Ara just farà una setmana que vaig assebantar-me de dues coses: que el saber sí que ocupe lloc i que sóc un aldeà instruït baix l’olor de sofre i infern de la immersió lingüística; certament ja feia temps que ho pensava degut a la impossibilitat d’entendre res a través del televisor, abans encara teniem Canal 9… Ara, ni això.

I fins ací la broma, vostè em sabrà disculpar lector de La Veu perquè vostè, com jo, de ben segur que es degués sentir com a mínim indignat després d’escoltar les declaracions de la senyora Punset a les Corts ara fa uns dies. Potser, com jo, cregués que no era més que una eixida de to sense trellat que seria rectificada o, possiblement, criticada si la primera premissa no succeïa. Quina va ser la meua -segurament la nostra- sorpresa quan ací a casa nostra, en l’aldea de Benicarló (Aldea d’ací endavant), no sols s’ha defensat, sinó que també s’ha justificat.

...

+info La Veu en paper

Avui, divendres 3 de juliol, enceto una sèrie d’estiu dedicada a alguns dels meus poetes necessaris amb Joan Vinyoli. Just avui  fa  101 anys del naixement d’una de les veus poètiques essencials –i em sembla que massa poc conegudes i encara menys valorades- de la nostra literatura. Joan Vinyoli (1914-1984) neix agombolat com a poeta per la poesia dels dos grans mestres que el fonamenten  –Riba i Rilke- però, ben aviat, anirà dibuixant la seva pròpia veu que parla del temps, de la vida, de la solitud i de la companyia, de la quotidianitat,  sempre  sota  la llum de l’albada o del capvespre com a paisatge  que dóna una música especial a les seves paraules, a les seves imatges poètiques plenes de força.

Jaume Cabré, en el seu darrer llibre les incerteses –un conjunt d’assaigs sobre la literatura i la vida que pel novel•lista  tenen una funció de “purificació” després d’haver estat tants anys capbussat en un univers complexíssim i bellíssim que s’ha materialitzat en la seva novel•la Jo confesso- comenta que l’art de veritat és aquell que, com la religió, ens fa tocar i sentir l’inefable. No en va, en un dels assajos, comenta la seva fascinació per Vinyoli i com va valorar la possibilitat de fer servir un dels seus versos com a títol de la seva anterior novel•la, les veus del Pamano. Finalment, hi consta com a endreça d’una de les parts però forma part de l’univers de tota  la novel•la.  El vers diu, tot parlant de la imatge d’un cementiri alemany de matinada: “Noms ajaguts coberts de flors”. Clar, profund, suggerent.

Senzillament us presento dos poemes que a mi em tenen el cor i l’esperit i tot el que calgui ben robat. El primer també el podeu gaudir amb una exquisida versió cantada de la mà de la Meritxell Gené en el seu esplèndid, tendríssim, imprescindible darrer disc Branques. Si aquests versos us fan sentir alguna cosa especial, no ho dubteu pas: llanceu-vos allegir o a rellegir –la poesia és una eterna redescoberta- a Vinyoli.

 

ORFEU

Sempre de nit, confusament,

cremen els mots, neixen imatges;

maduren cels, aurores, platges,

tot es fa símbol transparent.

Dominaré somnis de vent,

pors de la nit, ones de febre,

amb aquest do: càntic vivent?

Dret en el cor de la tenebra,

sóc esperança, moviment,

Cap a la llum, veu que celebra.

 

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d’estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

-tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l’ocellassa

de la nit negra covant l’ou de la llum

del dia nou-,

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

-i mai potser no n’estaràs segur-

que has assolit el cercle convincent.

La Carla, exigent i puntual  amb el ritme de les coses que ha decidit, que ha programat, , compleix amb ganes amb la passejada del migdia. La calor matisada per un aire fresquet no és un obstacle ni un pretext per deixar de complir la seva cita diària amb els carrers i, és clar, amb el mar. La calor que ja parla de l’estiu l’anima a sortir i a sentir-se  plàcida i tranquil•la dins aquest intens mar de sol. Contempla la quietud del mar i la blavor precisa d’aquest cel claríssim i pensa que aquest és el paisatge perfecte per una ànima serena,el decorat més adient per expressar l’esperit apol•lini de  què parla   Nietzsche per definir la bellesa  com a equilibri, harmonia, llum, proporció, síntesi de contraris. Però com passa en totes les coses d’aquesta vida, l’esperit apol•lini té el seu contrari amb el qual s’ha de complementar i harmonitzar perquè així són les coses: l’esperit dionisíac entès com la força, el desig,la disbauxa, el vi, les passions que ens arrosseguen, la lluita, el dolor.

