Està clar que quan es pregunta als partits polítics una valoració de com ha anat l’any, la diferència de visió entre govern i oposició sempre serà més que considerable. Realment és una obvietat, però una obvietat, a voltes, susceptible de molts matisos i enguany, sobretot, els hi ha de molt evidents.

No sabem si el fet de tenir majoria absoluta ha pogut influir en les paraules del portaveu popular, o el fet que La Veu de Benicarló ha estat de vegades molt crític amb ell i el seu partit, però la pobresa de les seues paraules no deixa lloc al dubte. Ens agradaria haver sabut quines han estats eixes “inversions importants” que han fet “reduint costos”. Però encara més ens agradaria a la ciutadania saber que vol dir amb això de les obres importants i necessàries, en referència a la depuradora, que va estar aturada molts mesos, i que ja veurem quan dura, o l’inici de les obres de la nova escola, assegurades un fum de vegades i..., o la regeneració de la Costa Nord que s’ha quedat sense pressupost sine die. Certament, formaen part del seu programa electoral... des de fa un grapat d’anys, però si cada any ens les tornem a trobar voldrà dir que poc, o no res, s’ha fet per tenir-les acabades.

L’oposició ha carregat amb duresa aquesta falta d’eficàcia del populars, i així hem pogut observar, curiosament, que les crítiques a  aquesta ineficàcia governant fins i tot, es podia complementar.

Així, els socialistes benicarlandos fiquen el dit a la nafra de problemàtiques com la inexistència d’un Pla d’Ocupació, la paràlisi del Pla General d’Ordenació Urbana, el cas Odemira que ens costarà a tots els benicarlandos, per una negligència popular, 1,5 milions d’euros, o les plaques solars no connectades de l’auditori, o el pàrquing tancat de l’UA 19. A banda, d’indicar tantes i tantes promeses sense complir com l’Escola nova, la depuradora, la carretera de Peníscola, Costa Nord, Passeig Sud, ... .

Compromís, per la seua banda, ha acusat directament l’alcalde i el seus de mentiders i de fer falses promeses. Així, començant per la precària situació dels aturats i la pujada d’impostos, o la falsa promesa de la nova escola o el pàrking de la Consolació, més dur encara, el tractament de “macarra” al nostres alcalde per haver vesat amenaces a la gent quan es té una opinió contraria a la seua.

Contundència, si més no, és el que podem extraure de les paraules de l’oposició, i un avorriment dialèctic i fora de lloc, com si amb ell no anés la qüestió, del portaveu popular.

De tota manera, i ja portem massa anys, s’està veient un PP còmode que està vivint en la seua poltrona particular mentre l’oposició sembla només gargamellar-se internament.

És clar que cal un canvi de rumb molt agosarat, però seriós. Una guerra oberta a l’acomodació i l’immobilisme actual, amb molt de treball, trepitjant el carrer sobretot, si es vol oferir un mínim d’esperança a aquesta greu situació d’impàs econòmic i polític.

No entrarem ací a valorar si el futbol  és l’opi del poble o no. Potser ho siga el futbol de les grans passions dels equips que surten per la tele, però el futbol local, evidentment que no ho és. Segur que qualsevol diumenge segueix més gent el Madrid, el Barcelona o fins i tot el València que no el Benicarló. Molta més gent. De fet, durant les darreres temporades els partits del CDB semblaven “clandestins” de tan poquet públic com hi anava.

L’experiència demostra que hi ha una única manera d’aconseguir que la gent vaja a camps així com el nostre: guanyar. No n’hi ha d’altra. Al personal no li agrada perdre. I guanyar només es pot fer de dues formes. A base de talonari i molt de treball o a base de persistir amb el futbol base i també molt de treball.

La setmana passada va morir Antonio Sorlí. Un home de futbol que tenia una idea clara de què volia per al Benicarló: un equip guanyador. Per aconseguir-ho va haver de passar hores i hores i hores tractant de treure els diners d’on fóra per poder formar una plantilla competitiva. Venien jugadors de qualitat contrastada i el camp del Camí la Mar esdevenia un fortí inexpugnable amb un ambient a les grades que encara ara no s’ha vist mai.

L’actual directiva del Benicarló ha fet una altra aposta vencedora. A grans trets: es confia en la gent de la casa i s’ha tingut la paciència (per primera vegada en molts anys) de mantenir pràcticament la mateixa plantilla que la temporada anterior. Les grades no tenen exactament l’ambient de la tribuna del camp del Camí la Mar, però porten aqueixa direcció. Un bon entrenador, uns futbolistes del poble que alguns fins i tot senten els colors, una directiva formal  i treballadora i unes aspiracions modestes.

