LA NOVEL•LA CATÒLICA A CATALUNYA

CARLES LLUCH

Novel•la catalana i novel•la catòlica. Sales, Benguerel, Bonet.

Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2014.

Aquest llibre té el seu origen en la tesi doctoral presentada a la Universitat Autònoma de Barcelona l’11 de desembre de 2009, amb el títol de La novel•la catòlica a Catalunya (1939 – 1968). La hipòtesi de la que parteix l’autor és que en la literatura catalana de postguerra van aparèixer una sèrie de novel•les que estaven influenciades per la tradició europea de novel•la catòlica. Aquest corrent provenia sobretot de França, però també d’Anglaterra i va tindre molta divulgació a Catalunya, primer per les traduccions al castellà i a partir de la segona meitat dels anys seixanta al català.

El primer capítol del llibre porta per títol El concepte de novel•la catòlica on es tracta d’aclarir els dubtes que pot plantejar aquesta denominació. La majoria d’estudis contemporanis sobre la novel•la europea apliquen aquesta etiqueta a una sèrie de destacats escriptors com Georges Bernanos, François Mauriac, Julien Green o Graham Greene. La narrativa de tots ells té referències religioses més o menys explícites.

Les primeres manifestacions de l’anomenada novel•la catòlica sorgeixen en les primeres dos dècades del segle XX i presentaven un posicionament ideològic de reacció front al món modern. Però aquesta visió va canviar amb l’aparició en el període d’entreguerres dels autors abans esmentats. L’obra d’aquests autors va ser un dels camins de renovació de la novel•la europea en aquell període.

Pel que fa a la temàtica en la novel•la catòlica els personatges són col•locats en una situació límit davant de l’existència, han d’elegir entre Déu i la seua absència, entre la realitat física i la transcendència, entre el pecat i la gràcia. Alguns dels temes que es repeteixen amb freqüència són l’adulteri, que es presentat com un pecat amb connotacions transcendents. La crítica al fariseisme. Un altre dels temes recurrents és el del crim, hi han parricidis, assassinats, violacions. De vegades apareix el suïcidi, que situa el personatge davant la situació més extrema: la seua mort. Un altre dels temes és el de la salvació, ja que la redempció del pecador és possible. La salvació és possible mitjançant la conversió. Per últim, és habitual la presència d’un capellà entre els personatges, i ací el seu paper és ben divers.

El segon capítol del llibre comença amb una introducció sobre la presència de la novel•la catòlica a Catalunya. A partir de 1950 comença a sorgir una corrent de cristianisme progressista i renovador que s’enfronta al règim, que crearà un ambient propici per a la difusió de la novel•la catòlica. Però serà sobretot en la part final de la dècada i en el transcurs dels anys 60 que es publicaran tot un seguit de novel•les que es poden enquadrar sota el concepte de novel•la catòlica. Hi ha una sèrie de fets decisius, com la convocatòria del Concili Vaticà II, l’aparició de la revista Serra d’Or, l’impuls que li donen al gènere persones com Joan Triadú, Jordi Maluquer o Maurici Serrahima,  l’aparició de l’editorial Club Editor i la col•lecció “El club dels novel•listes” dirigida per Joan Sales.

El tercer capítol està destinat a estudiar la figura de Joan Sales i analitzar la seua obra més important, i referència del gènere, Incerta glòria. Comença el capítol amb un esbós biogràfic, on ens assabentem de la influència de la guerra en la seua vida, que el porta de la militància en el Partit Comunista en els anys de la República al catolicisme en la postguerra. També de les vicissituds de la publicació d’Incerta glòria i de l’edició en general.

Després es fa un ampli estudi d’Incerta glòria i es conclou que és una de les novel•les catalanes més clarament relacionades amb el corrent de novel•la catòlica, ja que es parteix de l’experiència extrema de la guerra, per a reflexionar sobre el sentit de la vida humana en clau cristiana.

En el capítol següent s’estudia l’obra de Xavier Benguerel, del qual després de fer igualment uns apunts biogràfics, es destaca que el període en què es va dedicar a conrear aquest gènere va de 1955 fins al 1964. A continuació s’estudien les novel•les de l’autor que va escriure en aquest període: El testament, Els fugitius, El viatge, Sóc un assassí, L’intrús i El pobre senyor Font. Les conclusions a les que arriba Carles Lluch després d’aquest estudi, són que les novel•les d’aquest autor representen un estudi psicològic de casos i caràcters i de passions: el ressentiment, el remordiment, el sacrifici, la resignació i l’adulteri. A més va ser l’autor català que va expressar de forma més clara i conscient la seua voluntat d’adhesió al corrent.

