En estos dies on s’entremesclen el sabor tradicional de Sant Antoni amb la nostra preuada hortalissa, aquesta seria la nostra proposta gastronòmica de pinxo imaginari per a delectar-nos amb aquests dos sabors tan nostres. Ara només és qüestió que algú li done forma. Seria el pinxo de La Veu.Certament, no podem més que felicitar-nos perquè aquesta festa tan tradicional i tan nostra com és Sant Antoni, servisca de avantsala a l’altra festa, la de la carxofa, culinària per antonomàsia, que enguany arriba a la seua vintena edició.I així, amb el pòsit que han deixat aquests dènou anys passats ara ens endinsem altra volta amb un nou aniversari de la carxofa, el vinté, que, com els anteriors, segur, acabarà delectant-nos a tots amb el seus efluvis senzills però alhora intensos i variats. És, simplement, la carxofa de Benicarló.Com hem volgut expressar amb el nostre pinxo imaginari conjuminem tradició, varietat, gust i, sobretot, benicarlandisme. El mateix que inspira i transmet qui, enguany, rebrà la seu màxima distinció, la Carxofa d’Or, en aquesta edició tan especial, la vintena, el nostre benicarlando més reconegut Àngel “Pitxi” Alonso.I ara toca, durant dos setmanes, començar a anar de pinxos pels trenta-vuit establiments que enguany formen la Ruta del Pinxo per a gaudir de totes les varietats que el seus restauradors ens ofereixen. I com no, posteriorment, tancar la ruta amb un bon àpat en qualsevol dels restaurants que seran la continuació, durant un més, d’aquestes intenses Jornades Gastronòmiques.Esperem siga del seu gust!

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 867

Un any més i un pressupost més, el del 2013. I com era d’esperar un pressupost que, amb el poc que ha contat el seu responsable, el regidor Serrano, té una característica bàsica i comuna amb el quefer del PP, retallada.

A primera vista el que crida l’atenció d’aquest pressupost és el fet del milió d’euros menys respecte de l’excercici anterior. Però a banda d’aquest fet, constatable amb una simple resta entre el pressupost d’enguany i el de l’any passat, s’evidencien dos aspectes que podríem considerar cabdals en aquets comptes municipals: el primer, visualitzat amb la denuncia dels socialistes, que no es contempla cap inversió en el pressupost municipal, i el segon, d’on sortirà el milió i mig que l’ajuntament ha de pagar per la sentència conrària del Suprem....+info La Veu en paper

Diuen que l’home és l’únic animal que entropessa dos voltes amb la mateixa pedra, i al nostre ajuntament, això, sembla que ho tenen per la mà.Altra vegada, segon any consecutiu, que comença el curs al conservatori de música de la nostra ciutat amb el mateix problema: falta de professorat.Després que l’any passat el començament del curs va ser tot un caos i, a mitjans d’octubre, l’alumnat encara no tenia professors que cobriren el voltant del seixanta per cent de les classes, enguany, el nostre ajuntament, repeteix la jugada deixant l’alumnat sense professors de Cant, Llenguatge Musical i Piano.Ara bé, segons la regidora d’educació Martínez... no passa res, tot és normal! I ho diu davant els mitjans de comunicació, tot i que puga semblar increïble, i es queda tan ampla, justificant-ho amb un “aquesta situació ja se'ls va comunicar als pares”. Com si amb açò el problema estigués solucionat!Apugen el preu de la matrícula vora un trenta per cent, deixen l’alumnat sense professorat durant diverses setmanes, professorat que ja han pagat, i resulta que l’inici del curs és normal?Sembla que la senyora regidora té un concepte de la “normalitat” una mica esbiaixat. I diu que la culpa de l’endarreriment la té... la burocràcia. La burocràcia o el fet que, com l’any passat, han volgut estalviar-se uns quants sous de professors començant vora un mes més tard? O és que no recorda, o no vol recordar, que des del conservatori i des de l’Ampa, ja la van avisar, a finals del curs passat, que havia de traure el concurs de contractació del professorat al mes de juny o juliol, per evitar el que ara està passant? La seua justificació sembla con una mena de Mantra PoPular, on es lloa “el gran esforç que realitza el consistori per donar un servei tant a alumnes de Benicarló com de la comarca”. Ara, se li oblida dir que als que són de la Generalitat és paga menys i que, aquesta, de passar-lo a titularitat autonòmica, no en vol saber res.De tota manera no cal patir, segons la regidora, la Generalitat diu que vol augmentar les subvencions...  “ tot i que no sabem quan ens tocarà”. Altra vegada venent fum. I nosaltres ens ho creiem i els pares no protesten. Però en quin món viu senyora regidora? Això, en aquest, el món real, és desídia i incompetència. La seua.

