Les coses, no per sabudes o previsibles, deixen de sorprendre’ns. El calendari ha portat, després d’un 9 d’Octubre ben diferent i ple d’aires nous, un 12 d’octubre tan ranci com sempre i –si això és possible- més espanyol que mai. Aquest dia té sempre dues cares de la mateixa moneda: la desfilada militar institucional i les manifestacions de l’espanyolisme més pur i dur als carrers de certes ciutats.

Sé que Espanya no és, ni molt menys, l’únic estat del món que celebra el seu dia patriòtic amb una marxa de tancs, metralladores, avions de matar  i uniformes de tota mena ben engalonats. Certament, hi ha molts estats amb aires  o deliris de grandesa  de regust colonial o  totalitari que treuen amb tota mena de luxe i emoció els homes i els estris que tenen com a missió matar suposats enemics. L’estat francès, Corea del Nord, la Xina i força països llatinoamericans en són bons exemples. I l’estat espanyol s’hi apunta amb entusiasme i amb la cabra legionària com a màxima representació de l’orgull patri. Potser perquè la meva convicció obertament antimilitarista em situa molt lluny de tots els valors ètics i polítics –i fins i tot també podríem dir que estètics- d’aquesta exhibició de nacionalisme, de força, de “pebrots”, que aquests tipus d’acte em generen un rebuig molt frontal. I si hi afegim que en aquest cas el discurs militarista s’entrellaça ben estretament amb un plantejament netament nacionalista espanyol –l’exèrcit com a últim garant de la indissoluble unitat d’Espanya-,  el meu rebuig és –si és possible- encara més profund. Es pot parlar realment de pau, de concòrdia, de llibertats, de democràcia quan allò que es venera i s’exalta és la intel•ligència posada al servei de la mort i de la disciplina entesa com a jerarquia autoritària? Jo, amb franquesa, no ho entenc.

La segona expressió de l’espanyolisme el trobem als carrers en forma de manifestacions o concentracions. A Barcelona, per exemple, són pocs, molts pocs, els qui surten fent brandar banderes espanyoles –i unes quantes amb elements d’això que en diuen preconstitucionals. Evidentment és bo que tothom es manifesti perquè això vol dir que el carrer és important a l’hora de definir i defensar idees polítiques. I també és bo perquè ens permet establir comparacions en coses com el nombre d’assistents a les convocatòries, la manera d’organitzar la posada en escena i, especialment, el to i el contingut dels discursos. En aquest darrer sentit, em sorprèn –bé, en realitat no és veritat que em sorprengui- malauradament- sentir declaracions de capitostos de la Falange, per exemple, fent apologia del terrorisme –quan afirmen que faran servir, com han fet servir en altres ocasions, les armes per defensar Espanya- o quan inciten a la violència –tot demanant que es donin hòsties a la rata (és a dir, al fotoperiodista Jordi Borràs que està especialitzat en el món dels ultres i que constantment l’amenacen). Suposo que el Ministre de l’Interior del govern  espanyol encara està massa commogut i emocionat per l’excitant espectacle militar que va veure pels carrers de Madrid que no li ha permès començar a activar les denúncies d’aquests individus. O potser és que no els vol denunciar perquè pensen una cosa molt i molt similar a la seva?

Les eleccions formalment autonòmiques però realment plebiscitàries del passat 27 de setembre obren un horitzó ple d’emoció no només per a Catalunya sinó, d’una manera o altra, per tot el conjunt dels Països Catalans. Podem fer totes les consideracions, anàlisis, conjectures i valoracions diverses però hi ha una cosa certa i indubtable: quasi dos milions de vots han determinat una contundent majoria absoluta de parlamentaris i parlamentàries independentistes. Mai, fins ara, la certesa de la força dels qui volem superar marcs legals i polítics que considerem opressius no havíem tingut una veu tan clara al Parlament. Evidentment, des de fa anys, els carrers han demostrat que la convicció política que la independència és el camí just i necessari és una convicció amb un suport massiu i impressionant, però mai fins aquest 27S aquesta convicció política havia ocupat de manera obertament majoritària els escons de l’hemicicle del Parc de la Ciutadella. Des d’aquest 27S s’obre, sens dubte, un horitzó emocionant que ens apropa a l’objectiu de la llibertat.