El capítol cinquè està dedicat a Blai Bonet, com en els anterior es comença fent una àmplia nota biogràfica de l’autor mallorquí. Després hi ha un estudi de tres de les seues novel•les: El mar, Haceldama i Judas i la primavera. Les conclusions a les que s’arriba són que en aquestes novel•les Blai Bonet se centra sobretot en l’ambivalència del bé i el mal en la relació entre l’home i la transcendència. El mal i el pecat sempre apareixen units a l’experiència traumàtica de la guerra. La temàtica de la novel•la catòlica es reflecteix en els temes que tracta: el sentiment de culpa, la sexualitat entesa com a pecat, el suïcidi i el crim amb un ambigu sentit de redempció, la idea de sacrifici expiatori, la infantesa com a experiència de la gràcia o la denúncia del fariseisme dels cristians aburgesats.

El darrer capítol està dedicat a l’estudi més breu de l’obra d’altres autors inclosos en el corrent de novel•la catòlica com Josep A. Baixeras, Ramon Planes, Josep Mª Espinàs, Miquel Llor i Ramon Folch i Camarasa.

Amb Novel•la catalana i novel•la catòlica, Carles Lluch  ha realitzat un treball extraordinari, molt ben documentat, com es pot observar en la bibliografia que maneja, per a establir de manera ben clara què és la novel•la catòlica i quins són els autors i novel•les que es poden enquadrar dintre d’aquest corrent, un estudi que serà a partir d’ara el punt de referència a l’hora d’estudiar aquests autors.

Els museus d’art contemporani són un espai sens dubte suggerent, estimulant i, com en mols altres àmbits de la vida i de la societat, ple de contradiccions. Potser la primera contradicció s’estableix en l’essència de l’espai: el museu –entès des dels seus orígens en plena Il•lustració comuna institució que té com a finalitat bàsica  la  garantia de la  pervivència de materials diversos que fixin el saber d’avui i de demà- sembla que sigui una mica contradictori  amb la creació de modernitat que, en molts casos, reivindica la seva condició efímera o que, com a mínim,s’enreda amb la necessària vivència radical i trencadora  del present. Però no cal que ens emboliquem en discussions massa ideològiques  o filosòfiques  per trobar contradiccions en la manera de prendre decisions dels museus d’art contemporani –o, per ser rigorosos, en alguns dels grans museus d’aquest sector de l’art. Si em permeteu una referència a l’experiència personal, recordo amb nitidesa com en diversos equipaments d’aquest àmbit han posat seriosos inconvenients –i ho dic així per no dir  directament una prohibició furibunda- perquè les persones cegues puguin tocar certes peces –o algunes peces- de les exposicions –tot tenint en compte que sovint les obres estan fetes de materials perfectament resistents a l’exploració tàctil i, fins i tot,  en alguns casos els responsables deien que quan calia traslladar aquella exposició enviaven “la idea” i no els materials que,molt probablement llençaven als contenidors de reciclatge una vegada tancada l’exposició. En fi, que el conservadorisme salvatge que s’amaga massa sovint darrera l’aparença d’ultramodernitat és força gran. I si allò que es defensa és una expressió artística que, des de perspectives i models estètics i ideològics molt diferents, comparteix el pressupòsit que l’art ha de trencar, fer pensar, revolucionar, esquerdar suposades certeses, dissoldre allò suposadament acceptat com a bo i fer-ne néixer de les seves cendres una nova mirada sobre el món,l’actitud que sovint guia el fer dels responsables d’aquests museus construeix  unes contradiccions evidents  –talment com una nova obra d’art, com una instal•lació que fa girar els colors o la llum en un joc de miralls que, al capdavall, resulta massa enlluernador.

