Diu el regidor de Policia i Seguretat, Bueno, que no vol que els carrers benicarlandos es convertisquen en Hiroshima. Certament, no cal arribar a  aquest extrem com si ací hagués caigut la primera bomba atòmica. Tampoc és això tot i que no li falta raó atés que falles, desgraciadament, també és sinònim de desgavell en molts aspectes. Ara bé, feta aquesta puntualització, atòmica, és del tot cert que, almenys ací a casa nostra, d'un temps ençà, les falles tenen una cara negativa que ningú s'atreveix a traure a la llum per por, massa vegades, a ser considerat un mal benicarlando.

I és que, no ens enganyem, tot i que les falles són un atractiu social i turístic de primer ordre, a més de motor econòmic, no per això, en aquests dies, tot s'hi val i hom pot anar pel carrer fent el cafre, llençant coets a dojo i a tota hora, fer les necessitats a la via pública o considerar que els carrers són la seua bossa d'escombreries particular. Doncs no. Aquestes actituds s'haurien d'eradicar se soca-rel de manera que els inputs negatius, als quals al·ludeix el regidor Bueno en les seues declaracions, no foren, per desgràcia el pa nostre de cada dia. Bé, millor dit de cada nit també.

I és que està clar que aquestes actituds poc incíviques no es poden canviar de la nit al dia, com tampoc, òbviament, se li pot exigir a aquest regidor que, a les seus primeres falles, ens ho solucione. Ja ens agradaria a molts. Ara bé, marcat el matís, a ell, com a responsable polític de la seguretat, i al seus subordinats, com a responsables de vetllar per ella, se'ls ha d'exigir que facen complir les normes bàsiques de convivència ciutadana que tenim aprovades. I no per cap raó especial, simplement perquè el càrrec, o treball que desenvolupen, així els obliga i la ciutadania els ho demanda.

Sabem que actuar quan açò passa, i més en dates assenyalades, pot no resultar massa popular, però és que ni cobren ni estan per fer ostentació del càrrec, estan per garantir mitjançant unes normes aprovades per tots que la convivència siga això, convivència. I aquesta exigència es traslladable a tota la resta de classe política que, massa vegades, anteriorment, ha mirat cap un altre lloc.

Tenen des d'ací, en aquesta primera embranzida seriosa, tota la nostra solidaritat i suport. Ara bé, mirar com s'ha fet abans, cap un altre lloc, tindrà la nostra crítica més contundent. Esperem estar en bones mans.

El mes de novembre passat saltava la notícia que el bisbat es volia quedar el nostre campanar. Bé, ara per ara, no només ho volia, ho ha fet, a l'immatricular-se'l al seu nom. La resposta del consistori, òbviament, no es va fer esperar: en el cas de no retornar-lo aniríem als tribunals. Doncs la cosa sembla estar més que cantada. Els tribunals tindran l'última paraula atés que, segons indica l'alcaldessa, el bisbat no s'atén a raons, " no anem a negociar res. És més, no anem ni a tornar-nos a asseure per a mantenir una nova reunió”.

I així sembla que ha acabat la cosa pel fet que l'ajuntament, segons la pròpia alcaldessa, no pot signar cap acord tenint en compte que el que hi ha pel mig és una titularitat pública. Certament la llei hipotecaria que va aprovar el govern d'Aznar en favor del clero, i que es va derogar el passat juny, per la qual podien fer de fedataris públics i, sense cost, ha ficat damunt la taula la caritat divina que impregna els actes del clergat. Actes pels quals, mitjançant una escletxa legal, es fica al seu nom totes les propietats hagudes i per haver, al més pur estil feudal.

 

Com vam dir quan va sorgir aquest tema, per què vol l'església ser propietària d'un bé que només porta despeses i problemes? Una pregunta a la qual, ni abans, ni ara, tenim resposta. Tal volta amb l'intercessió divina...