Evidentment el camí no serà fàcil. Cal que les dues forces independentistes que sumen la majoria  tinguin la responsabilitat de prendre les decisions oportunes perquè el camí avanci d’una manera segura cap a l’objectiu. Evidentment, des de l’Estat espanyol intentaran fer –seguiran fent-  mans i mànigues perquè aquest camí es trenqui. La lluita  per guanyar un dret fonamental mai és fàcil ni senzilla. Però ara, més que mai, la força del carrer –expressat en la Via Catalana en totes les seves versions i en el gran acte de desobediència que va ser el 9N-  i la força dels 72 parlamentaris i parlamentàries  han de crear un una sinèrgia que ens doni encara més força per anar fent el camí.

La campanya electoral ha estat l’escenari precís en què les forces unionistes han desplegat la seva passió per Espanya i han demostrat que els arguments de la por –el “corralito”, el “no cobrareu les pensions”, el “us quedareu fora d’Europa”, etc- no han fet forat. Potser han mobilitzat una part de l’electorat unionista però no sembla que massa. El que sí que han demostrat, des del govern espanyol, és que el seu immobilisme els ha portat a un estat de nervis que els ha fet fer el ridícul més lamentable quan han manipulat discursos de portaveus europeus o quan han atiat als bisbes a resar per la unitat sagrada de la pàtria. Però no només ha estat el Partit Popular –tant des del govern com del seu candidat ultradretà i obertament xenòfob  a Catalunya- que han demostrat un argumentari tronat, perillós i molt lluny de la més mínima comprensió –potser és una incomprensió volguda?- de la realitat catalana sinó que tant El PSOE, els Ciudadanos i els Podemos han atiat valors patris a tort i a dret.

Sigui com sigui, és molt curiós constatar ara, amb tot l’escrutini fet, com les valoracions que es fan especialment des de l’òptica madrilenya són realment curioses. Tant els màxims responsables del PP com del PSOE havien negat de totes les maneres possibles que el 27S fossin unes eleccions plebiscitàries. Però vés per on, ara que els independentistes no hem superat el 50% dels vots, tots corren a dir que els independentistes –malgrat que hem guanyat de llarg en vots i escons- hem perdut les eleccions. En què quedem, defensors de la gran Espanya unida? Eren plebiscitàries o no ho eren? I, també, segueixen obstinadament creient i afirmant que tot el procés català és cosa d’una sola persona, d’una mà que ho mou tot, i que es diu Artur Mas.

Sí, com diu l’antonio Baños de la CUP, el que passa és que això d’Espanya –amb totes les seves històries, els seus predicadors i les seves obsessions- fa mandra, molta mandra. I les coses que fan mandra és millor tenir-les lluny si realment volem treballar perquè aquest país –aquests Països nostres- puguin ser lliures per poder decidir el propi destí. Sense mandra i amb totes les contradiccions i dificultats que això comporta. Però el que passa és que tenim ganes  -i som molts i molts els que ho volem- de poder decidir i, pe què no, d’equivocar-nos. Però ho volem fer sense mandra ni sense haver de donar explicacions a qui no ens vol entendre i a qui no ens respecta.

Aquest 27 de setembre ha estat un pas més , un moment decisiu més, d’aquest camí que ens ha de portar a fer realitat el “bon vent i barca nova” que deia l’Ovidi. I ho volem així, senzillament, perquè sí, perquè ho volem.

Deuria ser un divendres d’hivern a la vesprada. Un xiquet benicarlando jugava, solitari, a la pista del casal, quan va xutar la pilota massa fort. L'esfèric va colpejar contra el primer graó d'unes escales interminables... com un divendres d’hivern a la vesprada. El menut va córrer fins allí, llavors tot era urgent, com si algú li esperara per a reprendre el seu fantàstic partit. Quan estava prop de caçar la presa rodona, les mans obertes, va sentir veus a l'altre costat d'una porta. Amb curiositat, va recolzar l'orella contra la xapa. Ara ja no era un davanter del Barça: ara era un espia, James Bond, que no és poc.