La lamentable polèmica suscitada la setmana passada en relació amb la censura d’una de les peces que s’havia d’exposar en una nova mostra que presentava el MACBA (Museu d’Art contemporani de Barcelona), ens ha deixat, com a mínim, perplexos. Suposo que, després de tot l’enrenou,  tothom ha sentit a parlar d’aquesta història i que tothom haurà vist reproduïda per aquí i per allà l’escultura de l’artista austríaca Ines Doujak que, sota el títol “HC4 Transport”, vol reflexionar sobre el tema de la sobirania, de l’autoritat, i ho fa amb una voluntat explícitament provocadora. Aquesta obra forma part d’una mostra col•lectiva d’artistes que precisament van ser convidats i convocats perquè parlessin del poder, de la sobirania, i de les seves formes de sacralització. La polèmica, però, no ha nascut de la profunda crítica a les formes de poder que, des de diverses formes, arrosseguen una part cada vegada més gran de la població mundial cap a formes de vida que veuen cada vegada més lluny el tren de la realització dels drets humans fonamentals. Malauradament, doncs, la polèmica ha nascut perquè el director del MACBA volia censurar aquesta obra i, davant de la negativa dels comissaris, va ordenar desmuntar tota l’exposició. Finalment, tres dies més tard, sembla que el director s’hi ha repensat i ha decidit obrir la mostra amb l’obra que volia censurar. I el passat dilluns aquest director ha anunciat que plega del càrrec.  La raó de la censura, com és sabut, no és cap altre que la referència que s’hi fa a l’exmonarca espanyol en una situació, diguem-ne, compromesa. Les tisores de la censura –ai la censura, que cantaven fa un grapat d’anys els de La Trinca- han volgut retallar una obra d’art de la mostra de la qual forma part pel simple fet que en aquesta peça es fa referència –si ens ho diuen, perquè si no és així ningú se n’adona- a l’exrei de les Espanyes. Per tant, tot fent honor a la temàtica sobre la qual vol reflexionar la mostra artística, avui encara hi ha formes sacralitzades de poder, d’institucions. Molt encertadament, des de la seva profunda indignació, un dels comissaris de l’exposició ha denunciat que no té cap sentit defensar la llibertat d’expressió del Charlie Hebdo i prohibir una peça perquè en ella s’hi fa referència al monarca espanyol. A Espanya, està clar, la monarquia segueix essent un terreny sagrat i que vigili aquell que s’atreveix a fer servir el nom o la imatge de la monarquia en va, de manera caricaturitzada o carnavalesca. Les conseqüències de la repressió són diferents –no té punt d comparació, és clar,metrallar periodistes perquè fan broma amb Mahoma que prohibir l’exposició d’una peça- però, en el fons, l’esquema ideològic i de poder que hi ha darrera és el mateix. I sembla mentida com el ja  exdirector del MACBA ha actuat amb una fidelitat absoluta a la monarquia espanyola –que molt probablement no tenen massa tendència a gaudir de l’art contemporani- i ha pres unes decisions implacables, incomprensibles i absolutament injustificables. Ens trobem davant d’una decisió de submissió vergonyosa que ha aconseguit que una part molt més gran de la ciutadania hagi conegut aquesta obra i que, encara més, ha posat en qüestió la seva credibilitat com a gestor d’un equipament cultural que defensa amb radicalitat la força de les expressions artístiques més rotundament modernes i, per tant, essencialment transgressores. Potser algun dia aquest director explicarà les raons i les circumstàncies que el van empènyer a prendre aquesta decisió, però sigui com sigui el fet és evidentment greu i molt significatiu. La transició espanyola va deixar com a peces claus la indissoluble unitat de la pàtria i la monarquia com a garantia d’aquesta unitat. No juguem, doncs, ni que sigui de manera artística, amb els valors patris. L’integrisme nacionalista espanyol necessita dels seus referents sagrats i amb aquests no s’hi val a fer bromes o reflexions massa crítiques.

A mi, francament, m’interessa sovint el joc que em plategen alguns artistes contemporanis i m’agrada deixar-me seduir per certes metàfores i certes conceptualitzacions que de vegades caminen per la corda fluixa entre el joc i unes idees que toquen el moll de l’os  de les  reflexions i les  experiències importants per a donar sentit a la vida. Davant de la peça de l’Ines Doujak, ho confesso, no acabo d’entendre què ens vol dir. El joc sexual entre el gos, l’activista boliviana i el suposat ex rei d’Espanya que vomita flors damunt un casc nazi no m’acaba de transmetre una reflexió clara sobre el poder. Potser és precisament la referència a tot l’univers del nazisme el que m’aporta més confusió que reflexió. Sigui com sigui, però, allò que ens evidencia l’actitud censuradora d’un director d’un museu d’art contemporani és tristesa i decepció. Queden massa prejudicis, encara,  per esquerdar, per esmicolar, per  dissoldre.

Si volem analitzar el Grau de fractura social d’una societat determinada podem fixar-nos –sense la voluntat d’establir veritats sociològiques definitives però sí amb les ganes de trobar algunes claus que ens ajudin a entendre realitats-  en els nivells o graus  que es fan evidents en  la relació d’una persona amb l’engranatge de drets de qè pot gaudir i de deures que ha de complir en funció  de qui és , de la seva aparença, del seu cognom, del gruix dels seus comptes bancaris o de les coneixences amb influències que té a l’abast,. No penso en una dimensió estrictament personal de les relacions humanes ni de la lògica influència de la proximitat afectiva, familiar o de qualsevol tipus que genera un matís diferent en el tracte entre persones. Penso, més aviat, en el  Grau d’influència d’aquest tot depèn quan parlem de serveis públics, de necessitats bàsiques, de drets fonamentals. Centrem-nos, per exemple, en el cas de la sanitat.