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1018

El llibre recopilatori de còmics que hem editat és una cosa molt seriosa. És tan seriosa que un se n'adona de seguida. Simplement es tan seriós com qualsevol altre llibre d'història. Sí, tal com poden vostés llegir. I és que els temes tractats són els que ens han preocupat aquests darrers 20 anys, els que realment han afectat a la nostra vida quotidiana. Per això és impossible llegir els textos i no recordar aquells moments comuns que, per a cadascun de nosaltres, segurament van ser el context d'històries més personals. Aquest volum  és una gran aportació a la identitat dels benicarlandos, aqueixa identitat que, tantes vegades oblidem i tan poques vegades aprofitem.

Per descomptat, una de les claus dels còmics de Xavi Burriel és l'aparició de personatges de la vida pública, perfectament recognoscibles tant en el meritori dibuix com en les seues actituds. La humanització del polític, vist sovint pel ciutadà com un ésser estrany, precisa d'aquest humor àcid però sempre respectuós. Una nova manera d'explicar les notícies, tal volta no tan ortodoxa com l'habitual escrita, que sempre ens acaba deixant un somriure d'orella a orella. I això, sempre és d'agrair.

Un últim apunt que pensem cal afegir és el fet que algunes d'aquestes persones caricaturitzades en els còmics van acudir a la presentació del llibre demostrant un sentit de l'humor elogiable. La presència de Marcelino Domingo o Enric Escuder, entre uns altres personatges de la vida política local, podria deixar veure que, com diu la dita, el frec fa l'afecte. Faltaren alguns que ens feia molta il•lusió vore, què hi farem, esperem no tardar molt a editar un volum 2 i que acudisquen tots!

PD: A la venda a la llibrería Grèvol!

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1014

A l'aigua, "Phatos"!- Açò es diu als més xicotets per a atraure'ls a l'aigua i que aprenguen a nadar. D'altra banda, en la Retòrica d'Aristòtil, el "pathos" és l'ús dels sentiments humans per a afectar el judici d'un jurat. I amb aquesta barreja, podríem començar al•ludint a les moltes il•lusions que es veurien truncades si desapareguera el Club Natació o qualsevol altre club esportiu de la ciutat. Seria un argument massa fàcil, però ací està. I ara que ens hem entretingut amb aquest infantil joc de paraules, anem directes a la jugular de l'assumpte, que, com quasi sempre, té poc que veure amb entranyables històries d'aprenentatge i superació personal. Anem a parlar del dels diners. El Club Natació de Benicarló se sent agreujat per l'ajuntament i açò principalment perquè se'ls cobra per l'ús de la piscina municipal. Comencem dient que la piscina municipal es diu així, municipal, perquè està en el municipi i no per la seua acceptació popular, ja que per successives gestions nefastes tant la piscina com el gimnàs s'han convertit en una opció esportiva poc recomanable. A través de la signatura de contractes, segons es diu, poc convenients per al poble, l'Ajuntament sembla haver perdut tota capacitat per a influir en el manteniment i millora d'aquesta instal•lació. I probablement ací radica el problema: la piscina, per molt que siga d'origen municipal, es troba sota el poder d'una entitat privada que com és natural, i perquè el consistori li ho permet, el que vol és traure-li diners a la seua concessió. En definitiva, Benicarló no té piscina municipal. Benicarló va construir una piscina municipal que uns altres administren amb la lícita finalitat d'obtenir un rendiment econòmic. I a qui li trauen els quartos? A qui no té un altre remei, de moment, que usar la instal•lació. I qui és el paganini de torn? El Club Natació de Benicarló. Què pot fer l'Ajuntament? Recuperar el control d'unes instal•lacions que se suposen "municipals" o, almenys, exigir uns mínims lògics. La resta de consideracions podrien embrutar l'ambient esportiu de la ciutat: hi ha molts clubs, a més del de Natació, que també es veuen immersos en la lluita per avançar i donar cobertura als seus socis.

Els grans èxits obtinguts pels esportistes benicarlandos es converteixen en medalles que la ciutat assumeix com a seues, però a voltes cal preguntar-se si molts d'aquests assoliments s'aconsegueixen gràcies a l'ajuntament...  o malgrat l'ajuntament. I el pitjor de tot, que aquesta actitud de menyspreu cap als esforços autòctons s'estén a quasi totes les àrees. El ciutadà espera dels servidors públics que li donen suport en els seus objectius, més encara quan aquests redunden en benefici de tots. Senyors mandataris, si volen penjar-se més medalles... hauran de tirar-se a la piscina.