Què deien les veus, però?: -"Aquesta vegada els ha picat, crec que hem incomodat a algú"; -"Haurien de ser menys hipòcrites, tanta defensa de la llengua... però ajudes, cap ni una."; -"Som com el Tómbola, que ningú admet seguir-nos però després..."; -"Crec que més aviat som com els documentals de la 2"... Els adults i les seues converses redundants, va pensar l'espia, avorrit. Però de sobte, algú va dir alguna cosa molt greu i tots van callar. Es va fer un silenci curt, però contundent. Van discutir una estona sobre els diners i de quantes revistes es venien en el quiosc, (s'enten que aquesta colla publicava una revista)...

...

+info La Veu en paper

Em resulta una mica estrany escriure aquestes línees, recordo que algú va dir de mi “Xavi és una persona de poques paraules però de molts dibuixos", vos asseguro que va encertar-ho quasi al cent per cent. De totes maneres vos intentaré fer cinc cèntims del que significa per a mi col•laborar amb aquesta revista, amb paraules i no dibuixos. Però abans una mica d'història…

Tenia només 18 anys quan aquests senyors de La Veu em van incorporar a la seua plantilla de col•laboradors. Jo aleshores havia publicat uns còmics molt pretensiosos i apocalíptics en una revista que teníem al insti i els meus professors de valencià, Joan Gregori i Paco del Castillo, em van preguntar si volia col•laborar en una revista local, “Podries dibuixar un còmic setmanal, mitja fulleta només”. Bé, semblava fàcil, i els dibuixants de còmic per alguna cosa comencen. Així que em vaig engrescar i vaig començar.

Tenia un personatge una mica irreverent i malcriat que havia creat per a una d’eixes històries apocalíptiques (en aquell moment la meua influencia més gran era el dibuixant britànic Simon Bisley) i vaig creure convenient usar-lo com a protagonista dels còmics de La Veu. Algú el va batejar amb el nom de Xavi, com el seu creador, però jo sempre he preferit no ficar-li nom. Pot ser amb la idea de que el lector s’identifiqués més amb ell, ja que moltes vegades només sembla un espectador de les coses que passen al poble, amb molta veu crítica però amb poc poder per a canviar res.

Recordo que portava els meus primers còmics, dibuixats amb rotring i retolador permanent, al local de La Veu al casal i que Cristina Garcia o Àlex Gozalbo l’arreplegaven. O directament l'hi donava a l’amo, Xavier Rodriguez, que tan bon punt veia que el temps se’ns tirava a sobre ja tenia el telèfon preparat, “Xavi, aquesta setmana tenim còmic, no?".

Van anar passant els anys i de la tinta xina vam passar a l'ordinador, a retolar les bafarades dels personatges amb lletra "comic sans", i a aplicar efectes amb el photoshop. De totes maneres, encara que l'ordinador m'ho anava ficant més fàcil la vida s'obstinava ficar-m'ho més difícil i després d’uns primers anys amb la meua aportació setmanal, les circumstàncies de la vida i del treball em van portar a fer la col•laboració quinzenal.

Per a mi fer el còmic, cada setmana o quinzenalment, sempre ha intentat ser un exercici de creativitat i d'alliberament. D'alguna manera ha servit per manternir-me connectat a coses que realment haurien d'importar més i separar-me per una estona dels maldecaps i rutina del dia a dia. I si he conseguit arrencar una rialla, o almenys un somriure, a algú estic doblement satisfet. I si ha algú s'ha sentit ofés per algun còmic meu que s'ho faça mirar, que només són quatre ratlles en un paper, home!