El CD Benicarló no és l’opi de ningú, però sí una manera sana de passar algunes vesprades de diumenge veient futbol de qualitat i a un preu ridícul.

 

Aquesta deu ser la conclusió a la qual deuen haver arribat els pescadors benicarlandos després d’haver decidit sortir un dia menys a la mar. I és que, amb unes despeses diàries de més de 600 euros de mitjana cada dia que una barca es fa a la mar, a molts patrons no els quadren els números de cap de les maneres amb el que trauen cada dia amb el peix que venen i el cost que això comporta.

Tot i que això de reinventar-se puga semblar una moda, només ho és per qualificar el canvi de buscar alternatives per rebaixar costos. I així, ens imaginem, han arribat a  aquesta conclusió de no sortir els divendres a pescar, deixant més desabastits els mercats de peix fresc a més d’estalviar en gasoil, que pot produir un efecte puja de preus indirecta.

I és que no ens enganyem en aquest sector el que sempre se la juga és el pescador atés que amb el mercat lliure imperant els intermediaris, els arrieros, quasi sempre juguen sobre segur amb la seua inversió de peix procedent de llotja amb un preu baix fixa’t per ell, que poques vegades és contempla en el producte quan arriba al consumidor final.

Tot i aquesta problemàtica és d’agrair la vessant solidària dels nostres pescadors on aquell peix diari que no s’ha pogut vendre, de manera gratuïta, a partir d’ara servirà per a l’abastiment del menjador social. Dos mil quilos de mitjana de peix fresc anual són un luxe que no ens podíem permetre de llençar a les escombraries i que demostra que la gent d’ací, el xicotet empresari i comerciant, com sempre ha estat, tot i que massa sovint s’oblida, segueix estan ací quan se’l necessita. Tot el contrari d’algunes cadenes d’alimentació més preocupades en  esprémer-los en benefici exclusivament seu. Ja seria hora que els nostres governants apostaren fermament pel teixit comercial tradicional que és, al cap i a la fi, i la història econòmica del nostre territori així ens ho ensenya,  qui sempre acaba sent el que més productivitat i llocs de treball acaba creant.

Per això és important la línia de col•laboració engegada per la Diputació de promocionar el producte pesquer local. No estaria de més que aquetes accions tingueren continuïtat en d’altres sectors. Tal volta ens ajudaria a sortir-nos-en d’aquesta crisi una mica més prompte.

 

El fenomen mediàtic televisiu per excel•lència de la temporada, Maribel Gil (Masterchef), aterra a Benicarló amb totes les conseqüències.

Després del seu pas pel programa Masterchef, on va acabar convertint-se en la seua anima matter, arriba als aparadors de les llibreries el seu llibre de receptes del programa. I ací és on, a diferència dels llibres de receptes a l’ús, canvia radicalment la història. Amb un llenguatge planer, aquest terratrèmol televisiu que ha sabut guanyar-se el cor de la gent amb el seu “santo Cristo de la mar” o les carxofes de Benicarló, i que ha aconseguit ficar al mapa culinari, i no només culinari, el nom del nostre poble amb les nostres carxofes amb denominació d’origen, ens presenta una mena de diari del seu pas pel programa guarnit de tot un seguit de receptes amb una saborosa mescla de sentiment i entusiasme que segurament delectarà tothom. El curiós d’aquest llibre, a banda del susdit diari que amenitza la lectura del les receptes, és que moltes d’aquestes porta el nom de qui li les va ensenyar. Tot un detall per la seua part.

Maribel ha tornat al dia a dia del seu taller de boixets, que és el que li agrada, però tot i així no es pot escapolir d’aquesta nova realitat i per això aquest divendres 27 a les 7 de la vesprada, a la Llibreria Grèvol, la podrem trobar en la seua nova “salsa” presentant i firmant el seu llibre “El diario de recetas de Maribel. Masterchef”.

Una cita que, sens dubte, ha de marcar el calendari dels esdeveniments mediàtics benicarlandos.

Us esperem!

