El passat diumenge 9 de novembre hem commemorat el vint-i-cinquè aniversari de la caiguda del mur de Berlín. D’una manera apressada, tumultuosa i plena d’emoció, en ben poca estona es va enderrocar el mur que expressava de manera física i simbòlica aquella   divisió del món en blocs que va definir el paisatge  de  la història de la segona meitat del s. XX. Amb aquesta demolició apressada d’un mur de la vergonya –malauradament encara existeixen ben forts alguns altres murs de la vergonya- s’encetava de manera ben clara un nou moment històric, aquest moment nostre.

El mateix 9 de novembre, ben a prop dels llocs on es recordava  el que va ser aquell  mur, centenars de catalans participaven –com en altres indrets del món- en la consulta sobre el futur polític de Catalunya. I tal i com van dir les dues dones que són la veu de les dues entitats que han estructurat, organitzat i canalitzat la força, la il•lusió i la feina d’un poble que vol tocar la seva llibertat, aquest dia també va caure un mur: el mur de la por. El fet que dos milions tres-centes mil persones anessin tranquil•lament i emocionadament a votar allò que consideraven més oportú en una consulta que el nacionalisme radical espanyol –atrinxerat sota la cuirassa de la llei, de la seva llei- considera il•legal, antidemocràtica, absurda o vés a saber què és, senzillament, un fet revolucionari. Una revolució feta de somriures, d’emocions, de ganes de construir, de voluntat d’autodeterminar-se. En definitiva, el desig d’un poble que sense estridències desobeeix una lleig que considera injusta, que l’ofega, que no el deixa ser.

La caiguda del mur de Berlín va obrir la porta a un món, aquest món que ara vivim i que ara construïm, que és en molts aspectes ben diferent del que era  durant l’època marcada per la divisió del món en dos blocs. Des d’aquell simbòlic 9N del 1989 el capitalisme campa com vol i per on vol sense fre i les desigualtats s’han anat fent més profundes. Però també és cert que des d’aleshores s’ha anat construint una manera d’entendre el món com una necessària unitat on la riquesa de la diversitat cultural es valora de manera estretament vinculada amb la garantia d’uns drets bàsics per a tothom. Ja des dels anys 90 una part de la gent que configura la diversitat de pobles del món entén que la seva lluita concreta –perfectament arrelada al seu territori, a la seva proximitat social, cultural o ambiental- està estretament vinculada a una manera global d’entendre que cal treballar per un altre món que és possible. En aquest sentit, totes les experiències d’empoderament, d’autodeterminació, d’autogestió, de radicalitat democràtica han anat teixint i fent forta la consciència que està a les nostres mans la possibilitat de canviar les coses, de denunciar allò que és opressiu i injust, de crear espais nous de llibertat. Sense fantasies ni falses utopies que esdevenen generadores de frustracions, sense creure en l’adveniment d’un nou paradís terrenal, però sí des de la certesa que podem fer moltes coses perquè els canvis siguin reals i efectius.

El fet essencial que evidencia el 9N viscut a Catalunya és que és perfectament possible que una part molt important de la ciutadania decidiexi que, malgrat les prohibicions, vol expressar-se, vol definir a les urnes un fet important per a la nostra vida col•lectiva. I això vol dir que gent de totes les edats i de condicions socials i de posicionaments ideològics diferents troben un punt en comú per unir voluntats i esperances. I és precisament aquesta unitat clara, plural, complexa però al capdavall efectiva que es manifesta d’una manera pacífica i exemplar en les manifestacions multitudinàries i en les urnes del passat diumenge el que posa molt nerviós als portaveus del nacionalisme espanyol radical –ja sigui el front executiu i judicial del PP-Tribunal Constitucional, ja sigui al PSOE –despreciant obertament un procés democràtic- o la d’altres partits que defensen com a punt quasi únic la indissoluble unitat d’Espanya.

Després d’un procés llarg i incert, a voltes obertament confús i amb alguns moments de desorientació, el 9N ha acabat essent una festa, una jornada –una més a la llista, però amb un color especial- d’aquest camí cap a la llibertat. Ara només cal que aquells que tenen la responsabilitat de gestionar aquesta força democràtica tinguin la voluntat i l’encert de fer-ho bé. Quan s’enderroquen els murs de la por, la força d’un poble que lluita per la seva llibertat és sens dubte molt més  gran.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 959