SEMPRE A REMOLC

Benicarló deu ser la primera població on La Llum de les Imatges no ha tingut comunicació amb el consistori. La història des del principi és un cúmul de despropòsits que ha dut a la ciutat a perdre una bona inversió per al seu patrimoni. Al març del 2011 es coneixia que la ciutat seria la seu única i principal de la nova edició d'aquesta exposició, una còpia en miniatura de la coneguda Las Edades del Hombre. Al juliol arribaven els tècnics per a valorar l'estat dels edificis religiosos de la població. A eixes altures, Vinaròs ja s'havia fet incorporar a la mostra. Al desembre, s'anunciava que Catí i Culla acollirien una part de la mostra i que la inversió, es repartiria entre tots. Prop de dos milions d'euros s'invertiran en la condicionament de les cinc seus expositives. Un import que podria haver estat íntegre per a Benicarló, ciutat que al final només rebrà poc més de vuit-cents mil euros.

No és per a alegrar-se. Ni de bon tros. Mentre la resta de localitats del nostre entorn es mobilitzaven per a obtenir una part del pastís que suposa aquesta aposta de la fundació, a Benicarló ens quedàvem de braços plegats. “No sabem res” o “encara no ens han comunicat res” eren les declaracions habituals de l'alcalde, Marcelino Domingo, quan la premsa li preguntava pel tema. Quasi dos anys en els que hem deixat perdre una inversió completa molt valuosa per a la nostra ciutat. Dos anys d'inactivitat, esperant que algú ens diguera alguna cosa,  perquè es veu que això d'anar a cridar portes només ho fem pel tema urbanístic.

Quina pena. Demostrat està que el turisme cultural és el que mou al sector amb major poder adquisitiu del món. Sí, del món. Francesos, russos o alemanys amb butxaques ben sanejades es dediquen a recórrer el planeta buscant oferta de qualitat. La Llum de les Imatges és una bona excusa per a atraure'ls cap a Benicarló, sempre a esclat de Peníscola en matèria turística. Però no. Una vegada més, per no moure’ns quan tocava, hem deixat passar un tren d'or. Un tren que només passa una vegada en la vida. Mentrestant, el campanar seguirà caient a trossos perquè ningú ha estat capaç de fer valdre la seua decisió política, com han fet en el poble del costat, perquè conselleria intervinga en una de les nostres senyes d'identitat.

Ah!!!! És veritat…el campanar és de propietat municipal.

Una experiència enriquidora

Tot i una possible retallada d’un 10% en la subvenció que Conselleria aporta a l’Organisme Autònom de Centres Socials especialitzats(OACSE), la regidora del ram, Sara Vallés, es mostra esperançada que l’organisme puga assolir el seus objectius.

Sembla ser que Conselleria de Benestar Social està començant a pagar de manera mitjanament decent i això fa que l’ajuntament no haja de fer reestructuracions pressupostàries per avançar els diners que el Consell no aporta.

La regidora Vallés confia en que al final eixe descompte del 10% no es produisca tenint en compte que, en els darrers anys, al final l’aportació del Consell s’incrementava fins arribar a la quantitat estipulada inicialment. Certament, la regidora del ram és mostra molt optimista en la recepció dels pagaments tot i que, si fem cas de les passades actuacions en matèria de pagament per part del Consell als nostres Serveis Socials, caldrà seguir-les amb molt de deteniment. Només fa uns mesos va ser titular dels mitjans locals que Conselleria devia als nostres serveis socials més d’un milío d’euros que l’ajuntament va haver d’anar avançant, fent modificacions pressupostàries, perquè aquests no hagueren de tancar.

Ens alegrem del seu optimisme i ens alegrem que Conselleria pague mitjanament quan toque però, tal volta, seria important fer-li veure perquè se n’adone, perquè no torne a succeir, que amb certes partides no es pot jugar atés que afecten directament a una part dels més desvalguts de la nostra societat.

De la mateixa manera que la Consellera del ram va visitar la nostra ciutat per a fer el seu proselitisme particular, típicament polític, i de camí enaltir la figura del voluntari social, tampoc li aniria malament mirar-se a eixe mateix espill del voluntariat per aprendre una mica i aplicar-se, a ella mateix i al seu seguici, el seu mateix argumentari, quan destaca  la generositat dels voluntaris “que són capaços de renunciar al seu temps lliure, en vacances per a compartir-lo amb els altres”.

