Durant aquesta ja exhaurida Setmana Santa he tingut la sort d’anar al cine a veure una d’aquelles pel•lícules que no et deixa indiferent i que, a mesura que passen les hores i els dies, van agafant una força especial. Com un llevat que, a mida que reposa, va creixent. La cinta del director Abel Ferrera –diuen que un director d’aquells polèmics, que no deixa indiferent- ha fet sobre els darrers dies de la vida de Pasolini n’és un bon exemple. D’una manera serena, concreta, sense concessions a la filigrana o a allò superflu, els noranta minuts de ritme lent però precís són perfectament suficients per a pintar-nos el fresc de les últimes hores i de la manera d’entendre la vida d’un dels artistes de referència de la segona meitat del segle XX. D’una manera aparentment senzilla s’articulen en un relat perfectament coherent els moments essencials  estrictament biogràfics –el retorn a la casa de la mare després de dies de viatge, els espaguetis esperats d’un amic cuiner, el brutal desenllaç de la seva vida-, els retalls de l’entrevista que li va fer el periodista  F. Colobmo just la tarda abans de morir, les referències a les seves pel•lícules, el paisatge de la ciutat que tant li va servir per pintar una realitat necessàriament polièdrica, l’inici i el final del que havia de ser la seva nova pel•lícula i unes músiques senzillament excel•lents.

La mort violenta, dramàtica, oberta a interpretacions diverses, representa un punt i final prematur i absurd de  la vida d’un artista massa crític, massa personal, que incomodava massa a massa gent. Pasolini entén perfectament que a la vida tot és política, tot està enteranyinat de percepcions i interessos de poder –no només econòmic- i aquest convenciment  l’arrossega a una visió profundament crítica de la societat, una societat que teòricament ha superat el feixisme però que no se n’adona que en moltes de les seves estructures s’hi està arrelant el germen del totalitarisme en forma de pensament únic, de consumisme desaforat, d’interès individual, de discriminació del diferent. Davant d’aquesta situació –que no interessa desemmascarar a tots aquells   que toquen poder des de diverses perspectives, ja sigui l’Església o l’Estat en mans de la democràcia-cristiana o d’un Partit Comunista que ja comença a perfilar el que serà el famós pacte històric- l’intel•lectual ha de posar al servei de la societat les seves idees crítiques a la manera d’un martell que destrueixi tot el que es va definint com a homogeneïtzador, alienador, opressor. I en aquest escenari de revolta l’art hi juga un paper molt essencial, ja sigui a la manera de Brecht –el teatre com a eina de conscienciació social- o ja sigui a la manera de la recerca de la individualitat, d’allò particular, de la manera pròpia de viure. No en va, Pasolini, va escriure bona part de la seva obra poètica en friülès –una llengua de Bolonya, una d’aquelles que els italians acostumen a denominar dialectes- i va viure la seva homosexualitat amb obertura. En definitiva, Pasolini s’inscriu als anys setanta en aquell corrent de pensament de l’esquerra que vol trencar amb els totalitarismes de qualsevol tipus i vol defugir de les preteses solucions utòpiques que acaben legitimant noves formes de poder. L’Escola de Frankfurt, Foucault i, més a l’horitzó, Nietzsche, ressonen en les seves paraules.

La força de la pel•lícula, per a mi, es fa evident en diverses direccions. D’entrada, em desperta un interès per l’artista i per aprofundir en el seu coneixement. En segon lloc, em fa pensar en una època, en una manera d’entendre la vida i la política que em resulta molt familiar, suggerent, propera i necessària per entendre’ns una mica més i millor. En tercer lloc,necessito descobrir i retrobar les cançons que configuren la banda sonora –hi ha tresors, meravelles, que desconeixia, més enllà de la necessària referència a Bach. I, en fi, Pasolini m’ha fet retrobar aquelles sessions imprescindibles a la petita sala d’art i assaig on vam passar bones tardes de diumenge de la ja llunyana adolescència. Era un cine on feien sessions per a les escoles i allà, en sessions escolars o fora d’horari, ja pel nostre compte, ens vam deixar enlluernar per grans obres. De Pasolini recordo haver vist en aquest cinema de Terrassa el Decameró, els Contes de Canterbury i la duríssima Saló o els 120 dies de Sodoma, la seva darrera pel•lícula. El sexe, la religió, la fantasia, l’humor, la brutalitat, el feixisme, la violència sense límits, la innocència, els paradisos perduts, la necessitat de la llibertat i la força de la vida esclataven en aquelles cintes que, com ara m’ha passat amb la pel•lícula que parla d’ell, no et deixaven indiferent.

Gràcies per aquesta pel•lícula. Quin homenatge més esplèndid es pot retre a un artista que parlar d’ell en una pel•lícula que ens commogui, que ens faci pensar, que ens desperti les ganes de saber-ne més i de conèixer-lo millor? L’art és un instrument de revolta, una eina que no ens ha de deixar caure en l’endormiscament ideològic i que ens empeny cap a una manera de sentir, de viure i de veure el món inevitablement i meravellosament personal.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 979