Encara intentem digerir l'estrambòtic projecte de l'ajuntament de Benicarló de recuperació de la producció del Ví Carló. De moment només coneixem les ingents quantitats d'inversió de diners públics que s'aporten a la idea, que beneficiarà només, evidentment, als productors. La romàntica i rocambolesca idea s'ha deixat seduir per cervells d'importació per a tirar endavant. Així que fins i tot la inversió inicial, no repercutirà en la butxaca d'un benicarlando. Però mira tu per on un investigador local va rebre com regal un arbre ja desaparegut de les nostres terres, que gràcies a la inversió pública s'està intentant recuperar en uns vivers propietat del consell. Sabem que l'humil Naronger poblava els nostres camps en l'època que érem un dels centres del cristianisme, gràcies a que el Papa Luna va triar Peníscola per a desenvolupar el seu pontificat. I ací la carambola del destí.

La setmana de la dimissió del pontífex que porta el seu mateix nom i al que Peníscola va demanar que es rectificara la numeració perquè no contemplava el regnat del papa Luna, coneixem del projecte de recuperació d'aquest avantpassat de les nostres estimades taronges, la citrus médica. La reconstrucció del nostre paisatge i el nostre entorn és també una forma de recerca de les nostres arrels. La lloable iniciativa compta amb el suport de Benihort, que inverteix per a intentar introduir de nou aquest cultiu que encara es conserva en algunes zones d'Itàlia. Gràcies a ells recuperarem un dels sabors més celebrats pels nostres avantpassats: el del poncem o naronger. I amb ell no tindrem competència per a comercialitzar la llarga llista de productes alimenticis que es poden elaborar. Amb el Ví Carlón hauríem de competir amb milers de DO que ens porten centenars d'anys d'investigació.

Així que només cal posar en la balança ambdós projectes per a saber quin, a priori, eixirà guanyant.

 

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 871

 

 

Un any més hem entrat de ple en tot els esdeveniments que es celebren al voltant de la nostra hortalissa per excel•lència, la carxofa amb DO Benicarló. Enguany, en el seu 20é aniversari són molts, i molt variats, els esdeveniments que l’acompanyen, tot i que, com cada any, allò que la distingeix és sempre el lliurament del guardó de la Carxofa d’Or, que, com ja vam anunciar la passada setmana, ha estat donat al nostre esportista més il•lustre: Àngel Alonso..

Així, tot va començar amb la presentació del llibre de “La cuina de la carxofa de Benicarló”, que ha estat el colofó a aquests 20 anys de Festa de la Carxofa. Un llibre que per fi ha vist la llum i traspassa la sapiència dels nostres restauradors a la gent del carrer perquè puguen gaudir-ne de la carxofa una mica més.

Com no, va continuar amb el sopar de Gala amb la Carxofa d’Or a l’Àngel “Pichi” Alonso i el reconeixement a l’Associació de la Dona Llauradora que, curiosament, fa els mateixos anys que aquesta festa de la carxofa. I tot açò embolcallat amb una torrada popular de 15.000 racions de carxofes on la gent les va poder assaborir amb la seua forma més natural, a la brasa, amb un raget d’oli i una mica de sal.

Després de la ruta del pinxo, que va ser l’aperitiu d’aquesta ruta gastronòmica, i passat aquest cap de setmana ple d’esdeveniments, la demostració gastronòmica de diumenge, per part dels nostres restauradors, es convertia en el tret de sortida de la segona part d’aquesta ruta gastronòmica que ara passarà als nostres restaurants. Segur que, amb el seus plats, aconseguiran fer les delícies de tots aquells que s’apropen a assaborir el seus menús.

Certament, no podem més que encoratjar a tots aquells que fan possible aquesta festa pel seu bon quefer tot i que, per no deslluir-la, tal volta, també, seria necessari una reflexió molt seriosa sobre la programació que no es porta a terme, tot i estar anunciada, i el detall del sopar, anunciat a un preu, que després és converteix en un altre... més car.

Serà en benefici de tots.