Potser aquest fil de tristesa  que, des de fa uns dies, ella sent córrer pel seu cos és un inici de camí que l’ha de portar per un laberint fins ara  desconegut on la vida li oferirà racons nous, paisatges per encetar, dies amb una claror diferent. Sí, no li agrada reconèixer-ho però és cert: com l’Elionor de Martí i Pol, fa dies que l’omple una estranya sensació de solitud i no sap d’on li vénen aquelles imprecises  ganes de plorar. més enllà o més endins de la línia sempre imprecisa –sempre revoltada- de l’horitzó hi busca la resposta, l’explicació, la gènesi. No hi ha un fet concret que justifiqui aquest fil de tristesa que descabdella a poc a poc, sense estridències, imperceptible a la mirada dels altres –segur que el Pau ni se n’ha adonat. Els fonaments de l’arquitectura de la tristesa són, com és habitual, diversos i que esdevenen forts gràcies a la suma de les seves forces. A manera de catàleg la Carla repassa els diversos fils. El pas inexorable dels anys que l’aboquen a la cinquantena, el fill ja gran que està fent un Erasmus a Milà i que ja va trencant els  lligams, la feina que sempre l’ha apassionada però que darrerament escasseja una mica i potser fins i tot l’avorreix, les rutines tan necessàries i tan definidores de la seva manera de serque potser ara l’ofeguen i, això sí, el sotrac de saber que l’Eva –feia dies, massa dies, que no es veien i es van retrobar en el sopar de “reflexió” de fa un parell de dissabtes, la nit abans de les eleccions- està molt preocupada per la recaiguda en un procés cancerós. En un moment de confessió, d’intimitat, quan estaven les dues soles, l’Eva li va dir que volia viure aquell estiu amb intensitat perquè alguna cosa dins seu li diu que serà l’últim que podrà viure amb certa plenitud.

La Clara s’atura un moment i connecta la música. De vegades li agrada passejar amb música. Els primers compassos calidíssims, lents,com aquest mar d’avui, la deturen. Meritxell Gené canta a Màrius Torres:

 

Dia clar

El cel és tan blau que tot just s’hi afigura

obscur, un ocell.

Fa un dia tan clar com en una pintura

de Breughel el Vell.

Si no estigués trist, res no fóra tan bell.

Senzillament esplèndid el poema i esplèndida la versió feta cançó de la Meritxell Gené. Canviem les terres lleidatanes  de secà del poeta per un paisatge marítim, canviem potser la pintura de Breughel   el Vell per un Sorolla de platja esplendorosa  i ja ho tenim. La clau de tot, de la bellesa i de la vida, ens la regala el poeta en el darrer vers. La bellesa, si realment ens commou, no és perquè ens la regali  l’experiència fascinadora d’un paisatge harmoniós, lluminós, ple d’equilibri i claredat, sinó que aquest paisatge és tan bonic perquè jo me’l miro, el veig, el sento així des de la meva experiència vital. I no és senzillament impressionant –potser per ser tan obvi- que la bellesa de veritat pren tota la seva força, la seva intensitat, la seva pròpia existència,en cadascú de nosaltres que, amb la nostra pròpia manera de mirar i de veure les coses li donem aquesta categoria, aquest valor?    Sí, és veritat, pensa la Carla que sí que és veritat el que diu Màrius Torres perquè  si avui no estigués trista, aquest paisatge no em resultaria tan bell, tan bonic, tan especial i irrepetible com ara em sembla, com ara el veig, com ara el visc.

Seguim amb la campanya però, tranquils, este serà el penúltim número de La Veu signat pel tan aclamat com criticat Elector. Sí, amics i amigues, un sap quan el temps de criticar ha passat, quan cal buscar un nou pseudònim, o una nova revista… Qui sap.

