntat d’explorar nous espais, noves formes, l’ha portat a fer el que en podríem dir un salt al buit i sense xarxa: un disc –un espectacle- dedicat a dir Estellés. A partir d’uns textos del Mural del País Valencià com a eix central, Pau alabajos –acompanyat d’un piano- ens ofereix la seva aproximació, la seva versió, de Vicent andrés Estellés. Evidentment –no podria ser d’una altra manera- la veu i el món d’Estellés ja està present en els tres primers discos –sense anar més enllà, el títol del tercer disc són uns versos de l’Estellés- però en aquest quart disc fa una immersió total i espectacular al món d’Estellés des del seu mural.

Abans de conèixer i gaudir fins a l’emoció profunda d’aquests textos de l’Estellés dits pel Pau Alabajos em vaig  preguntar –i m’imagino que moltíssima gent es va fer la mateixa pregunta-     com podria assumir aquest repte. Per a molta gent la veu de l’Estellés és, està clar, l’Ovidi. Em sembla que ja ho he dit algunes vegades, però no em fa res tornar a confessar que la meva veritable porta d’entrada a l’Estellés va ser el Coral romput de la mà de la veu de l’Ovidi i la guitarra del Toti Soler.

La meva primera aproximació a aquest quart disc del pau Alabajos  va ser en un recital a l’auditori de Barcelona dins el darrer festival BarnaSants. Vaig necessitar uns minuts –no massa, és cert- per resituar coses i per deixar-me endur per aquella nova manera de viure el món de l’Estellés, un món ben conegut però sempre nou pel seu abast i per la seva força. De seguida vaig superar la comparativa de laveu quasi tel•lúrica de l’Ovidi a la veu més suau de l’Alabajos, d’una guitarra que fa sortir les notes i les melodies de les pedres, de l’olor del pa acabat de fer, dels trens que creuen les tardes de diumenge, dels carres estrets d’una València de postguerra a un piano   que ens bressol

Sé que Pau alabajos ha editat l’enregistrament d’un concert al Palau de la Música de València i en el qual hi van participar els nostres Rodonors Invictes. Espero amb ànsia poder gaudir d’aquesta nova proposta de Pau Alabajos i espero que segueixi, per molts anys, fent noves i boniques cançons.a mediterràniament, amb  la claror suau d’una lluna beethoveniana o en unes melodies que busquen l’expressió en estructures sense massa estridències. En definitiva, Pau Alabajos ha defugit la possible comparació i ha creat, des del respecte i l’homenatge oberts a l’Ovidi, la seva pròpia mirada sobre el món immens i esclatant de l’Estellés i del seu país que vol consignar pedra a pedra, síl•laba a síl•laba. Pau alabajos té ja una maduresa artística tan consolidada que li permet aportar una visió personal, una versió pròpia, d’un clàssic. I això ho fa des de l’honestedat més absoluta i des del reconeixement obert de la força i l’actualitat del referent per excel•lència. Aquest gest no és fàcil ni habitual i ajuda a situar la nostra cançó a un nivell de maduresa com pot tenir la cançó francesa, grega o portuguesa on les noves versions ajuden a consolidar clàssics i tradicions.