Un primer exemple ben clar ens el regala la frase lapidària, com una sentència inapel•lable, que tanca la novel•la Amb l’aigua al coll de Petros Márkaris. Si encara no heu descobert aquest interessantíssim escriptor grec  de novel•la policíaca, no deixeu passar més temps i aneu a buscar els seus títols. La novel•la que aquí cito és el primer títol d’una trilogia que parla de la crisi econòmica que pateix Grècia des de l’any 2010. com sempre, el comissari Kostas Jaritos intenta resoldre un seguit d’assassinats que ens ajuden a entendre el paisatge d’un país curiós i fuetejat sense compassió per una crisi que fa pagar en forma d’austeritat salvatge a les classes populars el preu dels beneficis també salvatges de les classes extractives gregues i dels bancs alemanys o francesos. La trama d’aquesta primera entrega de la sèrie sobre la crisi s’articula a propòsit del dopatge i de la desvergonyida actitud dels bancs i dels qui remenen les cireres. Quan, finalment, Kostas Jaritos descobreix el culpable de tot plegat, un home ben situat econòmicament però de salut molt i molt precaritzada, la dona del comissari –ben afectada per la manca de perspectives laborals de la filla, pel sou cada vegada més retallat  del gendre que fa de metge en un hospital públic, pel suïcidi d’un veí que no ha pogut fer front als deutes...- sentencia amb contundència que, digui el que digui la Troika, a Grècia si no tens influències –en la versió castellana en diu un “enchufe”- segurament et pots morir en qualsevol passadís d’urgències. D’aquesta manera, senzilla i clara, s’expliquen moltes coses d’una realitat social i s’evidencia la profunda fractura social que esquerda la societat grega.

Aquest retrat dur i cru d’una realitat –que la gent de Tsiryza té la responsabilitat de començar a capgirar amb urgència- ens fa pensar en la mort del nostre Antoni Gaudí. No fa massa rellegia alguns detalls sobre la seva mort –el 10 de juny de 1926- i l’articulista no tenia cap problema en reconèixer que l’aspecte físic, la pobra vestimenta del ja famosíssim arquitecte i el fet de no portar cap document identificatiu al damunt van tenir com a conseqüència que es donés atenció mèdica a  aquell home atropellat per un tramvia com si d’un rodamón es tractés. L’endemà de l’accident, el mossèn Gil Parés –el mossèn de la Sagrada Família- el va identificar però aleshores ja era massa tard i, malgrat els esforços, ja no hi van ser a temps. Gaudí, doncs, va morir perquè el seu aspecte era de pobre i, per tant, no calia dedicar-li massa atencions. Què hauria passat si, des d’un bon començament, el personal sanitari que el va atendre hagués sabut que aquell home era el genial arquitecte?

A la Barcelona del 1926 o a la d’avui, a la Grècia d’aquests dies o en qualsevol altre punt del món, si constatem que el sistema sanitari no respon de manera igual a una mateixa necessitat d’atenció, ens trobem davant de la certesa de la fractura social. I aquest mateix fet el podem constatar en molts altres àmbits de la vida social. Sens dubte, les polítiques de l’austeritat no han pretès res més que fer fonda aquesta fractura social i, per tant, foragitar d’un sistema de drets més o menys iguals per a tothom un bon grapat de població amb l’objectiu que els qui tenen molt encara puguin tenir més. Parlem seriosament d’austeritat i fem servir aquest noble valor per a determinar una guia de la vida que camini pels viaranys de la responsabilitat, de l’estalvi, del no malbaratament de recursos, de la consciència que allò públic és un bé molt preuat. Però no parlem d’austeritat quan en realitat el que pretenen és fer encara més profunda l’esquerda.

Sigui com sigui, de veritat, no deixeu passar de llarg de les vostres mans les novel•les de Petros Márkaris. Probablement ja us n’he parlat en algun altre moment, però segur que no us en penedireu.

