Aquest matí ha sortit en diverses classes el tema de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei. A primera hora, quan la son encara omplia d’una manera ben evident les ments de l’alumnat de 2n de Batxillerat, la defensa  que fa Locke d’un poder executiu –des de Montesquieu en direm judicial- que sigui realment imparcial i, valgui la redundància, realment just si volem que la societat funcioni bé i compleixi el seu objectiu, ha fet despertar algun comentari:

Sí, sí, com a idea està molt bé, però a la pràctica això no va així.

Per Locke, el pare del liberalisme, l’existència d’un poder judicial imparcial, eficaç i autènticament just és una condició absolutament necessària per gaudir d’una societat civil que garanteixi els drets bàsics i fonamentals a tots els individus que constitueixen la comunitat política. Si l’execució de la justícia no respon a un principi d’igualtat de tots els ciutadans davant la llei positiva de cada societat concreta, aquesta societat té cua de palla i la seva fragilitat és immensa. En realitat, si els ciutadans cedeixen una part de la seva llibertat a l’Estat és perquè aquest garanteixi la seguretat, la llibertat i la propietat de tots i cadascun dels seus membres. I, per tant, si aquest principi no es fonamenta en la igualtat real i efectiva de tots –de tots- els ciutadans davant la llei, la legitimitat del pacte social que constitueix tota societat política queda ferit de mort.

Unes hores més tard, en una classe d'Ètica a 4t d’ESO, hem reflexionat sobre la Declaració Universal dels Drets Humans, sens dubte el document ètic i polític més  fonamental del s. XX. Després d’haver dedicat unes sessions a l’anàlisi i comentari de cadascun dels trenta articles, avui tocava posar en comú una reflexió, a manera de balanç, de la importància, el grau de compliment o incompliment i la viabilitat d’allò que estableixen aquests articles. Entre altres qüestions, els he demanat que repassessin la Declaració i que comentessin un parell d’articles que es compleixen clarament i un parell que no. L’única condició,

per centrar el debat, era que pensessin en la nostra societat, en el nostre aquí i ara. No valia, doncs, recórrer a llocs comuns com el que passa allà a Àfrica o a Àsia que... . No ha estat cap sorpresa constatar que un dels articles més unànimement indicats en la llista dels que no es compleixen és el que determina que tots som iguals davant la llei.

Si home, que no, que això no és veritat.

Si ets ric la llei és diferent.

Sí, els rics no van mai a la presó. I si hi van, els tracten com a reis.

Si el meu pare hagués fet la meitat de la meitat del que ha fet l’urdangarín aquest es passaria una pila d’anys a la presó.

He intentat aprofitar la notícia de l’imputació de la Infanta Cristina per esquerdar aquest bloc de certeses i deixar una petita porta oberta a la possibilitat que la igualtat davant la llei sigui  una realitat. Algú ha dubtat una mica perquè és cert que el fet és important tractant-se d’una persona de la família reial. Però els dubtes han durat poc.

Però segur que no li acaba passant res. Amb els diners de tots i els que han robat pagaran a bons advocats i faran el que calgui perquè no vagi a la presó.

Fa tres-cents vint-i-tres anys que Locke va publicar el seus tractats sobre el govern civil on posava els fonaments de l’estat liberal. La revolució gloriosa havia acabat amb la l’absolutisme i havia consolidat una monarquia parlamentària. Aquest grapat 
d’anys no ha servit per consolidar les bases d’aquest sistema i les pors que el propi Locke tenia sobre les debilitats de la societat civil o política s’han fet realitat una vegada i una altra. Avui, assumida la idea del liberalisme –amplificada pels moviments revolucionaris del s. XIX i per la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948- de la igualtat dels ciutadans davant la llei, la queixa per la injustícia esdevé un clam, una certesa, no només una percepció ideologitzada. Però no sembla que ningú dels qui manen en prenguin bona nota.