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 869

 

En estos dies on s’entremesclen el sabor tradicional de Sant Antoni amb la nostra preuada hortalissa, aquesta seria la nostra proposta gastronòmica de pinxo imaginari per a delectar-nos amb aquests dos sabors tan nostres. Ara només és qüestió que algú li done forma. Seria el pinxo de La Veu.Certament, no podem més que felicitar-nos perquè aquesta festa tan tradicional i tan nostra com és Sant Antoni, servisca de avantsala a l’altra festa, la de la carxofa, culinària per antonomàsia, que enguany arriba a la seua vintena edició.I així, amb el pòsit que han deixat aquests dènou anys passats ara ens endinsem altra volta amb un nou aniversari de la carxofa, el vinté, que, com els anteriors, segur, acabarà delectant-nos a tots amb el seus efluvis senzills però alhora intensos i variats. És, simplement, la carxofa de Benicarló.Com hem volgut expressar amb el nostre pinxo imaginari conjuminem tradició, varietat, gust i, sobretot, benicarlandisme. El mateix que inspira i transmet qui, enguany, rebrà la seu màxima distinció, la Carxofa d’Or, en aquesta edició tan especial, la vintena, el nostre benicarlando més reconegut Àngel “Pitxi” Alonso.I ara toca, durant dos setmanes, començar a anar de pinxos pels trenta-vuit establiments que enguany formen la Ruta del Pinxo per a gaudir de totes les varietats que el seus restauradors ens ofereixen. I com no, posteriorment, tancar la ruta amb un bon àpat en qualsevol dels restaurants que seran la continuació, durant un més, d’aquestes intenses Jornades Gastronòmiques.Esperem siga del seu gust!

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 867

Un any més i un pressupost més, el del 2013. I com era d’esperar un pressupost que, amb el poc que ha contat el seu responsable, el regidor Serrano, té una característica bàsica i comuna amb el quefer del PP, retallada.

A primera vista el que crida l’atenció d’aquest pressupost és el fet del milió d’euros menys respecte de l’excercici anterior. Però a banda d’aquest fet, constatable amb una simple resta entre el pressupost d’enguany i el de l’any passat, s’evidencien dos aspectes que podríem considerar cabdals en aquets comptes municipals: el primer, visualitzat amb la denuncia dels socialistes, que no es contempla cap inversió en el pressupost municipal, i el segon, d’on sortirà el milió i mig que l’ajuntament ha de pagar per la sentència conrària del Suprem....+info La Veu en paper

Diuen que l’home és l’únic animal que entropessa dos voltes amb la mateixa pedra, i al nostre ajuntament, això, sembla que ho tenen per la mà.Altra vegada, segon any consecutiu, que comença el curs al conservatori de música de la nostra ciutat amb el mateix problema: falta de professorat.Després que l’any passat el començament del curs va ser tot un caos i, a mitjans d’octubre, l’alumnat encara no tenia professors que cobriren el voltant del seixanta per cent de les classes, enguany, el nostre ajuntament, repeteix la jugada deixant l’alumnat sense professors de Cant, Llenguatge Musical i Piano.Ara bé, segons la regidora d’educació Martínez... no passa res, tot és normal! I ho diu davant els mitjans de comunicació, tot i que puga semblar increïble, i es queda tan ampla, justificant-ho amb un “aquesta situació ja se'ls va comunicar als pares”. Com si amb açò el problema estigués solucionat!Apugen el preu de la matrícula vora un trenta per cent, deixen l’alumnat sense professorat durant diverses setmanes, professorat que ja han pagat, i resulta que l’inici del curs és normal?Sembla que la senyora regidora té un concepte de la “normalitat” una mica esbiaixat. I diu que la culpa de l’endarreriment la té... la burocràcia. La burocràcia o el fet que, com l’any passat, han volgut estalviar-se uns quants sous de professors començant vora un mes més tard? O és que no recorda, o no vol recordar, que des del conservatori i des de l’Ampa, ja la van avisar, a finals del curs passat, que havia de traure el concurs de contractació del professorat al mes de juny o juliol, per evitar el que ara està passant? La seua justificació sembla con una mena de Mantra PoPular, on es lloa “el gran esforç que realitza el consistori per donar un servei tant a alumnes de Benicarló com de la comarca”. Ara, se li oblida dir que als que són de la Generalitat és paga menys i que, aquesta, de passar-lo a titularitat autonòmica, no en vol saber res.De tota manera no cal patir, segons la regidora, la Generalitat diu que vol augmentar les subvencions...  “ tot i que no sabem quan ens tocarà”. Altra vegada venent fum. I nosaltres ens ho creiem i els pares no protesten. Però en quin món viu senyora regidora? Això, en aquest, el món real, és desídia i incompetència. La seua.

