Era sens dubte, una de les preguntes de la nit electoral. Què haguera passat si Compromís haguera fet les coses d’una altra manera, anant pel seu compte, i no haguera perdut el vot d'alguns dels seus habituals fidels que no han entés el pacte electoral? Perquè no ens enganyem, encara que les urnes semblen dir el contrari, la sagnia de vots, tenint en compte el sostre electoral d’abans de les dos davallades electorals anteriors, ha estat important. No tots han estat d'acord amb el pacte amb Esquerra Republicana. Tot i així, la jugada, certament, els ha eixit bé. De fet, han aconseguit duplicar els regidors que tenien a l'ajuntament, acostant-se als mítics cinc que el Bloc va arribar a tenir en el seu moment, per la conjuntura de l’augment de població que va fer passar el nostre ajuntament de 17 a 21 regidors.

Independentment d’aquestes qüestions, els guanyadors, no obstant això, van ser els socialistes, malgrat que tan sols van augmentar en 370 vots respecte a les últimes municipals. Suficients perquè, amb la fragmentació del vot, es convertiren en la força més votada de la nit, contra tot pronòstic. La davallada  dels populars va ser més gran del que creien. Ni les pitjors previsions pintaven un escenari tan cru. Ni explicacions raonables. I és que poc poden dir, o tampoc no saben, els que no han sabut dirigir la ciutat durant els últims quatre anys. Els ciutadans s'han fartat de les promeses sense complir dels populars. I de programes fantasmes. I de moltes més coses.

Ciudadanos es colava en la intensa nit electoral. Veurem què són capaços de fer en el saló de plens. Perquè ací ja no val que tots som amics. A la casa gran, és on ixen les veritables cares. El repartiment de vots per la cua castigava als pseudopodemos, fragmentats en dos a Benicarló, després de les diverses picabaralles internes. Els draps bruts es renten a casa. Així no es pot aspirar a l'Ajuntament. Ni a una butaca de regidor. I el poble ho ha castigat. De fet, si hagueren sumat, en aquest moment, un dels seus representants segurament tindria l'acta de regidor.

Doncs bé. El panorama és, a priori, fàcil de dirimir. Xaro Miralles intentarà governar en majoria pactant amb Compromís-ERPV. Falta per saber les contraprestacions que aquests demanaran a canvi. Sempre li queda en qualsevol cas, un govern en minoria. I esperar a veure què passa amb la Generalitat Valenciana. Si finalment és el socialista Ximo Puig qui assumeix la presidència, Miralles té fàcil la solució a Benicarló. Però si és la combativa Oltra qui és investida com a presidenta, s'haurien de replantejar el govern municipal perquè tal vegada ací estiga la clau del pacte.

Per cert, a Miralles, l'oposició que li queda després del pas per les urnes poca guerra li donarà. Ni un sol nom que destaque sobre els altres com a polític combatiu. Llevat que els nous fitxatges populars es revelen com els polítics de la dècada! Des de La Veu ens atrevim a aventurar que aquesta serà una legislatura tranquil•la, farcida de pactes puntuals, que permetran un govern de consens entre les diferents forces polítiques.

La curiositat de la nit electoral, per dir-ho d’una manera planera, a més de les sorpreses a l'escrutini, va ser una foto penjada al facebook pels membres de la candidatura Compromis-ERPV, feta a la porta de l'ajuntament de Benicarló portant estelades. A més, una frase gens afortunada, “Som els putos amos”. No van tardar les xarxes socials a fer córrer rius de comentaris de tota mena.

S'ha de saber guanyar i perdre. I controlar l'eufòria i la ràbia. Si qui ens ha de governar pensa que la millor manera de començar és fent-se fotos que previsiblement poden portar una polèmica que no duu enlloc no anem bé. I si qui ens ha governat -i encara ens governa- es posa a picar fava per les xarxes socials per coses com aquestes és que realment hem anat molt malament.

La pregunta és: a poques hores d'assolir quatre cadires al saló de plens, pagava la pena? Calia?