El llibre "20 anys de La Veu de Benicarló, 100 còmics de Xavi Burriel"

Arribats a este punt vos anunciem la pròxima edició del llibre "20 anys de La Veu de Benicarló,  100 còmics de Xavi Burriel". On fem un recull dels 100 millors còmics de La Veu de Benicarló acompanyats de 100 portades de la revista que van inspirar cada historieta en concret. El llibre serà totalment autoeditat pels col•laboradors de La Veu i es finançarà mitjançant la plataforma web www.verkami.com. Verkami és una plataforma de micromecenatge en la qual gent anònima aporta uns diners per finançar projectes creatius de qualsevol tipus, ja siguen llibres, còmics, música, etc.

Està previst el llançament del verkami la primera setmana d'octubre, data a partir de la qual qualsevol persona interessada podrà col•laborar com a mecenes del llibre aportant unes quantitats establertes. Per fer-ho només hauran d'entrar a la página web i realitzar el pagament amb tarjeta bancària. En total són 4 quantitats diferents, i a mesura que s'incrementa l'aportació, el mecenes tindrà una recompensa major. Les recompenses seran les següents:

 

Aportant 20 € Rebreu el llibre en paper a casa. Agraïments en les xarxes socials i en la revista de La Veu. Aportant 35 € (fins a un màxim de 15 aportacions) Rebreu el llibre, amb dedicatòria de l'autor i una petita il•lustració a la primera plana... Aportant 50 € (fins a un màxim de 10 aportacions) Llibre en paper, signat per l’autor + una reproducció signada d’una il•lustració de l’autor a triar. Aportant 80 € (fins a un màxim de 5 aportacions) Llibre en paper + una il•lustració o caricatura del mecenes feta per Xavi Burriel completament original.

 

El llibre es publicarà a principis de Desembre i s'enviarà als mecenes juntament amb la resta de les recompenses. Esperem la vostra ajuda per fer realitat la publicació del llibre!!

Moltes gràcies!

 

És divendres. A escassos mil•límetres de la meua retina, un píxel parpelleja passant del color blanc, al negre, al verd poma descolorit i un altre cop al blanc en un cicle infinit. S'acaba de descarregar l'últim número de La Veu. Li comunico al Mòdul d'Intel•ligència Artificial que em dono per assabentat i que pot apagar l'indicador. Em dona l'opció de crear un recordatori per a més endavant. Li dic que no. No sóc un xiqüelo. Tinc prou edat com per reconèixer un acudit en la sèrie Hiroshima 45, Txernòbil 86, Windows 95. No em cal l'ajuda del mòdul per executar una rutina (un ritual, si vols) que porto fent des de ben jove i que s'ha quedat profundament enregistrada en ves a saber quina circumvolució del meu cervell animal.

Acabo la jornada laboral, una activitat alimentosa que sovint em dona disgustos i, de tard en tard, alguna satisfacció. Me'n vaig cap a casa. L'edifici, en detectar la meua presència, dilata la porta d'entrada. Comprovo la bústia. Un acte reflex inútil: fa anys que el correu postal només el fa servir l'Administració de Justícia. M'enfilo cap a l'ascensor. Intento controlar-me. No puc. Dono l'ordre al Sistema Personal de Missatgeria i, abans d'entrar a casa, ja estic fullejant La Veu al visor de les ulleres. Dispositiu de Realitat Augmentada, l'anomena l'omnipresent indústria de l'infoware. Romanços. Són unes ulleres amb projector d'imatges incorporat.

...