No és fàcil d'entendre. Els benicarlandos, gràcies a la ‘generositat’ d'un exalcalde, estem pagant de la nostra butxaca la gestió d'una sèrie de centres socials que cada vegada ofeguen més la nostra economia domèstica. Però ací som així de generosos i com ens sobren els diners, els regalem. La llegenda dels benicarlandos caduferos és només un invent d’alguns veïns envejosos. I després ens tracten d’insolidaris.

No sabem la raó però sembla que ens hem convertit en la parenta pobra que no protesta mai, i quan ho fa, ho fa amb la boqueta menuda no siga cas que de dalt s’enfaden, que regala terrenys i edificis per a cobrir necessitats socials comarcals, provincials i autonòmiques que hauria d’haver cobert, des del primer moment, la nostra gran Generalitat Valenciana amb el seu pressupost. I així ens va.

I una vegada més estos centres que fan una funció social molt important, que haurien d’haver estat en nòmina de la Generalitat, obligats a tenir una gestió municipal per ineficàcia i desídia dels diversos governs municipals, òbviament amb la complaença autonòmica (com que ja els va bé), deixen de percebre les subvencions que els tocaria per a poder funcionar. Això sí, els de gestió autonòmica no,, òbviament!

I qui paga el rebre? Els ciutadans de Benicarló, ‘insolidaris de mena’, que han de cobrir amb la butxaca del seus impostos, damunt signant crèdits fins que València tinga diners per pagar, el milió tres-cents mil euros que la Generalitat els deu. Gran insolidaritat la nostra!

Quans locals haurem de ‘cedir’ a les diferents administracions ‘de gratis’ perquè ens adonem que les coses així no funcionen. En fi, que no. Què no, què no volem parlar-ne més, què n’estem farts que ens prenguen el pèl. No, avui ens alegrarem, tal com van acordar els nostres polítics locals al passat Ple, que ens vagen a netejar el solar on posaran el col•legi nou i que Sant Gregori i Sant Bartomeu, tornaran a ser festes locals. Visca el Pare Sant Antoni!

Quan un intenta editorialitzar les festes del seu poble sempre té la temptació de ficar en la balança els pros i contres que puga trobar en el camí i fer una valoració a posteriori del que creu succeirà. Enguany, i sense que servisca de precedent, intentarem no anar per eixos derroters i només ficarem en solfa, encara que no sonen les fanfàrries, que tenint en compte la conjuntura econòmica en que ens trobem tal volta el programa que se’ns presenta és el millor que la Comissió de Festes ha pogut aconseguir.

Certament, cent vuitanta mil euros, uns 30 milions de les antigues pessetes, una mica enyorades tenint en compte com anem, no són, precisament, una xifra considerable per a unes fetes com les de Benicarló... però és el que tenim i el que el nostre il•lustríssim ens ha deixat d’herència per a poder portar-les a termini.A partir d’ací només podem que desitjar que la gent encarregada de tirar-les endavant, la Comissió de Festes, no trobe entrebancs pel camí i aconseguisca que l’implicació de la gent ajude a pal•liar, i també dissimular, la retallada que any rere any estan sofrint en el seu pressupost els actes d’aquestes festes.

I és que, massa vegades voler fer les festes “populars”, implicant les associacions del poble, tot i que lloable, pot comportar una espècie d’acomodament institucional que en res les beneficia. I ací al nostre poble, en els últims anys això s’ha multiplicat de tal manera que al final no sé sap quins actes són exclusius de la comissió de festes i quins podrien formar un quadre alternatiu de les associacions i penyes. I ací és troba el quid de la qüestió, el que entenem per popularitzar les festes, que massa vegades porta implícit una rebaixa en la seua qualitat que no està exempta de matisos no massa ben definits.Enguany, la rebaixa ha estat cridanera, sobretot pel que fa a un dels actes que més gents solia atraure, els concerts, i s’ha canviat per una mena de succedanis, no massa clars, i amb un resultat més que incert. Tot i així haurem de deixar-lis el benefici del dubte.Però, per altra banda, resulta també cridanera, la continuïtat a l’alça dels espectacles taurins. Sobretot, la baixada dels cinquanta caps de bestiar! Tal volta, excessiu, amb molt de renom, però que podria estalviar-se per altres que, tot i no tenir-ne tant, de nom, donaren més vistositat al conjunt d’actes que conformen les festes.

Així, ens movem entre el que representa el concepte de popular.