 

("Igualico, igualico que el defunto de su agüelico")

Vuit partits per a dir-nos que ells són els millors per Benicarló. El seus programes electorals són el pa amb el qual, suposadament, ens han d’alimentar, democràticament, durant els propers quatre anys. Alguns amb les xarxes socials repletes d’informació del “quiero prometer y prometo”... que mai compleixen. En la majoria de mitjans, en aquest justetet, segurament parlem diferent (deu ser en valencià?), podem veure plantificada la seua propaganda electoral amb els missatges dels seus candidats per fer, de la nostra, una ciutat millor. Si volem aprofundir una mica més, fins i tot, podem cabussar-nos en les seues planes webs i trobar el gruix d’eixe vull prometre i promet, contant-nos tot el seguit de propostes que farien un Benicarló capdavanter, en el seus programes electorals on-line (bé, ací cal un matís. El del PP, després de regirar la seua plana web per dalt, per baix, per l’esquerra i, òbviament, per la dreta, no l’hem trobat per enlloc.

És per això que l’experiència ens acaba demostrant, també de forma fefaent, com, passades les eleccions, tots fan més bé ús d’una altra frase, “ahir deia blanc i avui diu negre”, on es veu la poca memòria que tenen els nostres dirigents polítics. I és que els grans partits al final resulta que tots tenen en comú els punts bàsics de la seua estratègia electoral i, aquesta, en xicotetes variacions, salvant les ideologies i el seny d’agun dels seus candidats, acaba sent igual i no aguanta passar pel tamís d’una anàlisi seriosa.

Nosaltres hem pensat que, tal volta, podem acabar de tancar la comtessa electoral amb una mica més d’humor, i sense que ningú s’ofenga, amb la frase, també, d’aquell còmic insuperable que corria allà per l’any 1961, Agamenon, a la revista “Tio Vivo”: "Igualico, igualico que el defunto de su agüelico". Què poc han canviat algunes coses!

 

Lamentacions, lamentacions, i més lamentacions. Aquest deu ser el destí imposat pels Déus a la nostra classe política quan fan alguna cosa malament o, simplement, no ha pogut aconseguir-la després d’haver-la promés una i mil vegades. És el pa nostre de cada dia.

Així, aquesta setmana passada, va aterrar per Benicarló, fent costat a la candidatura socialista, el que va ser President del govern central, José Luís Rodríguez Zapatero, el qual, en un rampell de sobtada sinceritat, va entonar el mea culpa en el fracàs del magatzem submarí Castor. Això sí, tot i assumir la seua responsabilitat no creu que aquest fracàs és degué a la mala intenció. Faltaria més!

Com era d’esperar, el PP local i el provincial, després d’aquestes paraules, entraren a matar al més pur estil taurí que tant els agrada. I com no, ara també volen una “disculpa” pública de Ximo Puig, diuen, per haver intentat enganyar els castellonencs. Uns engeguen el projecte i és lamenten i els altres paguen... i també és lamenten. Però, lamentablement, eixos diners surten de la butxaca de tots nosaltres... que no tenim dret a lamentar-nos.

Més lamentacions són les que explica també el regidor d’urbanisme, Pedro López, pel fet de no haver aconseguit que Carreteres aprove els nous accessos al Centre Comercial. És queixa que no li han deixat fer “ni un camí” i que li han tombat tots els projectes que havia presentat ell i l’empresa. Certament la memòria històrica dels polítics benicarlandos segueix sent molt curta. Li haurem de recordar que tot aquest desficaci va començar quan Mundo governava i va deixar obrir-lo tot sense els permisos necessaris? Com diu la dita, “qui sembra vents rep tempestes”. Lamentar-se ara de poc serveix veient com de morta està aquella zona.

I per tancar el cercle de laments, el mateix regidor diu que se’n va a casa amb la “pena” de no haver pogut tirar endavant el document de desenvolupament més important del municipi, el PGOU. Diu que s’ha vist “impotent i superat”, segons sembla, pels compromisos adquirits per Marcelino amb els veïns de la Costa Nord. Seria bo que algú explicara a la ciutadania quins eren eixos compromisos... adquirits, per qui que van qualificar com el millor alcalde de Benicarló que, lamentablement, no parla d’aquesta qüestió.

Amb tanta lamentació, lamentem dir-los, que a Benicarló ens hem quedat sense laments. El proper pas de laments sortirà... a les properes eleccions.

Totes les coses dutes a l'últim extrem resulten exagerades, grotesques. El capitalisme sense regles o el comunisme amb massa regles esdevenen perniciosos per a les societats que els han de patir. El fanatisme religiós que tantes morts ha causat en la història de la humanitat -els crims de París d'aquesta mateixa setmana sense anar més lluny- són esfereïdorament sagnants.

