La tarda d’agost esdevé, de seguida, vespre d’hivern. A l’hemisferi sud hi ha coses que funcionen exactament a l’inrevés de les nostres. El passeig pels carrers del microcentre de Buenos Aires  ha continuat en un trajecte en metro d’hora punta: ple a vessar, amb portes que s’obren una mica abans d’arribar a la parada. Després un cafè a la cantonada del teatre: carrer Corrientes i Boulogne sur mer.Arriba l’hora de l’espectacle. Avui és dilluns i no hi ha obra de repertori. El teatre IFT, com molts altres teatres de Buenos Aires i d’altres ciutats argentines,  cedeix el seu espai durant unes setmanes perquè cada dilluns  s’hi pugui dur a terme una de les iniciatives artístiques  plenes  a vessar de compromís polític i social. Parlem de les temporades regulars del “Teatro x laidentidad”, una experiència de teatre de compromís i de reflexió, estretament vinculat a las Abuelas de la Plaza de Mayo, que des de l’any 2000 cada hivern –els seus mesos de juliol i agost- posen a l’escena, tot de manera voluntària, textos i experiències, reflexions i testimonis que volen mantenir la reivindicació de la necessitat que encara avui unes 400 persones puguin saber quin és el seu veritable origen, quin són els seus noms autèntics. Aquest moviment teatral, construït des de la necessitat que senten moltes persones vinculades a aquest món artístic de lligar la seva obra amb el seu país, pretén ser una veu de la consciència, una flama que demana justícia i que fa pensar sobre els complexos mecanismes dels totalitarismes. Avui, a l’Argentina, encara es considera que hi ha 400 persones que van ser robades, quan eren petites, i que van ser donades a famílies vinculades al règim dictatorial. Les mares –ara ja àvies- de la Plaza de Mayo han seguit persistentment demanant justícia, demanant el retorn dels nens robats a la seva autèntica identitat. Cada dijous encara segueixen passejant per la cèntrica plaça com a testimoni resistent i impactant de qui creu que l’exigència d’una autèntica  justícia no prescriu, que una societat que amaga vergonyes repugnants del seu passat recent no pot construir-se, cap al futur, com una societat digna i democràtica.

Unes escales obren el pas a una sala de petit format, amb un devessall de cadires individuals ben ajuntades perquè n’hi càpiguen més, perquè la proximitat entre el propi públic alimenta complicitat i fa més fàcil que les emocions corrin. Després dels agraïments al teatre que ha cedit el seu espai gratuïtament i a tot el públic que omple la sala i que ha entrat sense pagar entrada, comença l’espectacle, una peça que explica la història trista d’un jueu polonès que sobreviu de l’horror dels camps d’extermini però que aquesta experiència el portarà, més tard, al suïcidi. No és una referència explícita a  Primo Levi però hi ha el seu record. Aquesta peça, com la majoria de les obres que es presenten en el cicle, són escrites per l’ocasió. Però quan acaba l’obra arriba el moment clau. Dues veus expliquen la història d’un pare que va ser assassinat i d’una nena que va ser raptada pels militars. El cas és escruixidor perquè és rotundament real i terriblement proper en l’espai i el temps. Acabada la lectura se’ns fa saber que la protagonista de la història es troba a la sala i que és la darrera persona que ha recuperat la seva identitat recentment. Ella surt a l’escenari i ens diu, seguint lema del moviment: “Mi nombre es... y puedo decirlo porque sé quién soy”.  I ella explica els seus sentiments. El llarguíssim aplaudiment final té el gust del suport sincer –potser no es pot fer altra cosa-d’un grapat de persones que entenen la duresa de la situació i el coratge per afrontar la pròpia història.

Acabada l’obra i la lectura de textos, amb els sentiments remoguts, tothom se’n va a casa. La manera de col·laborar amb el projecte és amb la compra de samarretes, imans de nevera, dos volums en què es recullen les obres que s'han estrenat en cicles anteriors i algun altre producte. Dilluns rera dilluns en diversos escenaris es parla de la identitat, de la memòria, de la justícia. Recordes quan, l’any 2004, vas conèixer aquest moviment i penses que és una màgia poder viure aquesta expressió que lliga d’una manera ben especial teatre i vida,els escenaris i tot el seu món amb la crueltat de la repressió.

Ara la ciutat té un aire encara més especial. Fa fred, un fred que fa sentir la vida, una vida que per aquells carrers ha estat amarga, ben amarga. La idea de la necessitat de conèixer la pròpia identitat té gust de nit d’hivern.