Les eleccions gregues del diumenge passat han posat de nou  aquest país de la Mediterrània –bressol de tantes coses, paisatge mític per exel•lència- al bell mig del centre d’interès polític. Les referències mitològiques, els espais plens d’història,aquelles melodies bellíssimes quet’arrosseguen com unes onades plàcides però intenses cap a la plenitud, les tragèdies clàssiques i les brutalment contemporànies i la força d’una llengua que sembla que s’ahgi d’entendre a la primera però que només hi sabem trobar el gust d’aquells motsque fonamenten moltes de les nostrres etimologies han fet de decorat d’un procés electoral que no ha estat un altre procés electoral, un de nou entre tants. Aquestes eleccions han estat precedides, envoltades ifinalment culminades sota la música  de la  benvinguda i necesaria esperanza.

Ziriza expressa, avui, un alè nou, un impuls  que intenta canviar la força d’una realitat que sembla un destí inevitable. L’impacte brutal de la crisi damunt les classes populars que viuen .-o malviuen- a la Grècia d’avui és sagnant i terribgle. La corrupció com una malaltiaque ja es potpercebre com una metàstasi social, la meitat de la riquesa nacional segrestada en les mans d’un 1 per cent de  la població, els tres milions llargs de ciutadans que no tenen accés a l’atenció sanitària perquè fa més d’un any que estan a l’atur i moltes altres rrealitats que dibuixen el paisatge grec  demanen un gircopernicàde lamanera d’entendre i de fer política. Els resultats electorals  demanen –exigeixen- a Ziriza que sigui valenta i que tiri endavant unes propostes polítiques queafavoreixin les classes populars, que sigui capaç d’aprofundir en els mecanismes democràtixs i que tinguin l’honestedat de saber portar a la pràctica la convicció que la política només té sentit si es fa de baix a dalt i no a l’inrevés. No sé què passarà i no tinc cap oracle a mà per demanar-li-ho. Però la responsabilitat que ha asssumit Ziriza és molt gran perquè tots som conscients que si no són capaços d’avançar cap a un nou model desocietat la decepció que generarà aquest fracàs potdeixar una empremta molt profunda, una ferida que necessitarà molt de temps per a cicatritzar.

Sigui com sigui, Ziriza ja ha aconseguit un triomf molt important: ha guanyat la campanya de la por. I, francament, això no és poca cosa. Des d’aquestes eleccions ja no es pot fer servir com a argument fonamental –potser fins i tot únic- El fantasma de la por, de l’abisme que s’obrirà sota els peus de tota la ciutadania  grega si una opció d’esquerres guanya les eleccions. De trencadissa, de moment, res de res. Cadascun dels actors es va situant en el nou escenari i, de moment, tot seguéis si fa no fa igual.Tots tenim ben clar que alguns mandataris d’aquests que defensen apassionadament la Espanya constitucional  estan sincerament preocupats perquè Ziriza ha guanyat clarament les eleccions i perquè, com ara apuntàvem, de moment no hi ha cpcap MENA de fractura europea ni els grecs han relliscat pel pendent inclinadíssim que els llança cap al fons del pou –si és que ja no hi eren, és clar.

Un altre element que ens alimenta l’esperança és que des d’un bon començament Ziriza ha establert un acord amb un partit situat força lluny dels seus platejametns socials però que, malgrat això, compartiesen una opció clara de rebuig a les polítiques d’austeritat –per a uns, és clar. Aquest gest, aquesta aproximació des de la distància, evidencia que hi ha voluntad d’avançar, de trobar aquells punts en què plantejaments polítics molt allunyatss es poden trobar. Res, doncs, de purismes ideològics i més estètics que reals. Si volem construir alternatives, formes diferents d’entendre la política, cal fer actuacions diferents. Suposo que aquest gest ha sorprès als amics espanyols de Ziriza, Els  Podemos, perquè del seu purisme més estètic que real  -i una mica massa espanyolista- no han entès –o potser el seu espanyolisme més o menys latent no els ho ha permès veure- quin és el procés de confluencia d’opcions ideològiques diferents en el moviment d’alliberament nacional català.

Avui, des d’aquest racó llunyà de la Mediterrània, saludem amb alegria l’esperança que ens arriba de la llunyana i ttan propera Grècia. Que les muses inspirin als responsables polítics i a tot el poble grec i els ajudin a trobar el ritme, les paraules i els  fets justos.

Sens dubte, l’impacte dels assassinats salvatges dels redactors de Charlie Hebdo I la resta de fets i esdeveniments que s’hi relacionen han marcat aquesta arrencada de 2015. No tinc, ni de bon tros, les claus per entendre aquests fets però sí que tinc ganes d’apuntar tres senzilles reflexions que s’inscriuen en plans molt diferents però que a mi m’ajuden a pensar sobre la complexitat de les coses.