Salvant totes les distàncies del món, el mateix pot arribar a passar amb determinats moviments culturals i animalistes. És cert que a les festes populars amb bous se'ls havia de posar algun límit per tal que els animals no patiren; era bàrbar allò de l'agulló o ho és ara també l'ús fraudulent en alguns llocs d'uns bastons que donen corrent elèctric. Fins i tot es podrà parlar del patiment dels bous embolats (ací a Benicarló no fa ni quaranta anys que se'n fan i no podem, per tant, considerar que siguen una tradició ancestral) o de com es transporten en ocasions els bous d'atapeïts (igual que els porcs o que les gallines, vaja). Però al nostre poble, des de fa molts anys, es té molta cura amb el tema de la seguretat i el patiment dels animals; hi ha uns torills que són l'enveja dels pobles veïns, no es permet que ningú agarre els bous per la cua ni que siguen llençats a la mar si no és que hi caiguen i es procura que la gent se'n xale sense prendre mal ningú.

Potser siga demagògic -i obvi- dir-ho, però els bous a la mar no són una corrida amb les seues dosis de sang i de mort, ni són el toro de la Vega. Entre el poc i el massa, la mesura passa i ací a Benicarló no estem gens lluny d'aquesta mesura.

Una barra lliure de festes.

No és d’estranyar que cada vegada que tanquem un cicle de Festes d’Agost les nostres autoritats sempre acaben dient que han esta les que menys incidents han tingut dels últims anys. Enguany no ha estat una excepció i, en paraules del regidor Marzal “el dispositiu de seguretat ha funcionat perfectament. La comissió de festes ho tenia tot preparat, amb encarregats de cadascun dels actes”. I així va destacar que “han estat unes festes molt participatives”.

Òbviament no ha estat tot del color de rosa, sobretot pel fet d’haver enxampat la Policia Autonòmica dos barres de venda de begudes, en el recinte portuari durant la celebració dels bous, que estaven il•legalment. I no parlem del fet que enxampen també als responsables de la barra del bar del recinte dels concerts amb treballadors sense complir tots els requisits legals en la seua contractació.

Esta clar que la resta de qüestions com la brutícia al voltant del recinte de les penyes, el desgavell alcohòlic intrínsec que aquestes porten, la poca puntualitat d’alguns actes o el seu solapament que feia que no pogueren ser gaudits per tots, o el xicotet detall de no veure el programa de festes menut també en valencià... són, com comentàvem, anècdotes festeres tradicionalment conegudes.

De tota manera, encara i la xicoteta crítica constructiva, cal felicitar la Comissió de Festes pel seu esforç, tot i les seus limitacions pressupostàries, al portar endavant aquestes festes del 2014. Enhorabona!

 

Conservatori a la carta

Està clar que el Conservatori de la nostra ciutat té la qualitat que té, sobretot, per les ganes que fica el seu professorat a l’hora de gestionar-lo, tant econòmicament com educativament. Això ha portat a una curiosa iniciativa de pares i alumnes, articulada a través de Change.org, perquè l’ajuntament contracte pel curs que ha de començar uns professors que ja hi estaven el curs passat i que, segons alumnes i pares, havien treballat molt bé i eren del grat de tothom.

El problema sorgeix quan el nostre a juntament vol contractar el professorat a partir d’una borsa externa on aquests no hi són. Està clar que la veu de pares i alumnes ha de ser tinguda en compte però, òbviament, la legalitat és la que ha de marcar aquest tipus de contractació. No pot ser d’altra manera. Però arribat aquest punt, tal volta, pares, alumnes i Ampa, s’haurien de preguntar perquè passa açò. I ací sorgeix el problema endèmic del nostre Conservatori quan arriba el setembre sense el professorat contractat pel fet de tenir alguns d’ells contractes excessivament ajustat en el temps perquè així l’ajuntament s’estalvia diners.

Cada part mirà el seu sarró segons el seu interés, lícit sens dubte. Ara, si volem qualitat, és una obvietat que la precarietat laboral no ajuda en res, tot el contrari que l’estabilitat professional que l’acaba incentivant.

Tal volta per ací és per on caldria que pares, alumnes, i Ampa enfocaren la qüestió per deixar l’ajuntament sense arguments en aquest tipus de contractació que es contrària a la qualitat.