Un Nadal més valencià

Bé, ja tenim ací a tocar el Nadal. Un Nadal entre comercial, fester, tradicional,... però sembla ser que també apostant una mica pel valencià. Ja era hora. S'havia de notar alguna cosa que qui governa ací no depén de Madrid.

Com ja ve sent habitual en els últims anys, tot i que comercialment el Nadal segurament començarà este cap de setmana, és la representació de l'Estel del Collet el que marca l'inici del veritable Nadal a Benicarló. I a partir d'ací ja podrem trobar tot el ventall d'activitats de tota mena que aniran desgranant-se dia rere dia, amb la recollida solidària de productes de primera necessitat, el Mercat Nadalenc, el pessebre i l'arribada del Pare Noel.

Des d'ací, fins a Reis, la cultura serà la protagonista amb el Teatre Familiar i la celebració del primer Cap d'Any Infantil, que tindrà lloc durant el matí del dia 31 de desembre amb la representació de l'espectacle Les dotze van tocant, sense oblidar l''acompanyament esportiu tradicional de la Sant Silvestre pels carrers de la ciutat.

I tot això sense oblidar, com havíem expressat al començament de la campanya engegada per l'AVIVA "El Nadal en valencià", que pretén ficar l'ús del valencià a la taula de totes les llars amb felicitacions, nadales, cartes als Reis o receptes de Nadal tal com sempre les hem conegut ací, en valencià.

 

Contundent i demolidor al•legat del Club Natació Benicarló contra la seua discriminació per part de l'ajuntament

Sembla ser que les aigües baixen revoltes, mai millor dit, a la seu del CNB. La quantitat de greuges esportius i econòmics que ha ficat al damunt de la taula l'assemblea de socis del Club Natació Benicarló és, simplement, de jutjat de guàrdia.

Vore com un Club, com el CNB, amb més de 25 anys d'història a la seua esquena, és tractat d'aquesta manera tan vergonyosa per part de l'ajuntament, el d'ara i els anteriors, arribant a l'extrem d'haver de fer d'aquesta exposició de motius, en premsa, que no té discussió possible atés que és simplement demolidora i contundent, perquè no se'l discrimnine envers d'altres clubs de la ciutat que no paguen ni un euro per l'ús de les instal•lacions municipals (tot i que pel que sabem ho haurien de fer atés que hi ha una ordenança municipal que així obliga l'ajuntament, però no l'apliquen), almenys per a aquest mitjà, ens sembla una total falta d'ètica i un insult als centenars de socis que representa este veterà Club esportiu.

Només de llegir l'escrit sens regiren els budells per la manca de sensibilitat demostrada pels nostres governants, però encara se'ns regiren més quan veiem que, la seua protesta, està avalada pel fet que paguen uns 40.000 euros anuals per l'ús d'una instal•lació pública municipal! Només ells! I això que ells van ser els principals valedors perquè ara tinguem aquesta piscina municipal! Però si amb eixa quantitat, en 10 anys, podrien tenir-ne una piscina per a ells sols! No ens estranya que n'hagen dit prou, vegen que són l'únic Club esportiu que paga per utilitzar una instal•lació esportiva municipal. Ja ens agradaria vore que passaria si als Clubs de futbol se'ls fera pagar, o se'ls limitara, l'ús del camp de futbol. O als del bàsquet! O als del handbol! O quan fa un temps li deixaven, debades, sí, sense pagar res, el pavelló poliesportiu al Futbol Sala... de Peníscola! Si això no és discriminació... que baixe Déu i que ho veja!

Simplement, llegint el que hem llegit (segurament a partit d'ara sortirà més marro, i si no al temps), si per algina d'aquelles, este Club històric de Benicarló, es veu abocat a desaparèixer per aquesta discriminació i manca de sensibilitat institucional, una cosa està ben clara, l'ajuntament haurà d'assumir responsabilitats... què els hi pot esquitxar. Estan disposats a assumir-les... amb les seues conseqüències?

Més els valdria seure's a parlar, però ja, i buscar una solució compartida, que segur que la hi ha! Tots sortiríem beneficiats, inclòs Benicarló.