Certament, seria una excepcional manera de donar exemple el veure la senyora consellera renunciar a les seues vacances, tot i que siga a una part, en favor d’aquells més desfavorits.

Pot estar ben segura que l’experiència, com ella segurament ja deu saber, li serà completament positiva i enriquidora. I qui sap... si se’ls encomana també al seus companys de partit.

Tots eixiríem guanyant!

 

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 895

 

Açò és el que entén el PP per educació pública i de qualitat: 8 mestres menys i més xiquets per aula. Açò, entre altres més problemàtiques, derivades de la falta de recursos econòmics i materials.

A dia d’avui este és el nostre futur educatiu a curt termini. A mitjà i llarg... més val ni pensar-ho. La política de retallades salvatges que ha estat practicant, i practica, la nostra Conselleria d’Educació ja s’ha visualitzat definitivament en fets efectius i consumats que impliquen, sense cap mena de rubor ni vergonya per la seua part, el desballestament definitiu del que fins ara s’havia aconseguit mantenir com una educació pública i de qualitat.

Però això ja s’ha acabat del tot. Així, seguint fil per randa la veu del seu amo de Madrid, Wert i companyia, tot i que ells només són titelles del conservadorisme econòmic i ideològic en el qual estem immersos, Conselleria d’Educació ens delecta amb la seua versió augmentada i corregida, per allò que els valencians sempre som més, del que entén per educació publica i de poca qualitat: trencament abusiu de la ràtio mestre /alumne.

Si a això li afegim el fet que 650 mestres interins desapareixeran, amb una mena d’ERE encobert i descarat, i el fet que l’experiència de treball docent anirà en detriment per a obtenir una plaça d’interí, més experiència menys possibilitat de treball, tenim en safata d’or el que volen aconseguir els populars de tot arreu: el desprestigi de l’educació pública. L’excusa perfecta per a privatitzar el sistema i obligar a una gestió privada d’allò que és públic.

I qui farà eixa gestió privada, com ja s’ha començat a fer en alguna altra comunitat autònoma? Qui seran eixos gestors privats que contractarà l’administració i que haurem de pagar tots de la nostra butxaca? Qui es beneficiarà d’estos contractes privats on l’educació s’acabarà convertint en una mercaderia d’objectius econòmics i no en una eina de formació de persones?

Molt ens temem que a partir d’ara l’educació deixarà de ser simplement això, educació. L’han passat a convertir en un negoci lucratiu, competitiu, de mercat, identitari i ideològic (cal espanyolitzar-nos), i religiosament segregacionista.

Cada vegada ens estem allunyant més del que va dir la UNESCO “educar és contribuir a la formació de persones lliures i responsables”. És per això no ens hem de conformar i lluitar per allò que considerem just. Ens va el nostre futur i el dels nostres fills. I amb això no podran.

 

“Queda prohibido llorar sin aprenderl

levantarse un dia sin saber que hacer,

tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreir a los problemas,

no luchar por lo que quieres,

abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños.”

 

Alfredo Cuervo Barrero

 

Les falles són, sens dubte, un reclam turístic de primera magnitud i per això cal cuidar-les i treballar amb elles perquè siguen productives per a la ciutat. Els monuments fallers són una atracció que, certament, no tenen parangó en res conegut. L’economia que es mou al seu voltant és, igualment, molt important per a la ciutat i es diversifica en molts sectors que acaben redundant en favor de tots a més de ficar el nostre nom al mapa com a destinació turística, que ja ens va bé. Però tot i així cal reflexionar, i molt, al voltant d’aquetes festes que queden deslluïdes per un ambient etílic imperant que no beneficia la nostra imatge. I no parlem de la permissivitat absoluta envers el llançament de petards si tenim en compte les paraules de les nostres autoritats abans de començar les festes dient que s’aplicaria l’ordenança corresponent i, després, es despengen amb unes altres indicant que “no s'ha fet cap denúncia per llençar petards fora de l'horari establit. Però sí que és veritat que és una de les coses de les quals més es queixen els visitants”. Certament increïble, per no dir lamentable, escoltar açò de les nostres autoritats que, suposadament, han de vetllar perquè la convivència siga el que prevalga en tot moment.