No és fàcil d'entendre. Els benicarlandos, gràcies a la ‘generositat’ d'un exalcalde, estem pagant de la nostra butxaca la gestió d'una sèrie de centres socials que cada vegada ofeguen més la nostra economia domèstica. Però ací som així de generosos i com ens sobren els diners, els regalem. La llegenda dels benicarlandos caduferos és només un invent d’alguns veïns envejosos. I després ens tracten d’insolidaris.

No sabem la raó però sembla que ens hem convertit en la parenta pobra que no protesta mai, i quan ho fa, ho fa amb la boqueta menuda no siga cas que de dalt s’enfaden, que regala terrenys i edificis per a cobrir necessitats socials comarcals, provincials i autonòmiques que hauria d’haver cobert, des del primer moment, la nostra gran Generalitat Valenciana amb el seu pressupost. I així ens va.

I una vegada més estos centres que fan una funció social molt important, que haurien d’haver estat en nòmina de la Generalitat, obligats a tenir una gestió municipal per ineficàcia i desídia dels diversos governs municipals, òbviament amb la complaença autonòmica (com que ja els va bé), deixen de percebre les subvencions que els tocaria per a poder funcionar. Això sí, els de gestió autonòmica no,, òbviament!

I qui paga el rebre? Els ciutadans de Benicarló, ‘insolidaris de mena’, que han de cobrir amb la butxaca del seus impostos, damunt signant crèdits fins que València tinga diners per pagar, el milió tres-cents mil euros que la Generalitat els deu. Gran insolidaritat la nostra!

Quans locals haurem de ‘cedir’ a les diferents administracions ‘de gratis’ perquè ens adonem que les coses així no funcionen. En fi, que no. Què no, què no volem parlar-ne més, què n’estem farts que ens prenguen el pèl. No, avui ens alegrarem, tal com van acordar els nostres polítics locals al passat Ple, que ens vagen a netejar el solar on posaran el col•legi nou i que Sant Gregori i Sant Bartomeu, tornaran a ser festes locals. Visca el Pare Sant Antoni!

Quan un intenta editorialitzar les festes del seu poble sempre té la temptació de ficar en la balança els pros i contres que puga trobar en el camí i fer una valoració a posteriori del que creu succeirà. Enguany, i sense que servisca de precedent, intentarem no anar per eixos derroters i només ficarem en solfa, encara que no sonen les fanfàrries, que tenint en compte la conjuntura econòmica en que ens trobem tal volta el programa que se’ns presenta és el millor que la Comissió de Festes ha pogut aconseguir.

Certament, cent vuitanta mil euros, uns 30 milions de les antigues pessetes, una mica enyorades tenint en compte com anem, no són, precisament, una xifra considerable per a unes fetes com les de Benicarló... però és el que tenim i el que el nostre il•lustríssim ens ha deixat d’herència per a poder portar-les a termini.A partir d’ací només podem que desitjar que la gent encarregada de tirar-les endavant, la Comissió de Festes, no trobe entrebancs pel camí i aconseguisca que l’implicació de la gent ajude a pal•liar, i també dissimular, la retallada que any rere any estan sofrint en el seu pressupost els actes d’aquestes festes.

