Fastigoses criatures,

A mi també m’agradava (observe’s el temps verbal) l’havanera aquella tan apegalosa i nyonya de Marina Rossell de la gavina voladora que voltejava sobre la mar. Que bonic, que idíl·lic, quina imatge més preciosa per contemplar des de la distància sense sentir els vostres estridents sorolls. Des de fa unes setmanes, gavines voladores, algunes de vosaltres heu deixat de voltejar sobre la mar i feu la vida, entre altres llocs que no us corresponen, per damunt del terrat de casa meua. Com sou de desagradables, quin escàndol, greenc, greeenc, grrrrennnnnc; tant s’hi val l’hora, poden ser les tres de la tarde o les quatre de la matinada. Dos, tres, quatre alhora: greenc, greeenc, grrrrennnnnc. Sou unes descarades, no us fa temor ningú. Al contrari, en feu vosaltres a qui té la gosadia d’envair el vostre espai vital (tot lo poble qualsevol dia). Alego acabaré per pujar al terrat armat amb una escopeta com la Carbonell dels Plats Bruts i faré una massacre gavinal: pum, grrrrenc, bhgggg, una; pum, grrrrenc, bhgggg, dues; i així tota la vida perquè veig que no us heu d’acabar mai.

A més de no deixar-me dormir, ni descansar en general, sou unes truges. Cada vegada que amolleu una d’aquelles defecacions blanquinoses, ho empastifeu tot. Si li amolleu la xurrutada sobre el capot d’un cotxe, l’amo ja pot anar corrents a rentar-lo perquè és agressiva fins i tot la vostra femta i si no corre se li pot fer malbé la pintura. Les pasterades sobre els llençols estesos són d’una altra categoria, s’ha de reconéixer; és un xof magnífic que empastifa tota la roba de punta a punta i que si t’encantes no se’n va ni amb el més potent dels sílitbancs. Perdoneu, però és que sou una merda fins i tot per a cagar (no ho he pogut evitar!).

Un fill d’un conegut m’explicava l’altre dia que també feu molta vida pels patis dels col·legis i instituts del poble. Quan s’acaben els esbarjos us llenceu com a boges sobre les restes de bollicados, xusquets de pernil dolç i formatge o qualsevol cosa que els vostres estómacs de ferro puguen pair. Es comprén que sempre es queda algun xiquet endarrerit que té comboi d’esglaiar-vos i vore-vos volar; temor fan que no us hi descareu i tinguem un disgust. Que s’encanten les criatures, que s’encanten, perquè amb la fam que passeu no m’estranyaria gens que una de vosaltres decidira fotre’ls allò que abans se’n deia lo pa del saquet directament de les mans.

Ara mateix, mentre us estic escrivint (les quatre de la tarde) els vostres grrrrennnnncs no em deixen concentrar-me. Estic per sortir al balcó i començar a llençar-vos coses i matar-vos a totes, i sentir com feu grrrrenc, bhgggg d’una en una i no em faríeu gens de llàstima. (És greu doctor?) O vosaltres o jo. O pitjor encara, o vosaltres o nosaltres. No, no, veig clar que ací s’ha de prendre un camí dràstic. En sobreu, en sobreu massa. Segur que pel món deu haver especialistes per reduir la vostra capacitat reproductiva i, és més, confio que hi haja alguna empresa dedicada a l’extermini de la vostra raça a les zones urbanes i que l’Ajuntament veja que esteu allunyant el turisme del poble i fent-ne bojos els residents.

A més, com si fóreu unes rates arreu, teniu la capacitat de transmetre malalties als humans (zoonosi crec que es diu) i ens podeu encomanar virus i merdes diverses. (Si algú llig açò, que comprenga que les males paraules es deuen als nervis que em produeixen els grrrrennnnncs, ho sento).

Si quan la gavina va per l’horta has de fer foc i tancar la porta, ens passarem un estiu que pollarem tots.

Moriu-vos d’una vegada!

LA VEU DE BENICARLÓ | NÚM. 1289 | 25 DE JUNY DE 2021