Per això la cara amable de les falles acaba sent completament enterbolida per la seua cara fosca. Comprovar dia rere dia d’aquestes falles el comportament incívic de molta gent amb els petards, llençant-los quan, com i on els dona la gana sense respectar ni les coses que no són seues ni a la gent, no sembla molt edificant. Molta gent, però molta, està farta de no poder gaudir de les falles amb un mínim de tranquil•litat per culpa dels desaprensius que creuen que açò és com el salvatge oest on fer saltar la gent a petardades, com un pistoler qualsevol, és l’esport nacional. Carrers i més carres s’han convertit en dipositaris de restes d’aquest material pirotècnic. I no parlem de la quantitat de gent que, en estat etílic, creu que cada cantonada és el seu pixador particular, molestant i embrutant allò que no és seu, fent que carrers i portals es convertisquen en autèntics rius de merda que després han de ser baldejats pel fastigós estat en que han quedat. I també de la ingent quantitat de brutícia que s’acumula als voltants dels casals que al final acaba sent retirada per les brigades de neteja. Però com indicàvem més amunt el més lamentable de tot açò és veure la complaença dels nostres governants que, amb l’excusa que "només són quatres dies”, no fan la seua feina com cal i miren cap un altre lloc.

Si aprovem ordenances i després no les fem complir de que serveixen? Molts diners ens està costant, dels nostres impostos, endreçar tot el que abans hem esmentat. Diners que, en els temps que corren, millor ens aniria gastar-los en altres coses més productives.

Ara, a veure qui és capaç de conjuminar d’alguna manera les dos cares d’aquesta festa. I és que així no anem enlloc!

Certament, no podem estar més d’acord amb el regidor Marzal quan afirma que “es deixe de parlar d'aquest desagradable tema que va costar la vida d'un jove”, en referència a l’accident de trànsit de tots conegut i pel qual l’ajuntament de Benicarló ha estat condemnat per sentència ferma a indemnitzar la seua família amb 80.000 euros. Però tot i estar d’acord en aquest extrem, no podem estar més descoratjats quan veiem que aquesta opinió ve precedida del fet que tan ell com el seu partit, tot i la sentència ferma dels tribunals, continuen fent una fugida cap endavant eludint la seua responsabilitat en afirmar que no depenia d’ells aqueixa senyalització.

La veritat, ja poc importa de qui era responsabilitat la senyalització, els fets ja van passar i ningú els canviarà, i més ara que els tribunals ja han dit la seua, però el que sembla més lamentable, per no dir patètic, és vore que han hagut de passar vora dos anys i mig, i una sentència ferma  d’aquell fatídic accident, perquè es decidisquen a retocar les pilonetes de separació d’una part de la zona conflictiva que, a més de no solucionar res, encara  ho entorpeix més. Serà que així acallen la vergonya de la seua pròpia ineptitud?

D’acord, no en parlem més, però sempre i quan, abans, s’haja tractat el suficient perquè ningú eludisca mai més la seua responsabilitat i es treballe perquè la seguretat estiga per davant de tot. Independentment de qui tinga la competència. I és que una vida no pot quedar a la (in)competència de ningú.

Especial criteri faller

I continuant amb la seguretat, apropats els esdeveniments fallers, el nostre ajuntament ha ficat en marxa mesures restrictives pel que fa als accessos als llocs públics de molta concurrència. Ja era hora. Lamentablement, sempre funcionem al so que ens dicten successos recents, com el del Madrid Arena. Tant en el cas anterior com en aquest les administracions sempre actuen a posteriori. Sembla que les vides, massa vegades, sí són (in)competència d’algú, tot i no tenir, quasi mai, responsables... que siguen capaços de pensar per ells mateixos. I per cert, que vol dir “Si fora dels horaris permesos s'ha de denunciar, es farà”, en referència al llançament de petards? Siguem seriosos i coherents i no enganyem la gent. Quantes denúncies ha ficat la policia pel llançament de petards en horaris no permesos? Poques... o  cap ni una! Només cal passejar-se, a qualsevol hora del dia o de la nit, pel centre o pels voltants dels casals, i es poden escoltar les explosions, sí les explosions, dels masclets o trons, espantant la gent o trencant algun registre de claveguera sense que cap cos policial faça res. Com el ban de l’alcalde demanant respecte en aquests dies... més paper mullat! I així ens va!