La cagada de la senyalització de la variant de la N-340 ha desvetllat un altre capítol on el ministeri, executor del projecte, es defensa dient que tot és correcte atés que "ningú havia reclamat res en la fase d'exposició". Amb aquesta afirmació, sens dubte, també podríem dir, sense temor a errar-nos, que, com sembla que ningú revisa el que fan, igual ens haguérem pogut trobat "Puch", com "Pufo", "Bufo", "Bufa"... o vagen vostès a saber. En poques paraules, que els que fan les carreteres no tenien ni idea de per on discorria el seu traçat... ni ganes de saber-ho.

I si el riure, per no plorar, ens pot agafar, davant aquesta afirmació, què podríem dir del projecte de bulevard que havíem de fer-nos, quan revertiren la carretera al poble... i que ha desaparegut del pressupost ministerial? Sí, amb una altra afirmació rotunda, ha resultat allò tan castellà de "donde dije digo, digo Diego", i de la previsió de  reversió als pobles d l'antiga carretera,  amb la seua consignació monetària, només ha quedat el compromís de retornar-nos-la, no sé sap quan, això si, sense consignació. L'ordre ministerial que dotava de consignació per fer el bulevard urbà ja no existeix. Ha estat derogada i, per tant, no hi ha diners.

Si no volíem caldo, dos tasses. Si alguna vegada s'ha de fer el tan nomenat bulevard serà a càrrec dels pressupostos municipals de Benicarló i Vinaròs.  Ells es lleven el problema de que fer amb aquest tram i el traslladen, amb càrregues, als ajuntaments. Aquesta és la inversió popular en aquestes terres? Una autèntica broma... pesada!

La volatilitat dels carburants ens pot servir per fer-nos vore que allò que, admnistrartívament parlant, s’havia fet malament, acaba saltant pels aires.

I això és el que ha passat amb aquesta història absurda d’una concessió administrativa que el govern de la Generalitat anterior havia atorgat sense el reconeixement favorable dels pescadors benicarlandos.

Era una obvietat que si els sortidors dels pobles veïns venien el combustible per a les seues barques de pesca a un preu bastant inferior al que ací estaven pagant els nostres pescadors per a les seues, els d’ací  buscaren la manera de pagar menys.

Si demanàven la concessió i no els feien cas, si portaven camions cisterna i van deixar d’utilitzar-se  perquè la concessionària ho va denunciar per competència deslleial i pel fet de tenir la concessió dell recinte portuari, donncs, aleshores, estava cantat que l’alternativa, si ací no baixaven els preus, era anar-se’n a repostar les barques a uns altres ports. I així va estar finalment.

Clar, entre mig d’aquest desficaci admnistratiu-gasoliner, l’empresa concessionària, amb raó (pel fet de tenir la concessió i pel perjudici econòmic que els va fer el fet que camions cisterna externs respostaren les barques a dins del seu recinte), ho denuncia als tribunals. I vet ací que ara surt la sentència... i guanya.

La sentència obliga l’administració a pagar més de vuit-cents mil euros, i els interessos legals que corresponguen, a la concessionària pels danys i perjudicis que aquesta actuació els va provocar.

I ara què? ¿Altra vegada la ciutadania se n’ha de fer càrrec, amb el seus impostos, d’aquelles decisions admiinstratives de rang superior, que no tenien ni cap ni peus, al no haver escoltat ni atengut les demandes del sector perquer benicarlando quan tocava?

¿Algun responsable del govern anterior de la Generalitat, en aquest cas de la Conselleria  d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, es farà càrrec del desgavell monetrai que han ocasionat?

¿Després d’aquest embolic administratiu-gasoliner, els responsables polítics actuals ficaran fil a l’agulla i budcaran una solució, pactada, per tancar el conflicte i que els nostres perscadors no se n’hagen d’anar a repostar als pobles veïns?

Ja vuerem. Ara, en un principi, caldra gratar-se la butxaca i pagar els 818.586 euros que la sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana obliga. I fer-lo el més aviat possible, que els interessos d’aquesta guerra tan volàtil... corren!

...

+info La veu en paper