Tambors de guerra com a  banda sonora. Fent més soroll del que a la resta de mortals ens agradaria. No s’entén, és totalment inadmissible que, un quart de segle després, les vanitats personals vulguen estar per damunt d’una festa que es va fer per donar-li publicitat a un dels productes que més els costa de treballar als nostres llauradors: la carxofa amb DO de Benicarló. I és només això el que ens ha de preocupar.  Queda fora de tota lògica els comentaris d’alguns restauradors, que han signat en nom de tots una nota que mai es tindria que haver fet pública. Per ridícula, per incoherent i per lamentable (ens ha costat buscar qualificatius que no ofengueren ningú).

La festa, senyors, s’ha polititzat des del primer dia que un polític va presidir un sopar de gala, va tallar la cinta de la demostració gastronòmica o es va ficar la brusa per acompanyar al consell regulador en la torrà popular. Per exemple. Politics han passat de tots els colors i gustos per esta festa i sempre han estat ben rebuts. Fins i tot, mira tu, li hem donat la Carxofa d’Or a Carlos Fabra, en el seu temps gloriós, quan presidia la Diputació de Castelló i era l’amo del cortijo (sense segones). I no es va immolar ningú. Ni l’oposició va piular (amb honroses excepcions).

Enguany, ja veiem, resulta que un cuiner  i un polític s’han convertit en el blanc de les critiques. El primer per acceptar l’invitació del consistori. El seu pecat, ser el primer Estrella Michelin que ha tingut Benicarló. Resino, mai ningú no és profeta a la seua terra. Els del poble del costat (del nord), ja li han oferit asil polític, a ell i a la nostra alcaldessa. Vergonyós. El segon, el polític, perquè va contestar les preguntes d’uns ¿atrevits? reporters que fan un programa a l’emissora municipal. Un panorama vergonyós.

Mentre, la carxofa fa camí. Es veu que li va el palo, perquè enguany els llauradors han fet una de les millors collites que es recorden. Prop de tres euros se’ls ha arribat a pagar el quilo, un preu que s’apropa a la dignificació de l’ofici de llaurador. Felicitats. Tot el mèrit és vostre. Feu un producte que ens fa sentir-nos orgullosos de ser benicarlandos. Quan arriba l’hivern, se’ns ompli la boca de dir que els nostres camps estan plens de carxofes de qualitat. I eixe esforç, senyors, no es mereix estos comportaments de pati d’escola. Ja està be. Caminem cap al 25 aniversari amb la cara ben alta i rentem els draps bruts dins de casa. La bugada ha de sortir ben neta al carrer quan celebrem el quart de segle. La festa ha de donar una passa endavant i hem d’anar tots junts de la mà. Tots.

Val a dir que el temporal de mar que hem tingut este passat cap de setmana ha estat, sens dubte, un temporal de primera divisió. No ha esta una llevantada a l'estil clàssic, amb molta pluja, tot el contrari, no massa pluja però amb un vent de Gregal que empenyia la mar fent unes ones considerables i amb una força imponent que trencaven, i trencava la costa, espectacularment. A les xarxes socials hem pogut veure tota mena d'imatges de la contundència de la mar embravida i el seus efectes sobre el litoral. Una gregalada en tota regla.

I açò ens porta a on volíem arribar: la força de la Natura envers el control que l'home creu que té d'ella. Com hem dit abans, el temporal ha esta dur, però este mateix fet és el que acaba ficant en evidència algunes de les actuacions humanes. Actuacions humanes que, tot i no voler qualificar-les de negligents, i que el seu propòsit inicial era el contrari, han acabat convertint-se en un autèntic desastre. Esta clar que contra esta força de la Natura les platges poc, o no res, poden aguantar, ara bé, desficacis urbanístics, demostrats, des del de la Ratlla del Terme inundada, i en van..., fins al nyap que s'ha demostrat que era l'obra d'actuació en la costa nord, indiquen ben a les clares que no s'havia mesurat correctament l'impacte natural en elles. I ací, suposadament, si que s'havien mesurat, o almenys devia haver estat així, tots estos impactes. Doncs sembla que no!