+info La Veu en paper

Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990)  és una de les veus poètiques essencials de la literatura espanyola de la segona meitat del s. XX. Amic de Gabriel Ferrater, companys de viatge pels camins tortuosos i bellíssims de la poesia,Gil de Biedma també fa del temps -de l’inexorable pas del temps- l’esquelet vertebrador d’una poesia que es vol arrelada en l’experiència, en l’experiència estrictament personal o en la vivència  col•lectiva en un temps que, per dir-ho suau, era terriblement gris. I també com el seu amic i company de viatge, l’obra poètica de Gil de Biedma –l’editada en vida amb els afegits pòstums- s’aplega en un volum força prim però que ens regala versos d’una intensitat sorprenent, commovedora, a voltes amarga però sempre plena de vida. El títol del recull ja és tota una declaració: Las personas del verbo. Des del jo, des del tu –amor, amic, pares, desconegut- o des del nosaltres –aquest nosaltres que teixim amistat- la poesia busca amb les paraules –amb el verb que ens defineix com  a espècie que tenim la capacitat i la necessitat de pensar i de parlar- retenir, assaborir, resseguir suament aquellsinstants passats –o presents però que  de seguida seran engolits pel temps- i que ens defineixen, que expliquen allò que som ara en tota la seva complexitat i diversitat. Les idees de l’existencialisme bateguen en el fons i en la forma  dels  versos d’un home que viu amb força -tristesa, decepció, ràbia potser però també amb l’alegria de poder-ho viure- la pròpia decadència, l’inexorable allunyament d’una joventut més o menys mítica però en realitat poc idealitzada.

El temps, doncs, és qui sentencia allò que som. El record, és clar, pren en aquest context poètic una força especial: el record dels espais de la infantesa  i de la distància que pots portem en el nostre viure quotidià, el record de postal d’una nit d’amor a París, el record reconstruït d’haver passejat ja per Montjuïc dins la panxa de la mare aquella primavera del 1929, el record d’haver estat –com a jove d’una generació que havia de sortir de les cendres- una gran esperança que probablement no van saber fer realitat. Uns records –una sentència del temps- que es fan més amargs o tendres quan s’apropen a l’aquí i l’ara. Potser seria bo que cadascú de nosaltres, ara i  aquí, fes com Gil de Biedma en el seu poema  En el nombre de hoy  una sincera declaració d’allò que som, d’allò que és per a nosaltres important.

Com sempre, triar algun poema a manera de petita degustació és difícil. Però he decidit reproduir aquí un sol poema perquè és una mica llarg però és senzillament impressionant. Algú pot explicar millor què és l’amistat?

 

Amistad a lo largo

Pasan lentos los días

y muchas veces estuvimos solos.

Pero luego hay momentos felices

para dejarse ser en amistad.

Mirad:

somos nosotros.

 

Un destino condujo diestramente

las horas, y brotó la compañía.

Llegaban las noches. Al amor de ellas

nosotros encendíamos palabras,

las palabras que luego abandonamos

para subir a más

empezamos a ser los compañeros

que se conocen

por encima de la voz o de la seña.

 

Ahora sí. Pueden alzarse

las gentiles palabras

--esas que ya no dicen cosas--,

flotar ligeramente sobre el aire;

porque estamos nosotros enzarzados

en mundo, sarmentosos

de historia acumulada,

y está la compañía que formamos plena,

frondosa de presencias.

Detrás de cada uno

vela su casa, el campo, la distancia.

 

Pero callad.

Quiero deciros algo.

Sólo quiero deciros que estamos todos juntos.

A veces, al hablar, alguno olvida

su brazo sobre el mío,

y yo aunque esté callado doy las gracias,

porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.

Quiero deciros cómo todos trajimos

nuestras vidas aquí, para contarlas.

Largamente, los unos a los otros

en el rincón hablamos, tantos meses!

que no sabemos bien, y en el recuerdo

el júbilo es igual a la tristeza.

Para nosotros el dolor es tierno.

 

Ay el tiempo! Ya todo se comprende.