En primer lloc, cal aturar-nos a pensar sobre les raons que poden moure a unes persones nascudes a França i que –pel que sembla- el seu coneixement de l’àrab era ben pobre a apuntar-se en un grup que, sota el pretext religiós, anima a matar i/o a matar-se per una idea, per la salvació de vés a saber què, per defensar una justícia que no saben com defensar de veritat. L’adhesió a opcions polítiques, causes religioses o a penyes seguidores d’un equip de futbol –pensem en la batalla entre seguidors de l’Atlético i el Deportivo- que porten a l’ús de la violència com a eina d’expressió de frustracions és un fet present que cal analitzar des d’una perspectiva sociològica i psicològica. I probablement caldria aturar-nos en la dimensió sociològica perquè aquesta ens pot donar claus per entendre perquè uns joves sense futur s’apunten a una suposada veritat absoluta que dóna sentit a la seva trista vida. La responsabilitat sobre la falta de perspectives de realització personal és, sens dubte, una de les raons que empeny moltes persones a buscar refugi o fugida en opcions que els regalen respostes fàcils. Compte, doncs, en totes aquelles opcions polítiques que han definit una França –una Europa- cada vegada més desigual.

Un segon aspecte que crida l’atenció és la configuració harmònica, quasi angelical, de la capçalera de la manifestació de París. Sembla lògic i raonable que tots els caps d’estat d’Europa i d’altres llocs –com Israel- vulguin condemnar l’atemptat en un acte cívic, pacífic, massiu i emotiu. Ara bé, més enllà de la responsabilitat de tots ells a l’hora de construir una Europa –i un món- cada vegada més injust, més desigual, caldria conèixer amb atenció quines connexions tenen els seus respectius països amb països que, des de la riquesa i l’opulència, fomenten els grups integristes islàmics. I també seria interessant saber de quin país eren les armes que els assassins van fer servir –o amb quines armes maten aquí o allà. I encara més,sorprèn que els governants israelians –que no tenen cap problema en donar les ordres per bombardejar escoles o hospitals palestins- defensin ara la pau. Raimon ja ens canta que de vegades la pau té gust de por.

I un tercer element que, per a mi, ja em perdonareu, em fa pensar molt en la gran hipocresia de molts dels nostres governants. Canvio l’angle de reflexió –i no voldria que s’entengués com una menysvaloració de la tragèdia que han patit a l’estat veí. Penso en les declaracions del president Espanyol tot afirmant que era molt important assistir a la manifestació perquè era una manera de defensar els valors de la llibertat. I jo que me n’alegro de veritat perquè, sincerament, després del despreci que ha expressat repetidament –ell com a president del govern i tot el seu partit- en relació amb les grans mobilitzacions en defensa de la llibertat nacional de Catalunya, tenia entès –potser mal entès- que això de les manifestacions no són una eina democràtica sinó que només responen a l’habilitat manipuladora d’uns quants o, senzillament, a pensaments i maneres de fer que s’inspiren en l’època nazi. I, en fi, us he de confessar que el diumenge al vespre, mentre escoltava les informacions sobre les grans mobilitzacions de París i arreu de França, em vaig sorprendre a mi mateix tot aplicant la lògica de l’argumentació del PP: Si a Catalunya participen a les manifestacions de l’11 de setembre un milió i mig de persones d’un total de set milions, a França van ser quasi quatre milions d’un total de més de cinquanta. Per tant, segons la lògica del PP, la immensa majoria de francesos –la majoria silenciosa que diumenge no va sortir als carrers- s’entén que està d’acord amb els atemptats o que són indiferents al fet. Sens dubte, és evident que alguna cosa no funciona en la reflexió i en la lògica del PP quan es tracta de plantejar de veritat expressions democràtiques.

En definitiva, un fet tan terrible com aquest ens obliga a pensar i repensar coses, opcions, raons, estratègies. Seria molt recomanable que els governants francesos i europeus  tinguessin el valor d’anar a l’arrel dels problemes i de no quedar-se en condemnes que sembla que només troben concreció política en la repressió i la violència –directa o estructural. Seria bo que la hipocresia deixés de ser l’expressió habitual de la presa de decisions i els nostres governants comencin a assumir responsabilitats i a abordar els problemes amb rigor. Sí, malauradament sóc molt conscient que aquest pas decisiu, aquest canvi en la manera de fer política, no el faran els qui encapçalaven la marxa parisenca de diumenge. Però hi ha cada dia més i més persones que necessitem aquest canvi amb urgència i sembla que ja hi ha opcions que estan disposades a assumir aquesta responsabilitat.