Sempre hem d'entropessar amb la mateixa pedra? Una actuació ben feta, ben mesurada i amb cura amb l'entorn, tot i que inicialment ens puga semblar més cara, segurament, al final, acaba convertint-se en la millor opció... sempre. I a les proves ens remetem. Fins ara les actuacions urbanístiques que s'han emprés en estos dos punts, per ficar-los d'exemples, han resultat estèrils i un forat sense fons on s'han abocat milers d'euros... que cada any toca renovar. I el problema no és perdre eixos milers d'euros, que també, el problema és que els nostres governants continuen atacant els mateixos problemes amb les mateixes i nefastes actuacions i idees caduques que ens han portat aquestes nefastes conseqüències.

Al final, per desgràcia, no hi ha responsabilitat ni credibilitat.

Comencem amb un escut que es canvia per fer complir la normativa vigent en esta matèria. Un allau de queixes dels veïns, a favor i en contra. Però, com sempre, fan més soroll els que estan en contra (de tot).

Amb arguments tan flagrants, com que “no m’agrada”, “és molt lleig” o “ens ho volen llevar tot”. Pocs, a bon segur, s’han llegit o han entès les raons i els arguments. Que les coses i les formes no han estat les més adients, doncs segurament també.  Sense anar més a lluny, a Peniscola l’escut va ser canviat fa quasi deu anys, amb un ajuntament del PP, i ningú va dir res. Però és clar. A la veïna població tenen cronista oficial... no "apaga focs" de les xarxes socials. Així si que es pot defensar les coses amb arguments i en el lloc que cal. A La Veu d’aquesta setmana exposen els fets, donem els arguments, i expliquem les coses, amb tot el rigor històric que podrem. I després, que cadascú jutge. Només donant tots els arguments, serà possible formar una ciutadania lliure.

 

Com aquesta setmana la notícia de portada és tan bona, ens podem permetre una mica d'humor i traure-li punta a l'assumpte: Raúl Resino, millor xef d'Espanya.

En els últims temps, Benicarló està adquirint fama de paradís gastronòmic, la qual cosa ens ve de meravella perquè pel que fa a turisme no ens mengem ni un torró. No obstant, cal subratllar que les últimes fites culinàries, encara que gestades a Benicarló, són obra de forasters, dit açò amb tot l'afecte del món: Resino és madrileny, Maribel Masterchef és aragonesa i l'alcaldessa Xaro Miralles, que aquesta passada setmana va triomfar en els fogons del Setrill, és també d'un altre poble. Com a vertader amo dels fogons benicarlandos recordarem a Jaime Mundo i les seues famoses remenades de paelles. En fi, tota una amalgama de cuiners adoptius amb el paraigua benicarlanado com a fons.

I mentre la gastronomia benicarlanda d'alta volada aconsegueix l'Olimp, els ciutadans del carrer hem hagut de patir un estiu sense els gelats de Pepito, una cosa que mai oblidarem ni perdonarem per molt que passen els segles.

En definitiva,  una alegria gran, de tenir un restaurant d'aquesta categoria al nostre poble. No és l'únic lloc on es menja de meravella, per descomptat, doncs ací triomfa des del més senzill entrepà... fins al plat més elaborat. A açò cal sumar-li les joves promeses que s'estan formant en el Centre de Formació Professional i l'èxit que tenen totes les activitats culturals que sumen a l'enriquiment de l'ànima, la satisfacció de l'estómac. I és que les dos van de la mà.

Acabem advertint les autoritats que, amb l'excés culinari i l'arribada de l'estiu, el passeig del colesterol s'està posant de gent com la Gran Via madrilenya. Benicarló: ciutat del bon menjar... i del xandall!

Deixant de banda aquesta nota divertida, l'enhorabona més efusiva a Raúl Resino pel seu premi i per aconseguir, amb el seu treball, ficar Benicarló en el mapa gastronòmic estatal actual. Gràcies.