I és que, massa vegades voler fer les festes “populars”, implicant les associacions del poble, tot i que lloable, pot comportar una espècie d’acomodament institucional que en res les beneficia. I ací al nostre poble, en els últims anys això s’ha multiplicat de tal manera que al final no sé sap quins actes són exclusius de la comissió de festes i quins podrien formar un quadre alternatiu de les associacions i penyes. I ací és troba el quid de la qüestió, el que entenem per popularitzar les festes, que massa vegades porta implícit una rebaixa en la seua qualitat que no està exempta de matisos no massa ben definits.Enguany, la rebaixa ha estat cridanera, sobretot pel que fa a un dels actes que més gents solia atraure, els concerts, i s’ha canviat per una mena de succedanis, no massa clars, i amb un resultat més que incert. Tot i així haurem de deixar-lis el benefici del dubte.Però, per altra banda, resulta també cridanera, la continuïtat a l’alça dels espectacles taurins. Sobretot, la baixada dels cinquanta caps de bestiar! Tal volta, excessiu, amb molt de renom, però que podria estalviar-se per altres que, tot i no tenir-ne tant, de nom, donaren més vistositat al conjunt d’actes que conformen les festes.

Així, ens movem entre el que representa el concepte de popular.

En el país de la taxa... la merda és el millor partit. Amb una jugada magistral, una planta que hauria d’haver estat pública, acabada amb diners públics, i gestionada públicament, ha acabat amb un fum d’anys d’endarreriment, amb una situació poc idònia, i amb uns costos desproporcionats i... una gestió privada.El regidor Serrano i el gerent del Consorci de la Zona I ens han plantejat un panorama encisador sobre les bondats d’aquesta planta de residus que, privadament, ens ha acabat costant, via taxes i més taxes, molts, molts diners.I és que, per què serà que quan els recursos públics els gestiona una empresa privada sempre passa el mateix? Per què serà que la ineptitud i ineficiència de la nostra classe política sempre aboca la ciutadania ha pagar uns sobrecostos innecessaris per allò que ells han fet rematadament malament?La ciutadania s’estàpreguntant per quina raó, comparativament, el pressupost d’eguany d’aquesta planta quasi duplica, el d’altres semblants properes a la nostra.Per això, amb uns càlculs bastant eteris, basats amb unes hipotètiques tones que es pensen recollir, fa que tinguem, altra volta, que tornar a gratar-nos les nostres ja escurades butxaques. I tot per un servei, encara que necessari, que amb les coses fetes correctament i quan tocava, no ens hauria costat el que ara hem de pagar. I a més, només cal mirar les imateges, amb un reciclatge més que fictíci. Al final, la responsabilitat d’aquesta mala gestió, a qui li la podrem cobrar?... Exacatament, a ningú!Com sempre, segons per a qui... la merda és visa.

 

Una nova modalitat de fiançament autonòmic està fent furor al cap i casal del nostre país, al cau del nostre govern valencià. Com les arques autonòmiques ja no tenen ni un euro, els ajuntaments ja no poden ajudar a costejar més un ens autonòmic insaciable i pervers, Don Mariano -que només afluixa la mosca en comptagotes- i les entitats bancàries -sobretot les caixes que depenien dels grups polítics amb el seus assessors polítics que han dilapidat els diners del seus xicotets estalviadors- que no donen crèdit, ara toca, altra volta, fer un altre forat a la corretja dels ciutadans, per si no estava prou foradada, amb el nou sistema de finançament autonòmic del govern valencià: “jo ofereixo, però tu pagues”.A partir d’ara, si la cosa estava malament, anirà –si és possible- a pitjor. Són les xicotetes i mitjanes empreses i els autònoms, els que avancen els diners mitjançant els llibres de text pagats per les llibreries, les receptes pagades per les farmàcies, el cànon de sanejament de les aigües residuals de depuradores no existents pagat per la ciutadania, el material dels centres hospitalaris pagat pels xicotets proveïdors (que els grans ja no els serveixen)... Aquests són els que  possibiliten que aquest país no s’ature.