Durant les darreres setmanes he estat llegint la novel•la L'avi de 100 anys que va saltar per la finestra,  de Jonas Jonasson, en la versió en castellà. Havia sentit a parlar relativament bé del llibre, com a literatura d'entreteniment de certa qualitat, divertida. No m'esperava, per tant, haver de fer tants esforços per acabar-me-la. És possible que tinga poc sentit de l'humor (no ho descarto en absolut), però em va avorrir i fins i tot en algun moment em va irritar.

Pocs dies després d'acabar aquesta novel•la, vaig veure una pel•lícula considerada unànimement com una de les millors dels últims anys: Amor, de Michael Haneke. No em va agradar molt, francament. Tractava temes que, a priori, podien haver configurat una obra que m'emocionara i em fera vibrar sentimentalment: la vellesa, la decrepitud, els sentiments d'una parella d'ancians davant la malaltia, la certitud de la mort. Però em va paréixer freda i distant, no em va arribar a involucrar en absolut, la vaig trobar excessivament llarga, i amb unes imatges metafòriques que no vaig arribar a copsar. No goso dir, evidentment, que siga una mala pel•lícula; només que no em va agradar.

El fet que coincidís en el temps la lectura de L'avi i el visionat d'Amor, em va fer reflexionar. En tots dos casos m'havia apartat del parer més generalitzat. Eren casos diferents, és clar. En el del llibre, l'opinió majoritària no era necessàriament d'experts literaris, sinó de la massa lectora. La pel•lícula, en canvi, no era un èxit de públic, sinó més aviat de la crítica minoritària. Vaig pensar, però, com de difícil és gestionar i treballar el gust propi.

M'explicaré. Quan era encara més jove, em neguitejava no estar d'acord amb l'opinió de la crítica al voltant d'un llibre o una pel•lícula. Si la gent que hi entenia més que jo (els estudiosos de la literatura, els crítics de cinema) consideraven que allò era una obra "bona", jo havia de ser capaç de veure-li els mèrits. I m'esforçava a llegir i entendre'n els arguments. Vist amb perspectiva, aquesta actitud, de poca personalitat si voleu, em va ajudar a ser humil en els judicis culturals, i a educar-me el gust.

Amb els anys, m'adono que tinc el gust molt més treballat. No em va preocupar massa que no m'agradés un llibre que era considerat per mig món com una lectura recomable i sumament divertida. Fa anys que considero que tinc el paladar literari prou personalitzat per a fiar-me de les meues percepcions, encara que discrepen de l'opinió majoritària, fins i tot de la crítica especialitzada. És clar que he fet de la literatura part de la meua feina, i això ha fet que em puga fiar molt del meu gust.

En el cinema, però, i en la música, encara no em puc permetre la mateixa actitud. Sóc encara com aquell jove de vint anys que s'esforçava a educar-se el gust, i m'adono que encara em queda camí per recorrer, tot i haver avançat molt. Però tinc menys, diguem-ne, "vergonya intel•lectual", si se'n pot dir així. No em fa res proclamar que no m'ha agradat una pel•lícula teòricament excel•lent. Espero, tanmateix, no haver arribat a creure que ja no puc educar-me, que ja no puc aprendre. Espero seguir aprenent a entendre i valorar una obra artística, perquè aquesta voluntat de voler anar més enllà m'ha fet més sensible i més capaç de valorar belleses que abans no entenia.

 

Un quart d’onze de la nit. Aquesta bestiassa de mida mitjana –potser hauríem de dir tirant a petita- comença a córrer per la pista del petit aeroport d’A Coruña. Es tanquen definitivament tres dies intensos de conferències, xerrades, debats i tertúlies de passadís o al voltant d’una taula. Penses en les persones que has retrobat després de dos anys i que, probablement, us retrobareu d’aquí a un parell d’anys quan es faci la nova edició d’aquestes jornades, d’aquestes trobades de gent de tot l’Estat espanyol al voltant de la qüestió  de  com pot ser d’útil això de la tecnologia per facilitar aspectes importants de la vida quotidiana, de la feina o del lleure. Finestra Enllà la pluja segueix xopant un paisatge que aquí és molt d’asfalt però que de seguida té color de verd i gust d’herba i d’aigua.