Gabriel Ferrater (Reus, 1922-Sant Cugat del Vallès, 1972) és, sens dubte,  una de les veus poètiques essencials de la poesia catalana de la segona meitat del s. XX,. Els seus tres  breus, condensats,  esplèndids,imprescindibles i punyents reculls de poemes que va anar publicant durant els anys 60 s’apleguen en el volum les dones i els dies, un títol que ja és per ell mateix una clara i precisa declaració poètica. La poesia de Ferrater, com tota la poesia que té el do de crear una veu personal,busca en el pou de la pròpia experiència quotidiana o en el record d’allò viscut  els fets, les emocions,  les sensacions, les imatges o les paraules que alimenten l’estructura sorprenent  i bellíssima d’un poema, és a dir, d’una obra d’art que ho és precisament perquè sap commoure a la persona que s’hi apropa –ja sigui per primera vegada o, encara millor, quan el retroba en relectures. En aquest sentit, les dones i els dies –el desig, l’amor, el pas del  temps- esdevenen els dos vectors fonamentals que articulen tota l’arquitectura d’una poesia que ens fa sentir els batecs de la vida en el tacte potser imprecís d’uns dits desitjats quan se’ns allunen escales endins d’un metro que fa tremolar les entranyes de la ciutat, en el record d’allò que ens fuig adolescència enllà  i que parla de nosaltres, en els dies de la guerra i en la descoberta de Baudelaire, en els cabells d’aquesta dona que ara voldries resseguir suaument però que només serà potser un vers que podràs escriure, en la llum que entra per les escletxes de la persiana i que fa que la dona estimada tingui encara la pell mig del sol i mig de la lluna, en la ferotge joventut duna Helena que torna de Cadaqués a Barcelona per fer els seus exàmens, en la certesa que la poesia –per exemple la de Josep Carner- pren una vida i una força diferent quan la llegim per una dona o per una altra.

Els dies, el temps, són efectivament un tema essencial de la poesia de Ferrater: la importància del moment –d’això que estem vivint ara, per lleu i imprecís  que sigui, com el tacte suau d’uns dits que es perden,  és experiència potent de vida- i el record clar d’allò que hem viscut –ja sigui en l’adolescència o fa uns instants- fixa les tessel•les  que configuren el mosaic d’allò que som. Però el temps, el pas inexorable del temps, fa créixer al lector la comprensió i l’emoció que ens regala la poesia de Ferrater. Tinc la sensació que aquesta poesia demana al lector una complicitat de certes experiències que només el pas dels anys ens aporta. Per dir-ho d’una manera una mica agosarada, la profunditat d’una poesia condensada en uns poemes força breus esdevenen veritables tresors quan els llegim des d’una certa maduresa existencial. El valor de l’instant –viscut recentment o llunyà en el temps- ens arrossega des de l’anècdota –el fet, el moment, el paisatge- cap a una dimensió més profunda de sensacions que van dibuixant una manera d’entendre i de donar sentit a la vida. Allò aparentment petit,insignificant, quotidià, gens esclatant, ens empeny cap a un univers que batega amb força, cap a unes ganes de viure el desig o el record amb intensitat. En definitiva, com diu en un dels seus poemes, la joventut no ha entès –i per això sovint és massa orgullosa- que el pas del temps ens aboca en reconèixer-nos en l’acceptació i no en la tria –de les circumstàncies, dels amors, de les tendreses.

Aquí us presento una petita mostra d’aquesta poesia. La resta, ja ho hem dit, la trobareu a Les dones i els dies.

 

DITS

Lleugera, s’iniciava

la pluja d’una nit,.

Lleugers, es confiaven

els teus dits entre els meus dits.

Un instant menut d’adéu.

Oh, només per dos dies.

Em somreies a través

del llagrimeig que plovia

damunt  el teu abric de cuir.

Tremolor dels bruscos túnels

per on te’m perds: cor confús,

aquesta nit faig engrunes

amb la traça de record

que tinc als dits. Buits dos dies,

van prémer l’ombra del toc

dels teus dits, quan te’m perdies.

 

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te.

Quan els cucs

faran un sopar fred amb el meu cos

trobaran un regust de tu. I ets tu

que indecentment t’has estimat per mi

fins al revolt: saciada de tu,

ara t’exites, te me’n vas darrera

d’un altre cos, i em refuses la pau.

No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.

 

 

Si puc

Alguna cosa ha entrat

Dins algun vers que sé

Que podré escriure, i no

Sé quan, ni com, ni què

S’avindrà a dir. Si puc

Te’l duré cap a tu.

Que digui els teus cabells

O l’escata de sol

Que et vibra en aquesta ungla.

Però potser no sempre

Tindré del tot present

El que ara veig en tu.

He sentit el so fosc

d’una cosa que em cau

dins algun pou. quan surti,

he de saber conèixer

que ve d’aquest moment?