Després de veure publicat l’anterior article em va parèixer molt lleig no haver comentat res d’allò que de veritat fa campanya, allò que un veu i diu: tenen el meu vot. Sí, amigues i amics, parlem  del espots de campanya, de direcció impecable uns, dignes de canal de “teletienda” altres. A continuació, una xicoteta (però sempre rigorosa) sinopsi sobre els espots dels partits que han jugat amb el setè art a Benicarló.

• PSOE: Impecable, basat en “selfies”, mostra una mestra compromesa amb el poble, amb l’aparició estel•lar d’actors de nivell com José Luís Rodríguez Zapatero, sensacional, i Ximo (perruquí) Puig.  **** de 5

Gènere: Biogràfic

• PP: Vistes al mar, segurament perquè des de l’altre sentit es veien massa pedaços d’obra per acabar. Clímax emotiu amb veu en off del protagonista, el candidat talla carxofes mentre un anònim remena una paella… Mundo, potser? Emocionant, apel•la al vot del cor.  *** de 5

Gènere: Drama

...

ELS RESULTATS

Mireu estimats lectors-electors, si per una cosa s’ha destacat aquest aficionat a la crítica fàcil que signa com a Elector ha sigut per la completa imparcialitat a l’hora de valorar tots els prolegòmens i detalls de la frenètica campanya electoral cadufera, la més entretinguda dels últims anys.

Després de fartar-vos amb les rigoroses anàlisis de candidats, cartells i vídeos només queda per analitzar de forma més que seriosa, com sempre, els definitius resultats a les eleccions municipals d’este 2015. Anirem per partits:

•PSOE: 3380 vots, 7 regidors. Que guapa i que bé s'explica esta xica, una gran mestra, sense dubte. Tot i que va néixer a Vinaròs prompte va trobar l’amor en este meravellós poble que ara governarà (si tot acaba com pareix)

...

+info La Veu ben paper

 

La tarda de dissabte vessa d’estiu tot just un mes abans del màgic solstici amb gust de fogueres. La Carla mira amb ganes aquest mar que li diu, a cops d’onades, que s’hi llanci sense contemplacions ni preàmbuls. Però ella no es deixa arrossegar per la crida càlida i suggerent  de  l’aigua i segueix bevent pausadament aquesta deliciosa orxata. Ella és una dona de rituals, de calendaris ordenats, i des de fa molts anys, des que l’adolescència es va anar desdibuixant pels racons d’una vida marcada per les responsabilitats laborals, domèstiques i ben aviat maternals, fins la nit de Sant Joan no inicia la seva temporada de bany.

Fa tanta calor i encara falta un mes clavat perquè sigui Sant Joan.

El pau surt per uns instants de l’univers de fulls del diari i se la mira. Fa un glop llarg de la seva cervesa, mira un moment el bategar de les ones i li diu que sí, que encara falta un mes però que el temps passa molt de pressa, que sense adonar-nos-en ja hi serem i que, així, com aquestes onades que van i vénen, passarà l’estiu i els mesos i haurem de tornar a votar.

La Carla sap perfectament que el Pau viu amb una discreta il•lusió aquestes eleccions. Potser per primera vegada des de fa anys i panys hi haurà alguna sacsejada significativa i alguna cosa canviarà. A ella també li agradaria, és clar, que el paisatge polític es capgirés radicalment però no hi confia massa –o quasi gens. Demà, però, a les vuit del vespre, ella sap que el Pau viurà unes hores intenses enganxat a la televisió i als diaris digitals. Com si d’una final es tractés. Com el que passarà el proper 6 de juny quan el Barça jugarà la final de Berlín.

a quina hora vols que anem a votar demà?

I ell se la mira de nou, fa un altre glop de cervesa i li diu que quan ella vulgui. Potser abans de dinar, abans d’anar a casa la teva germana.

- I a quina hora heu quedat amb els teus amics, avui?

I ell li diu que cap a les deu perquè el Cristian avui plega tard.