Com una lletania, com un ritual sabut i poc escoltat, una hostessa ens explica i ens demostra com van les coses de seguretat per si cal –Déu no ho vulgui- haver de sortir per vés a saber on d’aquesta bestiassa o per poder seguir respirant si allà dalt aquesta petita bombolla d’humanitat deixa de ser un objecte estrany, una molèstia per la tranquil•litat dels cels, i es veu sotmesa a la necessitat de recórrer a l’oxigen emmagatzemat en algun racó d’aquesta complexa anatomia. Ben mirat, pensat i debatut, això dels viatges en avió és una cosa ben estranya, obertament antinatural, explícitament agressiva i espantosament veloç. D’A Coruña a Barcelona en poc més de noranta minuts. La comparació amb aquell llunyà viatge en tren esdevé tan desproporcionada que fa trontollar les pròpies bases de la comparativa, allò que la pot fer significativa. Però també és cert que en la rapidesa es perden elements Essentials del bagatge del viatge -he estat a punt de dir que es perden algunes maletes del viatge però m’ha semblat una mica massa de mal gust jugar amb la ruleta de l’atzar que no regala precisament alegries sinó sorpresa i malsdecap i, molt probablement, una bona emprenyada quan descobreixes, davant de la cinta transportadora, que la teva maleta no ha arribat. Però és indiscutible que aquesta petita gàbia tancada, compressionada, reduïda, ràpida i una mica asfixiant no guanya la més mínima comparació amb aquell creuar paisatges de tots colors, estacions desertes quan la nit és espessa, Prats verdíssims amb horris i vaques, ponts, túnels i els xiulets d’un tren que avança sense pressa. Penses en els versos de Gil de Biedma quan parla de l’encant especial –com un espai suspès en el temps, en la vida, en la pròpia biografia- dels viatges en tren de nit i de seguida te n’adones que ben aviat aquests viatges en tren de nit seran un paradís perdut perquè la xarxa imparable de l’AVE –aquest AVE que uneix Madrid amb tots els punts importants d’Espanya- està ofegant.

Si no tens la sort que la son et guanyi, aquests noranta minuts no seran un espai de temps relaxat. No et consideres una persona que viu inscrita en la fòbia a viatjar a la panxa de bestiasses voladores però els sobtats batecs i els canvis depressió que les teves orelles noten massa bé et fan viure els minuts a disgust. Busques més enllà del rum-rum del motor certs records d’aquella primera vegada que vas trepitjar aquesta ciutat. Les matemàtiques són exactes i l’abisme d’anys que s’obre entre aquesta tarda plujosa de desembre tot passejant er la Torre d’Hèrcules i aquella tarda plena de  sol d’un juliol que  ja s’endinsa  en  l’atzur boirós de la distància, et fa conscient que ja de tantes coses fa massa anys. I els paisatges han canviat: els teus i els d’aquesta ciutat. Recordes com la Torre d’Hèrcules , sempre imponent, intentava defensar el seu valor històric però no podia fer de far a una gent que vivia ben a prop seu en condicions de subsistència. Ara tot està ordenat,preparat pel lleure, pel passeig, pel joc. La ciutat és una realitat viva i canviant. Això ho saben perfectament tant Castelao com Cunqueiro que, ben asseguts en els seus respectius bancs de la plaça de l’Humor, segueixen atentament i amb ganes d’una desbordant imaginació l’anar i venir de tot plegat: des dels nens que segueixen jugant per aquesta plaça fins als governants de torn que han fet el que els ha semblat amb la ciutat i amb els diners dels ciutadans.

Aquesta tarda, mentre passejàveu per aquesta ciutat, coneguda fa força anys i descoberta de nou avui,   heu contemplat sense paraules la força brutal d’un mar que no perdona però que tampoc enganya, l’olor de les castanyes torrades, la quietud dels bars després d’una llarga nit de feina, la plaça Maria Pita plena de ninots de Nadal, el carrer on vivia el seguidor del Deportivo que va anar a buscar la mort al Manzanares, una pluja intermitent però que no fa desagradable la passejada, les empanades als aparadors i els anuncis de mariscades a preus raonables. Alguna cosa –no saps ben bé què- comença  a tenir el gust de la nostàlgia. Potser  és la necessària Rosalia que et diu alguna cosa a cau d’orella. Penses en el llibre de Manuel Rivas que fa poc vas comprar i que avui tens més ganes encara de començar a llegir. Com un retrobament, com un pont que uneixi els dos extrems de l’espai que separa aquests noranta minuts de vol. Com una càlida línia de llum que guia, com la Torre d’hèrcules anys enrera, la nostra vida pels camins de les emocions, entre els batecs de les ones massa ferotges quan la marea és alta i més plàcides quan és baixa.

Dos quarts i mig  de dotze. La bestiassa ja vol posar les seves potes de metall damunt la terra plena d’asfalt de l’aeroport de Barcelona. Planeja ja força a poc a poc, com una àguila esperant el moment. I, ara sí, suament, rellisca amb força pel pendent mentre els frens fan amb èxit la seva feina.