Això, si fa o no fa, és el que podríem inferir després de llegir, on line, les paraules de Marcelino Domingo, alcalde de Benicarló i president de torn de la Taula del Sénia, pel que fa a la seua dimissió d’aquest organisme supracomarcal. No sabem del ben cert si açò ha esta una enrabiada més del nostre alcalde, una sortida per la tangent, o una sufocada de final d’estiu per la qual després haurà de justificar-se si no la compleix ( i si la compleix també). Però, ara per ara, l’únic clar és que a la Taula del Sénia no ha arribat cap escrit amb la dimissió de Marcelino, com a President de la Taula, ni de la seua sortida de l’organisme. A partir d’ací ja es pot especular amb els motius d’aquesta sortida, pel facebook, com a teló de fons d’aquesta suposada dimissió.

Certament al nostre alcalde massa vegades l’han traït les seues formes i les seus sortides fora de to, però ara amb el que s’està jugant és amb els interessos de la ciutadania. No ens enganyem, ara per ara, el balanç d’estar dins la Mancomunitat ha estat més que positiu per a Benicarló. I és ací on sembla entropessen, suposem, els interessos polítics i de partit i el benefici econòmic... per a la ciutadania. És aleshores quan tots es preguntem si realment el polític, en aquest cas Marcelino, està a l’alcaldia pel seus ciutadans o pels interessos del seu partit. Si més no, pel fet que altres alcaldes del seu partit, d’aquesta banda del Sénia, ja han dit que no pensen sortir-se’n atés que tenen clar que es beneficiós per a tots els seus ciutadans.

A un li pot agradar més, o menys, o no res, el que representa la via catalana, el que han fet o deixen de fer, o buscar-se excuses televisives per a fer la seua crítica, però el que no ha d’oblidar mai és, com a càrrec electe que és, a qui representa: a tota la ciutadania de Benicarló sense exclusions. No sabem si haurà rebut consignes del seu partit però on es demostra la vàlua i la integritat d’un bon polític és sabent estar quan a un no li agraden les coses. Les sortides d’estudi com aquesta d’utilitzar la xarxes socials per a representar una dimissió no juguen massa en favor de la seua credibilitat.

La política no és un joc i Benicarló no és la seua Taula particular.

Amb tota la raó del món els veïns del nostre poble s’intenten encomanar a algun Déu per aconseguir que a la tardor no tinguem pluges torrencials. Des de La Veu no ho tenim clar que això surta efecte però ficats a demanar, si és a més d’un... doncs millor. Tal volta així serem més escoltats i tindrem sort.

I és que tal com indirectament podem inferir del que els ha dit conselleria als nostres governants populars benicarlandos, que fins al 2022 no tindrem la rambla d’Alcalà canalitzada (i ja ho veurem, si ho veiem), necessitarem Déus i ajuda perquè durant tot este temps no tinguem cap episodi de pluges fortes com els que van provocar aquelles inundacions greus d’ara fa uns pocs anys.

I és que si fa no res, el Patricova, el mapa de les zones inundables del país, declarava l’últim tram de la rambla fins a la nostra desembocadura pel Barranquet com una zona de molt alt risc d’inundació, ara resulta que d’allò ningú en sap res i el perill de les inundacions cícliques que patim en aquesta zona, per a conselleria, semblarien haver desaparegut per art de màgia... fins el 2022. I de sobte, aquelles obres de canalització que eren tan urgents ara resulta que no ho són, i ens haurem d’esperar vora 10 anys!

Bé, i no diguem també la resposta de la Confederació Hidrogràfica del Xuquer, ama i senyora d’aquesta conca hidràulica que diu que, per a la neteja de la llera, no hi ha pressupost i per tant no es netejarà. Si no volíem caldo... dos tasses. El còctel perfecte perquè ni amb tots els Déus ens en sortim!

Si amb tots els Déus d’abans no en tenim prou com  l’últim recurs podria ser fer sortir tots els regidors en rogativa a pregar perquè no ploga massa.

A vore si així es pal•lia d’una vegada la seua ineficàcia i ineptitud davant els atropellaments que dia rere dia pateixen els interessos dels benicarlandos. I és que no podem estar, durant 10 anys, cada tardor... mirant al cel.

Més Festes

No cal dir que és un tòpic començar així l’editorial d’aquest número però és el que hi ha, Festes. En un principi si ens hem de guiar pel programa que ens han presentat des de la Comissió de Festes la cosa no ha canviat molt respecte d’altres anys; si de cas s’observa que continua la tendència que els espectacles taurins cada vegada continuen tenint més importància.

Els concerts nocturns, tret de dos balls populars que òbviament no arriben a aquesta categoria, han passat a millor vida i semblen haver caigut definitivament del programa de les festes. La crisi, és la crisi. I segurament el pressupost no dóna per a més i els temps que corren no estan tampoc per a moltes floritures.

...

+ info La Veu en paper