 

 

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚM. 873

Encara intentem digerir l'estrambòtic projecte de l'ajuntament de Benicarló de recuperació de la producció del Ví Carló. De moment només coneixem les ingents quantitats d'inversió de diners públics que s'aporten a la idea, que beneficiarà només, evidentment, als productors. La romàntica i rocambolesca idea s'ha deixat seduir per cervells d'importació per a tirar endavant. Així que fins i tot la inversió inicial, no repercutirà en la butxaca d'un benicarlando. Però mira tu per on un investigador local va rebre com regal un arbre ja desaparegut de les nostres terres, que gràcies a la inversió pública s'està intentant recuperar en uns vivers propietat del consell. Sabem que l'humil Naronger poblava els nostres camps en l'època que érem un dels centres del cristianisme, gràcies a que el Papa Luna va triar Peníscola per a desenvolupar el seu pontificat. I ací la carambola del destí.

La setmana de la dimissió del pontífex que porta el seu mateix nom i al que Peníscola va demanar que es rectificara la numeració perquè no contemplava el regnat del papa Luna, coneixem del projecte de recuperació d'aquest avantpassat de les nostres estimades taronges, la citrus médica. La reconstrucció del nostre paisatge i el nostre entorn és també una forma de recerca de les nostres arrels. La lloable iniciativa compta amb el suport de Benihort, que inverteix per a intentar introduir de nou aquest cultiu que encara es conserva en algunes zones d'Itàlia. Gràcies a ells recuperarem un dels sabors més celebrats pels nostres avantpassats: el del poncem o naronger. I amb ell no tindrem competència per a comercialitzar la llarga llista de productes alimenticis que es poden elaborar. Amb el Ví Carlón hauríem de competir amb milers de DO que ens porten centenars d'anys d'investigació.

Així que només cal posar en la balança ambdós projectes per a saber quin, a priori, eixirà guanyant.

 

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 871

 

 

Un any més hem entrat de ple en tot els esdeveniments que es celebren al voltant de la nostra hortalissa per excel•lència, la carxofa amb DO Benicarló. Enguany, en el seu 20é aniversari són molts, i molt variats, els esdeveniments que l’acompanyen, tot i que, com cada any, allò que la distingeix és sempre el lliurament del guardó de la Carxofa d’Or, que, com ja vam anunciar la passada setmana, ha estat donat al nostre esportista més il•lustre: Àngel Alonso..

Així, tot va començar amb la presentació del llibre de “La cuina de la carxofa de Benicarló”, que ha estat el colofó a aquests 20 anys de Festa de la Carxofa. Un llibre que per fi ha vist la llum i traspassa la sapiència dels nostres restauradors a la gent del carrer perquè puguen gaudir-ne de la carxofa una mica més.

Com no, va continuar amb el sopar de Gala amb la Carxofa d’Or a l’Àngel “Pichi” Alonso i el reconeixement a l’Associació de la Dona Llauradora que, curiosament, fa els mateixos anys que aquesta festa de la carxofa. I tot açò embolcallat amb una torrada popular de 15.000 racions de carxofes on la gent les va poder assaborir amb la seua forma més natural, a la brasa, amb un raget d’oli i una mica de sal.

Després de la ruta del pinxo, que va ser l’aperitiu d’aquesta ruta gastronòmica, i passat aquest cap de setmana ple d’esdeveniments, la demostració gastronòmica de diumenge, per part dels nostres restauradors, es convertia en el tret de sortida de la segona part d’aquesta ruta gastronòmica que ara passarà als nostres restaurants. Segur que, amb el seus plats, aconseguiran fer les delícies de tots aquells que s’apropen a assaborir el seus menús.

Certament, no podem més que encoratjar a tots aquells que fan possible aquesta festa pel seu bon quefer tot i que, per no deslluir-la, tal volta, també, seria necessari una reflexió molt seriosa sobre la programació que no es porta a terme, tot i estar anunciada, i el detall del sopar, anunciat a un preu, que després és converteix en un altre... més car.

Serà en benefici de tots.

 

TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 869