Ara callen. La Carla torna a la seva orxata, al seu mar que l’espera amb interès perquè retrobi el seu anar i venir constant, la tarda lenta d’un dissabte de reflexió electoral. Per sort, pensa,  ja s’han acabat els espais de propaganda electoral. Per sort ja no sentirà cada dia una torrentada de promeses plenes de demagògia o de suposades bones intencions  i de crítiques ferotges plenes de foc. Demà, de moment, hi haurà tranquil•litat i al vespre tothom haurà guanyat i a veure què fan a partir de dilluns. I ella no acaba d’entendre que el Pau i els seus amics de tota la vida avui hagin decidit treure de l’armari del temps perdut  un costum antic –i quasi oblidat- de quedar per sopar el dia abans de les  eleccions i comentar la jugada. Ella també hi havia participat amb ganes ara fa una pila d’anys, quan tots ells creien que des de les institucions politiques es podien fer coses per millorar les condicions de vida de la ciutadania i per fer realitat alguns drets fonamentals que  aleshores –i encara avui- trontollaven. Potser, en el fons, la Carla enveja una mica l’espurna de renovada il•lusió del Pau. Potser a ella també li agradaria alimentar l’esperança que algunes coses canviaran si els qui arriben a les institucions porten aires nous. Però la seva intuïció i la seva reflexió fonamentada en l’experiència li diu que més enllà de la bona voluntat d’algunes persones que defensen coses noves, el desig de poder i les ganes de remenar les cireres portaran les noves esperances a una via morta.

El Pau ha rebut un what’s app –la maleïda campaneta ho evidencia. El llegeix i li diu:

Segur que no vols venir aquest vespre? El Rafa diu que la Mercè finalment s’hi apunta i que el Pep i la Clara estan esperant a veure si els pares de la Clara volen exercir d’avis i es queden amb la Mireia i el Francesc.

Com el batec de les onades que fan viva l’oda al mar de neruda, ara sí, sí, ara no, no, no i ara sí, la mirada de la Clara, mentre s’acaba l’orxata,  xapolleja entre l’escuma i els dubtes. Ben mirat, potser serà divertit i tot. I una mica de discussió sempre anima els sopars.

No ho sé. No em ve massa de gust passar-me tota la nit parlant de política. Però deixa-m’ho pensar.

Ell no diu res però somriu suaument perquè sap que això vol dir que sí.

- Ai, quina llàstima que encara falti un mes per Sant Joan. Amb aquesta caloreta que fa i aquesta aigua que em crida...

Ara que ja tornem a ser de ple en les campanyes electorals –aquesta mena de mercats cada vegada més lamentables on uns venedors afamats busquen esgarrapar vots per aquí i per allà- em sembla oportú fer alguna consideració -en realitat hauria de dir, per ser precisos, alguna reiteració, perquè no faig res més que repetir coses ja sabudes- sobre els perills –massa sovint realitats- que enverinen alguns casos –i no pas en tots-  l’exercici de la responsabilitat de governar –ja sigui en un municipi, una diputació o en un govern d’això que en diuen les autonomies.

No m’entretindré a parlar de la corrupció en la seva forma més desvergonyida –la de qui gaudeix comptant bitllets que han arribat a les seves mans dins un  sobre d’unes comissions- perquè m’agradaria comentar dues formes de corrupció aparentment més subtils: el que en podríem dir el “tot val” o “val perquè ho diuen els tècnics i ho diem nosaltres”. Ho comento amb un parell d’exemples.

Aquests dies assistim, en aquest degoteig inesgotable de casos que van sortint a la llum, els draps bruts del cas Innova de Reus. El regidor de la CUP d’aquest municipi va engegar –com van fer la gent del grup “Cafè amb llet” al Maresme- la denúncia molt ben  fonamentada dels malfuncionaments interessats de massa coses lligades amb el món de la sanitat pública. Fa uns dies, l’alcalde de Reus reconeixia que durant l’any 2012 hi va haver “errors” en el 85% dels contractes. Sembla ser, això sí, que s’han arreglat una bona part d’aquell desori –o almenys això és el que ens diu. Però, caram, és molt gros que es parli d’un 85% amb aquesta tranquil·litat. Aquest fet demostra que la pràctica irregular era una realitat quotidiana perquè amb la cosa pública “tot val” –i sobretot del que es tracta és d’aprofitar-se’n sense manies.