Ho hem dit moltes vegades, ací en aquesta zona, no sap ploure. I així, aquest dissabte passat, van confluir, a l’estil “Cuarto Milenio”, totes les forces meteorològiques i les seus deïtats, per obsequiar-nos amb el seu espectacle natural de la fi del món en versió cadufera. I allà va que trona, el cel ens va caure, literalment al damunt. En menys d’una hora més de 28 l/m2 amb vents de més de 105km/h i, aquest va ser el principal problema, pedra. I pedra de la gran!

La part nord de la ciutat i sobretot les zones del camp d’aqueixa zona van patir l’impacte salvatge de la pedregada que va deixar erm el 90% d’aquell territori malmeten de manera quasi completa la collita d’hortalisses i taronges, a més del meló d’Alger i enciam. Certament un cop molt dur per a un sector que ve patint les inclemències del temps, amb la sequera continuada que portàvem, juntament amb els baixos preus que els hi paguen als mercats.

De retruc, aquests aiguats, també sempre ens tornen a traure els grans empastres que són algunes de les infraestructures viàries d’aquest poble i que sembla que, per molts alcaldes que tinguem, ni un ha estat capaç d’apanyar  correctament. Ens referim als diversos ponts, inundables, que envolten el nostre terme. És una autèntica vergonya que a dia d’avui no hi haja pont benicarlando que, cada vegada que plou, unes vegades poc i altres prou, no s’inunde, deixant-nos, en molts casos, pràcticament incomunicats.Totes les mesures que es puguen prendre per a pal•liar aquesta greu destrossa econòmica, més de 2,5 milions de pèrdues, seran poques i, per això, calen respostes contundents per part de l’administració per ajudar el sector a superar aquets greu entrebanc. Pensem que l’agricultura és, per a Benicarló, un dels sector estratègics de la seua economia i no prendre mesures clares, i sobretot efectives, per ajudar-lo, acabarà redundant negativament sobre l’economia de tot Benicarló.

Ja seria hora que algun responsable polític, del color que  siga, demanara d’una vegada responsabilitats a qui pertocara perquè les imatges d’aquestes infraestructures inundades no passen més i, de camí, ho resolgueren correctament d’una vegada. Ah, i no amb un senyal de zona inundable!

I és que en aquest poble ja n’hi ha prou de ploure sobre mullat!

Les oposicions públiques, les que siguen, sempre porten alguna que altra controvèrsia pel que fa a si algú té, o ha tingut, informació privilegiada sobre el que s’oposita. I el nostre poble tampoc n’és una excepció sobre aquesta polèmica.

Així, ens trobem que el PP acusa el PSOE, això no és cap novetat, tot i que en aquest cas és directament a una regidora socialista, Filo Agut, d’aprofitar la seua posició(?), per beneficiar un familiar en les susdites oposicions.

A primera vista podríem dir, sense por a errar-nos, que en política aquestes coses són, i seran per desgràcia, el pa nostre de cada dia i que no cal esquinçar-nos la roba per aquestes qüestions. Ara bé, això no lleva que cal denunciar-ho i ficar-li fre sempre que se’n tinga constància.

Tot i això, ací partim d’una premissa, almenys des del nostre punt de vista, força curiosa, per no dir estranya,  que és que normalment sempre és el que ostenta el poder el que fa us d’aquesta mena de dret de cuixa que li dona el fet de tenir el poder polític per aconseguir desviar la informació cap el seu benefici. Però vet ací que resulta que és a l’inrevés, a consideració del govern municipal, que qui ha fet un mal ús de la seua posició... és la regidora de l’oposició.

I en tot aquest embolic hi ha algunes coses que no quadren massa, començant per preguntar-nos si la informació facilitada per la directora del centre, era pública? O la podia consultar qualsevol persona? Estava a l’abast d’altres aspirants? El fet que a qui s’acusa haja anat amb la regidora socialista li ha atorgat algun dret, extra, per poder veure eixa informació? Si aqueixa informació no era pública, per quina raó se’ls hi va deixar veure? Per què no és va negar en eixe moment a facilitar la informació, si es considerava que no era correcte i es vulnerava algun precepte? Tant intimida la “posició “, càrrec seria més adient, de regidora... en l’oposició?

Mentre no hi haja resposta clara a aquests interrogants açò sembla més un escarafall del PP que altra cosa. I és que si algú ha actuat incorrectament simplement cal deixar-lo fora. Desacreditar per desacreditar amb declaracions, però sense actuar amb contundència... tal volta pot amagar altra cosa que no se’ns diu.

Esperarem respostes.