El calendari amb gust de primavera ens ha portat, de nou, una de les dates més especials : una festa que no es celebra amb festa laboral i que omple places i carrers de llibres i roses. Malgrat la crisi, la cada vegada més potent irrupció d’un sant Valentí com a competència ferotge per això de l’amor i la discussió sobre el nivell de lectura del país, la festa sobreviu i segueix ocupant un lloc privilegiat en el llistat de dates que en l’àmbit col•lectiu tenen un color especial.

I la festa sobreviu  amb força en tots els seus elements que es repeteixen any rera any:  el desig d’una part important de la ciutadania de trobar-se, tots junts, en espais que s’omplenen massa i que fan incòmode la tria del llibre buscat; les cues importants per aconseguir la dedicatòria i signatura  d’un  escriptor famós –sovint un autor mediàtic que potser ni tan sols ha escrit el llibre que signa- i la solitud de certs autors que , de tant en tant, tenen el seu petit però fidel públic lector; les queixes de certs autors que denuncien l’excessiva comercialització del llibre com a simple objecte de consum; les roses  que busquen una mà que les agafi amb amor i les ofereixi a una persona estimada; el gremi de llibreters pregant perquè la jornada freni el descens de la facturació anual que cada exercici es fa més profund; un sant Jordi cada vegada més desorientat que no sap qui és realment el drac ferotge que ens fa anar a tots plegats de corcoll i que dubta seriosament de la bondat intrínseca i consubstancial de la princesa perquè, pel que ha sabut, ara ja ni les princeses es lliuren de temptacions poc nobles i de la mirada severa de la senyora Justícia.

Però malgrat tot, malgrat que una bona part de les roses que regalem o ens regalen són un producte més d’una globalització salvatge –roses que han arribat de Sud-àfrica o de Colòmbia, a través dels grans distribuïdors holandesos- i que no fan gens d’olor, i malgrat que molts dels llibres que es


compren i que es regalen queden eternament abandonats en prestatges silenciosos i no són mai llegits, la festa té un gust propi,irrepetible i, per tant, bonic.  Una festa d’aquestes característiques dóna una alenada d’aire fresc, de cosa diferent, de sentit de col•lectivitat rotundament cívica. I que durant uns dies es parli sovint de llibres per tots els mitjans de comunicació i en moltes converses quotidianes, esdevé un element gens menyspreable. El fet que regalar llibres s’hagi convertit en una tradició no fa res més que donar valor a aquest meravellós objecte. Per a totes aquelles persones que la sola idea de llibre, d’un llibre qualsevol, ja els genera una mandra immensa, una son còsmica, un tedi vital, d’una manera o altra els ha de sorprendre que molta i molta gent aquest dia compra i regala llibres. I regalar ja demana una certa reflexió: ¿què li regalo? ¿quin llibre li agradarà més? Amb aquestes preguntes hi ha implícita la necessitat de buscar, remenar i dedicar una estona a pensar en aquella persona a qui va destinat el nostre regal. L’encert o desencert pot ser molt previsible o simplement atzarós, com passa amb qualsevol altre tipus de regal. Sens dubte, sempre hi ha llibres que per atzar esdevindran grans descobertes i que, sense quasi adonar-nos-en, passen a formar part de la nostra vida. El dia de sant Jordi, amb tot el moviment de llibres que anima, pot ser un bon dia perquè l’atzar ens posi a les mans un grapat de fulls que ens obrin nous paisatges. Si és així, cal celebrar-ho especialment. I si no ens arriba cap llibre que ens colpeixi, només ens cal anar insistint la resta de dies de l’any. Perquè per fer bategar l’amor i les paraules, en realitat, tots els dies són bons i necessaris.