Un altre tipus de corrupció és el que es manifesta en gestions públiques mal fetes però que es tiren endavant perquè alguns tècnics amb molt de poder els interessa i perquè els polítics de torn ho avalen acríticament. Platejo un exemple barceloní. Fa alguns mesos ja vaig comentar que des de l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC) bamp denunciar l’aposta salvatge per les plataformes úniques –és a dir, pels passejos sense voreres i, per tant, vies públiques on no hi ha cap delimitació entre l’espai per a vianants  i l’espai per a vehicles. El cas dramàtic i paradigmàtic el trobem al Passeig de Gràcia de la capital catalana on hi podem trobar un magnífic carril per a cotxes i bicicletes ben situat damunt la vorera i sense cap marca tàctil ni cromàtica que permeti a les persones cegues o amb baixa visió la seva identificació. Doncs bé, malgrat les diverses denúncies públiques –via un petit vídeo que va córrer per les xarxes socials i amb una manifestació força exitosa al carrer-, malgrat la queixa explícita de la Síndica de Greuges de la ciutat i l’opinió de diverses entitats de persones amb discapacitat física que tampoc avalen el model perquè no és veritablement accessible per a tothom, la regidora de torn i l’alcalde de la ciutat defensen abrandadament que aquest és un model meravellós, envejat per tot el món –i part de l’univers- i que, potser sí, presenta algun “petit problema” però que ja s’està estudiant en una comissió de treball la seva solució. Així doncs, es constata que ni l’opinió de les entitats de persones amb discapacitat, ni la dels tècnics de l’ONCE, especialistes en orientació i mobilitat de les persones cegues, ni el criteri de la Síndica de Greuges serveixen perquè els màxims responsables polítics d’un ajuntament reconeguin que s’han equivocat, que han apostat per un model que costa molts diners a la ciutadania i que no respon al necessari i imprescindible criteri de la garantia de l’accessibilitat universal. Aquest representa un exemple molt clar de mal funcionament, d’una aposta irresponsable per un model no estudiat suficientment, per una inversió en un disseny que esdevé molt perillós per a una franja de la ciutadania. Per a mi, sens dubte, aquest és un exemple de corrupció en el sentit més profund de mala pràctica que ataca als fonaments bàsics d’una institució que es vol democràtica. El malbaratament de recursos perquè no es vol treballar amb rigor, la defensa apassionada d’un model urbanístic que expulsa dels carrers a una part de la població perquè no hi pot transitar amb seguretat i l’obediència cega d’uns teòrics responsables polítics als criteris d’uns suposats tècnics en urbanisme que es mouen per prejudicis esteticistes i de prestigi personal representen, sens dubte, un atac frontal a la gestió democràtica, eficient i responsable de les nostres administracions.

No sé si el panorama polític canviarà  substancialment en la lluita contra totes les formes de corrupció a partir del proper 24 de maig. Espero –perquè diuen que l’esperança és l’última cosa que es perd- que l’esquerda profundíssima entre una part molt important de la política professional i les necessitats de la gent i del propi sistema democràtic empenyin cap a un grau més alt de transparència, d’eficàcia, de treball sincer pel bé comú. Bé, sigui com sigui, com a mínim ja n’anirem parlant.

Durant aquesta ja exhaurida Setmana Santa he tingut la sort d’anar al cine a veure una d’aquelles pel•lícules que no et deixa indiferent i que, a mesura que passen les hores i els dies, van agafant una força especial. Com un llevat que, a mida que reposa, va creixent. La cinta del director Abel Ferrera –diuen que un director d’aquells polèmics, que no deixa indiferent- ha fet sobre els darrers dies de la vida de Pasolini n’és un bon exemple. D’una manera serena, concreta, sense concessions a la filigrana o a allò superflu, els noranta minuts de ritme lent però precís són perfectament suficients per a pintar-nos el fresc de les últimes hores i de la manera d’entendre la vida d’un dels artistes de referència de la segona meitat del segle XX. D’una manera aparentment senzilla s’articulen en un relat perfectament coherent els moments essencials  estrictament biogràfics –el retorn a la casa de la mare després de dies de viatge, els espaguetis esperats d’un amic cuiner, el brutal desenllaç de la seva vida-, els retalls de l’entrevista que li va fer el periodista  F. Colobmo just la tarda abans de morir, les referències a les seves pel•lícules, el paisatge de la ciutat que tant li va servir per pintar una realitat necessàriament polièdrica, l’inici i el final del que havia de ser la seva nova pel•lícula i unes músiques senzillament excel•lents.