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1032

Diu el regidor de Policia i Seguretat, Bueno, que no vol que els carrers benicarlandos es convertisquen en Hiroshima. Certament, no cal arribar a  aquest extrem com si ací hagués caigut la primera bomba atòmica. Tampoc és això tot i que no li falta raó atés que falles, desgraciadament, també és sinònim de desgavell en molts aspectes. Ara bé, feta aquesta puntualització, atòmica, és del tot cert que, almenys ací a casa nostra, d'un temps ençà, les falles tenen una cara negativa que ningú s'atreveix a traure a la llum per por, massa vegades, a ser considerat un mal benicarlando.

I és que, no ens enganyem, tot i que les falles són un atractiu social i turístic de primer ordre, a més de motor econòmic, no per això, en aquests dies, tot s'hi val i hom pot anar pel carrer fent el cafre, llençant coets a dojo i a tota hora, fer les necessitats a la via pública o considerar que els carrers són la seua bossa d'escombreries particular. Doncs no. Aquestes actituds s'haurien d'eradicar se soca-rel de manera que els inputs negatius, als quals al·ludeix el regidor Bueno en les seues declaracions, no foren, per desgràcia el pa nostre de cada dia. Bé, millor dit de cada nit també.

I és que està clar que aquestes actituds poc incíviques no es poden canviar de la nit al dia, com tampoc, òbviament, se li pot exigir a aquest regidor que, a les seus primeres falles, ens ho solucione. Ja ens agradaria a molts. Ara bé, marcat el matís, a ell, com a responsable polític de la seguretat, i al seus subordinats, com a responsables de vetllar per ella, se'ls ha d'exigir que facen complir les normes bàsiques de convivència ciutadana que tenim aprovades. I no per cap raó especial, simplement perquè el càrrec, o treball que desenvolupen, així els obliga i la ciutadania els ho demanda.

Sabem que actuar quan açò passa, i més en dates assenyalades, pot no resultar massa popular, però és que ni cobren ni estan per fer ostentació del càrrec, estan per garantir mitjançant unes normes aprovades per tots que la convivència siga això, convivència. I aquesta exigència es traslladable a tota la resta de classe política que, massa vegades, anteriorment, ha mirat cap un altre lloc.

Tenen des d'ací, en aquesta primera embranzida seriosa, tota la nostra solidaritat i suport. Ara bé, mirar com s'ha fet abans, cap un altre lloc, tindrà la nostra crítica més contundent. Esperem estar en bones mans.

El mes de novembre passat saltava la notícia que el bisbat es volia quedar el nostre campanar. Bé, ara per ara, no només ho volia, ho ha fet, a l'immatricular-se'l al seu nom. La resposta del consistori, òbviament, no es va fer esperar: en el cas de no retornar-lo aniríem als tribunals. Doncs la cosa sembla estar més que cantada. Els tribunals tindran l'última paraula atés que, segons indica l'alcaldessa, el bisbat no s'atén a raons, " no anem a negociar res. És més, no anem ni a tornar-nos a asseure per a mantenir una nova reunió”.

I així sembla que ha acabat la cosa pel fet que l'ajuntament, segons la pròpia alcaldessa, no pot signar cap acord tenint en compte que el que hi ha pel mig és una titularitat pública. Certament la llei hipotecaria que va aprovar el govern d'Aznar en favor del clero, i que es va derogar el passat juny, per la qual podien fer de fedataris públics i, sense cost, ha ficat damunt la taula la caritat divina que impregna els actes del clergat. Actes pels quals, mitjançant una escletxa legal, es fica al seu nom totes les propietats hagudes i per haver, al més pur estil feudal.

 

Com vam dir quan va sorgir aquest tema, per què vol l'església ser propietària d'un bé que només porta despeses i problemes? Una pregunta a la qual, ni abans, ni ara, tenim resposta. Tal volta amb l'intercessió divina...

< TORNA A LA PORTADA DEL NÚMERO 1018