La mort violenta, dramàtica, oberta a interpretacions diverses, representa un punt i final prematur i absurd de  la vida d’un artista massa crític, massa personal, que incomodava massa a massa gent. Pasolini entén perfectament que a la vida tot és política, tot està enteranyinat de percepcions i interessos de poder –no només econòmic- i aquest convenciment  l’arrossega a una visió profundament crítica de la societat, una societat que teòricament ha superat el feixisme però que no se n’adona que en moltes de les seves estructures s’hi està arrelant el germen del totalitarisme en forma de pensament únic, de consumisme desaforat, d’interès individual, de discriminació del diferent. Davant d’aquesta situació –que no interessa desemmascarar a tots aquells   que toquen poder des de diverses perspectives, ja sigui l’Església o l’Estat en mans de la democràcia-cristiana o d’un Partit Comunista que ja comença a perfilar el que serà el famós pacte històric- l’intel•lectual ha de posar al servei de la societat les seves idees crítiques a la manera d’un martell que destrueixi tot el que es va definint com a homogeneïtzador, alienador, opressor. I en aquest escenari de revolta l’art hi juga un paper molt essencial, ja sigui a la manera de Brecht –el teatre com a eina de conscienciació social- o ja sigui a la manera de la recerca de la individualitat, d’allò particular, de la manera pròpia de viure. No en va, Pasolini, va escriure bona part de la seva obra poètica en friülès –una llengua de Bolonya, una d’aquelles que els italians acostumen a denominar dialectes- i va viure la seva homosexualitat amb obertura. En definitiva, Pasolini s’inscriu als anys setanta en aquell corrent de pensament de l’esquerra que vol trencar amb els totalitarismes de qualsevol tipus i vol defugir de les preteses solucions utòpiques que acaben legitimant noves formes de poder. L’Escola de Frankfurt, Foucault i, més a l’horitzó, Nietzsche, ressonen en les seves paraules.

La força de la pel•lícula, per a mi, es fa evident en diverses direccions. D’entrada, em desperta un interès per l’artista i per aprofundir en el seu coneixement. En segon lloc, em fa pensar en una època, en una manera d’entendre la vida i la política que em resulta molt familiar, suggerent, propera i necessària per entendre’ns una mica més i millor. En tercer lloc,necessito descobrir i retrobar les cançons que configuren la banda sonora –hi ha tresors, meravelles, que desconeixia, més enllà de la necessària referència a Bach. I, en fi, Pasolini m’ha fet retrobar aquelles sessions imprescindibles a la petita sala d’art i assaig on vam passar bones tardes de diumenge de la ja llunyana adolescència. Era un cine on feien sessions per a les escoles i allà, en sessions escolars o fora d’horari, ja pel nostre compte, ens vam deixar enlluernar per grans obres. De Pasolini recordo haver vist en aquest cinema de Terrassa el Decameró, els Contes de Canterbury i la duríssima Saló o els 120 dies de Sodoma, la seva darrera pel•lícula. El sexe, la religió, la fantasia, l’humor, la brutalitat, el feixisme, la violència sense límits, la innocència, els paradisos perduts, la necessitat de la llibertat i la força de la vida esclataven en aquelles cintes que, com ara m’ha passat amb la pel•lícula que parla d’ell, no et deixaven indiferent.

Gràcies per aquesta pel•lícula. Quin homenatge més esplèndid es pot retre a un artista que parlar d’ell en una pel•lícula que ens commogui, que ens faci pensar, que ens desperti les ganes de saber-ne més i de conèixer-lo millor? L’art és un instrument de revolta, una eina que no ens ha de deixar caure en l’endormiscament ideològic i que ens empeny cap a una manera de sentir, de viure i de veure el món inevitablement i meravellosament personal.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 979